A vegades no sé en quina mesura el capitalisme i jo ens hem unit en algunes passions de destrucció. Les coses que se'ns han donat i que no eren opcionals semblaven asfixiants, perquè impedien el canvi, la decisió.

La família, per exemple, tal com està dissenyada, em semblava tot el contrari de qualsevol transformació, dipòsit de valors conservadors, que basava l'èxit de la cria en l'assimilació. Però al final no es va atomitzar per una revolució que ens portaria a la salvació de tots. No hem canviat de col·lectiu, ens ha portat a tenir almenys tres cases en una família nuclear de quatre (cadascuna la seva), a demanar hipoteques per a pagar aquestes cases, a treballar cadascuna amb el seu sou.

Les quadrilles massa fixes, malgrat les parelles massa fixes, com la religió i la nació. Fins aquí les pseudoincidències amb el capitalisme i no les totals. Però també els treballs, millor els flexibles, ens han dit, millor els passatgers, millor si no són monòtons, millor si no saps on estaràs demà. La teva vida també és millor si és una aventura. I ja sento allunyar totalment els objectius. També l'Estat, la qual cosa pot decidir per part nostra, la qual cosa al final és un obstacle.

I ara, quan tot s'ha atomitzat, però res s'ha construït, no per a tots, sobretot per als que no ho necessiten, la decisió no ha guanyat espai. Només perquè no es decideix res, només perquè la supervivència exigeix grans obediències. I també estarem explotant les últimes restes que semblen fets i contraris a la decisió: salut, educació... per a triar el centre de salut, com es pot negar el dret a triar l'escola, no?

I a partir de l'edat ens hem adonat que la felicitat no estava en l'aventura, sinó en les rutines agradables, que l'altra era la incertesa i l'ansietat; que la felicitat no era una decisió visutiva, que era més seguretat col·lectiva. Ara la solitud és asfixiant, no la necessària per a llegir, sinó la que ens deixa sense pont per a travessar el riu.