En 2017 Julen i Paskal van començar a sonar les idees que tenien al capdavant. A Sara li van demanar ajuda per a trobar al cantant i van rebre de tornada alguna cosa que no esperaven: que ningú ho faria millor que ell. Així va sorgir el grup Merina Gris. Els tres donostiarres, més enllà de ser referents similars, ho van connectar a la manera de fer música i a l'hora de publicar-ho. En 2020 van publicar la primera cançó dels altres. Oculten la seva identitat: pugen al tablado amb la cara tapada i no diuen el seu cognom.

El grup J Martina es va presentar en les xarxes en la mateixa època. Salsear va començar a mitjan 2019 i a l'abril de 2020 es va publicar l'obra del Vell Món per les germanes larrabetzuarras Ane i Kattalin Barcena i el barañano Javi Jorajuria.
Tots dos grups estan realitzant recorreguts en paral·lel i s'han creuat. Junts han ofert tres concerts de la gira. Han tocat a l'abril a Vitòria i Pamplona i el 19 de maig en el Kafe Antzokia de Bilbao. J Martina ha pujat a l'escenari amb banda, J Martina 2.0, i ha realitzat un concert de gira amb el grup Silitia a Sant Sebastià.

Per què vostès junts?

Kattalin Barcena (J Martina): Compartim molts aspectes d'espai i música. Per a nosaltres és enriquidor que a mesura que fem música electrònica tinguem grups de referència a Euskal Herria. És enriquidor compartir espais amb aquesta gent, perquè aprenem molt amb ells i forma part del nostre projecte.

Julen (Merina Grisa): Connectem molt amb la seva manera de sentir i fer la música.

Pascal (Merina Grisa): Els codis musicals són similars als nostres i el públic sovint és similar.

Són part d'una nova generació?

Javi Jorajuria (J Martina): Formalment sí. Els canvis que s'han produït són el resultat de molts grups que ara s'estan formant, entre ells nosaltres, Merina Grisa, Silitia i altres punts.

C. Barcena: Veient que les petjades del Rock Radical Basc estan acabades, formalment sorgeix una nova manera de fer música. Però no sols pretenem formalment fer una altra música. Dins del Rock Radical Basc hi ha hagut molts grups referents de música política, i el que a nosaltres ens interessa avui és buscar maneres de fer música política, adaptades als temps actuals i al context de la nostra generació.

Ane Barcena (J Martina): Això no significa que els punk actuals no responguin a això. Formalment som part d'una nova generació a conseqüència dels canvis que s'han produït, aprofitant els avanços tecnològics per a fer música electrònica. Però en tots els gèneres musicals es produeixen canvis i tots poden adaptar-se al context actual.

Sara (Merina Grisa): En l'escena actual hi ha molta gent incòmoda. Abans estava molt marcada d'una banda l'escena del rock i del metall, per un altre la del pop… Ara hi ha moltes coses en comú. Veure com hem evolucionat d'aquestes puretas és bonic, ara tot és molt més real.

Pascal: Les parets del pop, l'electrònica, el rock... s'han trencat. A la joventut actual se li ha escoltat igual Toc, Lukie, Mirua o Süne, i donar l'oportunitat a aquesta primera audició és una satisfacció.

Julen: Gent jove està fent música moderna sense deixar de costat els seus aspectes. Per exemple, el grup Mirua està fent coses que no s'han fet a Euskal Herria, però també inclou la música tradicional basca i no la ignoren. A nosaltres ens passa el mateix. Quan érem joves la música es consumia de forma molt anàrquica. Nosaltres hem escoltat a Piperrak, Skalariak, Xabier Lete, Blink 182 i Evanescence. I no intentem fusionar tot això, nosaltres som tot això.

Sara: Per això el que farem canviarà molt perquè ara també consumim moltes coses. Jo crec que és sorprenent que un grup mantingui sempre el mateix estil.

Diuen que s'ha canviat la manera de fer música. Què voleu dir?

J. Jorajuria: Parlem de la música que es fa amb els recursos que hi ha en el moment. Abans es feia amb una guitarra o amplificador, que era el que estava disponible. Avui dia les utilitzem, però tenim la possibilitat d'utilitzar més eines i d'arribar a molts altres sons i ritmes. Aquesta nova forma no és només la presa i còpia del reggaetón, sinó que tracta d'adaptar aquestes formes a aquest context. Donant una forma pròpia.

Julen: Té un punt irracional: portar tot fins a l'extrem. Tant en so com en treball. Fem coses com si visquéssim d'això, quan això no és possible. No té cap sentit, perquè tots tenim un treball assalariat i una vida social, però teníem clar que volíem portar el nostre projecte fins a l'extrem. Creiem molt en el que fem.

Pascal: No sols ha canviat la manera de fer música, sinó la manera de fer-lo. També donem importància a les fotos, als vídeos... No diem “no hi ha diners, no hi ha temps, per tant, és igual”. Fem un volt. Val la pena retardar-se i cuidar l'escena?

C. Barcena: Veient com han canviat les normes i la gent culturalment, el que nosaltres volem és connectar amb la gent a través de la música i arribar el que volem dir. Per a això és molt important analitzar quines són les sensibilitats de la gent, què escoltem, quina música i melodies ens mouen… No tant per a agradar al públic, sinó per a veure com podem aprofitar les eines disponibles per a moure alguna cosa dins de la gent.

Cuiden molt de l'estètica. També es difonen cançons per separat, cadascuna amb el seu propi videoclip.

A. Barcena: Per a nosaltres és molt important l'estètica en la nostra música i tractem de treballar l'estètica a mesura que treballem la imatge. Tenim sort perquè tenim gent al nostre voltant que treballa en diferents disciplines artístiques. En la imatge, en el vestuari, en la direcció artística que ens ha fet el Sahatsa –Jauregi– en l'últim àlbum…

Julen: Alguna vegada hem pensat treure una cançó sense videoclips, però a cada cançó li donem moltes voltes i ens sembla que hem de donar-li aquest lloc que mereixen. A això ve el de treure singles, aquest és el protagonisme que mereixen les cançons.

J. Jorajuria: Les diferents formes artístiques no estan separades les unes de les altres, sempre han col·laborat, en el cas de la música amb l'arquitectura. Per limitacions de les nostres capacitats, nosaltres utilitzem el format vídeo. En l'últim disc, juntament amb el Sahatsa, col·laborem amb la música i l'escultura, i hem hagut de publicar-lo en format vídeo, per exemple.

Què voleu aconseguir amb la música?

Sara: Volem fer-nos sentir tot menys la indiferència. Busquem moure's dins i per a aconseguir-ho posem l'ànima, el cos i tot el que cadascun té.

J. Jorajuria: El mateix que volem amb la nostra militància, diria. La música és un instrument més en el nostre dia a dia per a reflectir el que volem aconseguir amb la militància i intentar intervenir en aquest canvi cultural.

C. Barcena: Normalment volem cantar dues coses. D'una banda, volem que la nostra lletra reflecteixi el dia a dia, cantant des de la nostra vivència més íntima a un context general, per a mostrar el que sentim en aquests temps i en aquest lloc. Estar relacionat amb la política no significa que siguin pamflets; els pamflets són pamflets i les cançons són cançons. D'altra banda, apostem per l'organització, el canvi, el futur.

Sara: Volem explicar les coses com són, i si la vida és dura, així ho diem.

Com es relacionen la música i la política en el panorama actual?

A. Barcena: Jo crec que hi ha una clara tendència a veure la música i la política com a àmbits independents. No hi ha intenció de conciliar la música amb el context polític, o es fa des de l'individualisme, limitant-se a comptar vivències personals. No vull dir que només existeixi, però la tendència és clara.

C. Barcena: Vivim en una època despolititzada que també es reflecteix en la música, com en tots els altres àmbits. És molt interessant que a Euskal Herria s'estan creant grups molt frescos que enriqueixen el panorama musical. Nosaltres volem impulsar que aquest canvi passi de ser un aspecte formal a un canvi de contingut. Per a això, els artistes han de veure's com a agents polítics, subjectes amb capacitat d'influència.

Julen: Tot té una lectura política. Si reivindiques permanentment el buit, això és una posició política.

J. Jorajuria: Per exemple, en el confinament el fet que el grup Zetak publiqui la cançó Zein ederra izango dona té una gran influència política. Són declaracions d'acceptació del que hi ha, encara que sigui ingènuament. No n'hi ha prou amb dir “jo separo la música de la política, només faig música”. No. Fa música política, és qüestió de qui et beneficies.

Sara: Les xarxes socials també han canviat el panorama, la música ha deixat de ser pura música. Són un instrument per a conèixer als artistes i et posiciones públicament amb el llenguatge que s'utilitza en les xarxes socials en el dia a dia i amb el que comparteix. En moltes ocasions, la música no necessita paraules precises per a mostrar el seu pensament.

Heu sentit la necessitat de desplaçar-vos en les xarxes socials?

Pascal: No, i jo crec que no es pot exigir a un grup. Em sembla bé que els membres d'un grup estiguin arrelats i diguin en una posició política, però no que s'exigeixi.

Sara: Tenim un sentit comú com a grup. Creiem que hem de protegir unes coses i que unes altres no tenen sentit per a nosaltres. Però aquest és el límit.

Heu considerat com a treball polític tocar en alguns llocs?

C. Barcena: Sí, sempre. Per a nosaltres és molt important el moment compartit que la música pot crear amb el públic en l'un o l'altre espai, així com l'aposta dels músics per espais o iniciatives concretes (gaztetxeak, iniciatives polítiques o socials, festes...). Aquí cobra sentit la nostra música, quan el públic sent que la cançó no és nostra, sinó col·lectiva. Però per a nosaltres també és interessant estar en espais més estranys, perquè l'objectiu és que la nostra música arribi a gent diferent.

Com veuen el panorama musical en general en el mercat dels diners? Deuria un artista viure de la música?

Pascal: No crec que un artista hagi de viure d'això pel mer fet de ser artista, però si algú volgués, sí.

Julen: Amb un lampista no dubtem. Un lampista no arreglarà les coses gratis a casa dels altres, la qual cosa anomenem competència deslleial en el capitalisme. És veritat que això no ho podem aplicar fins al 100% en les disciplines. En altres oficis cal ser productiu, ser productiu amb l'art pot ser perillós. Es pot perdre un factor que el diferencia d'altres oficis: la veritat, l'honestedat. Jo crec que l'objectiu no hauria de ser el benefici econòmic, sinó el llançament del teu treball.

Sara: Hauria de ser una oportunitat per a qui vulgui i pugui. No cal idealitzar-ho, cada vegada es veu més que molts dels quals viuen de l'art estan deixant el seu treball. Sembla que viure de la música és una gran ganga, però darrere hi ha molt de sacrifici. Moltes vegades cal abandonar la vida social i el temps lliure, i els artistes sofreixen molta ansietat.

C. Barcena: Moltes vegades es denuncia que molts artistes, com els que cantem en basc, no complim els requisits perquè altres productes funcionin com funcionen en el mercat. Però el nostre objectiu no és crear un mercat basc a Euskal Herria perquè els nostres productes siguin rendibles. El nostre objectiu és crear un nou tipus de societat, tant a Euskal Herria com en altres llocs, que no estigui regit per la lògica del mercat i que, per tant, pugui realitzar-se lliurement la producció artística.

Una cosa és guanyar uns diners de la música en el moment per a fer la teva producció artística en millors condicions, i una altra cosa és que l'objectiu sigui viure de la música. Vivint de la música, la teva producció artística dependrà dels temps del mercat, de la demanda, de les aficions... Si l'objectiu és viure de la música, en part has d'acceptar aquestes condicions. El nostre objectiu no és això.

Avui dia els discos han perdut força, predomina la música de les plataformes, en teoria és més fàcil difondre-la… S'està universalitzant fer música?

J. Jorajuria: Hi ha més possibilitats de fer música, però no es pot difondre molt. I encara que la música s'està universalitzant, no significa que es faci fora del mercat.

C. Barcena: Les primeres discografies eren les que obtenien beneficis del disc. Ara no pagues 2.000 euros a aquesta discografia i pots gravar-la a la teva casa. Però has de pagar a un distribuïdor per a pujar a les teves plataformes de música, la gent també paga als distribuïdors per a entrar en les playlist…

Julen: I després puges a una plataforma que et paguen 0,008 euros per cada reproducció musical. La multidisciplinarietat està darrere de la precarietat. Do it yourself ("Fes-ho tu") pot ser molt precari, has de fer tot el treball tu, no pots contractar un dissenyador o un càmera de vídeo…

Com funciona Spotify?

J. Jorajuria: Spotify no és com Instagram, no és simplement fer un compte i pujar cançons. Cal fer un contracte amb un distribuïdor i cadascun té la seva oferta. Nosaltres no tenim control sobre això, i el que paga Spotify amb els càlculs, la qual cosa ens arriba a nosaltres i el que ens hauria d'arribar, no és real. No és transparent, no saps on ha quedat els diners, qui ha cobrat, quant t'ha pagat la plataforma…

La Merina Grisa surt al tablado amb màscara. Per què?

Julen: Moltes vegades es dona més importància a l'artista que al producte. A mi m'agrada conèixer a l'artista, però hem tocat en altres grups i no volíem donar l'oportunitat de crear prejudicis. Comencem a ocultar els rostres com un joc amb intencionalitat artística, però paradoxalment ens ha reforçat la identitat ocultant la nostra identitat.

Quins projectes teniu a partir d'ara?

Julen: Estem pensant en un segon treball i tenim bastants concerts en els pròxims mesos. Tenim ganes de continuar comptant. En una cançó diem us ho juro que és l'hòstia que haig de comptar (juro que és el que haig de comptar), i això és el que sentim. No volem dir que sigui millor que els altres, però creem que el que fem val la pena i volem arribar al major nombre de persones que ens connectin amb nosaltres.

Pascal: Volem mantenir la constància. Crec que hem arribat a aquest punt i que el grup avança perquè som molt constants.

J. Jorajuria: Per a J Martí el major maldecap d'enguany ha estat la banda. Tenim la intenció de continuar component a poc a poc i treure'ls i oferir-los.

A. Barcena: A l'estiu mantindrem el format inicial, farem els tres concerts.