Pot haver-hi més inclemències, més sequeres, més inundacions. El nivell mitjà de la mar pujaria almenys 30 centímetres. Els models de cultiu serien completament modificats. Encara que en èpoques de pluges no es produeixin grans canvis, el funcionament d'alguns ecosistemes es veuria seriosament deteriorat, i molts arbres, plantes i espècies animals no serien capaços de migrar i adaptar-se. No obstant això, els canvis afectarien en major mesura a l'ésser humà. En èpoques passades l'home tenia l'oportunitat de viatjar a altres territoris. Avui dia no es pot anar a cap lloc, perquè la gent està en totes. Potser els que viuen als països industrialitzats podrien adaptar-se a l'augment del nivell de la mar (exemple d'Holanda), però per als països pobres aquest tipus de defenses són impossibles. El problema dels refugiats en la hipòtesi de "mercantilisme global" seria sense precedents. Els africans entrarien a Europa, els xinesos a Sibèria, els llatinoamericans als Estats Units, els indonesianos a Austràlia. Els límits servirien per a poc, amb quantitats desbordades. Augmentarien els conflictes. Podem veure que la civilització és una cosa fràgil. La lògica del “món sostenible” és una societat que opta per orientar inversions en protecció ambiental contra aquesta contingència”.

Aquest fragment sembla provenir d'un llibre dels últims anys sobre el col·lapse, escrit en 1989. I els que ho van escriure no eren militants d'un grup ecologista, ni tan sols el filòsof Jean-Pierre Dupuy que cridava a treballar el catastrofisme, sinó els autors d'un informe confidencial realitzat per la petroliera holandesa Royal Dutch Shell a l'octubre de 1989. El document titulat Scenarios 1989-2010, challenge and response (“Escenaris, reptes i respostes 1989-2010”).

En ella s'analitzava el futur de les activitats humanes sobre la base de dues hipòtesis d'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle: una anomenada “món sostenible” i una altra “mercantilisme global”. En la primera hipòtesi, les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle aconseguirien un bec entorn de l'any 2000 i descendirien ràpidament. La concentració atmosfèrica de CO2 quedaria en el límit de 400 ppm. En la segona hipòtesi, per contra, les emissions continuarien pujant, que és el camí que hem seguit fins ara.

A més, en aquest informe de la companyia Shell s'explica que fins i tot en la hipòtesi “món sostenible” es podria escalfar més d'un grau de clima –el que veiem avui–, però podríem pal·liar el problema. En la hipòtesi de “mercantilisme global”, per contra, l'escalfament podria ser “significativament major”.

Malgrat aquestes previsions concretes, és a dir, que suposaria destruccions d'alt nivell, la investigadora Benjamin Francés de la universitat d'Oxford, que ha publicat aquest informe confidencial de 1989, afirma que la companyia Shell va optar per impulsar el món a una situació de major carboni.

Diu que “aquest document subratlla que Shell i la indústria dels combustibles fòssils tenien l'oportunitat de triar amb coneixement de la catàstrofe global a canvi de beneficis a curt termini”. Flama especialment l'atenció el cinisme de part de la conclusió de l'informe: “En aquesta situació un ésser humà pot tenir poc poder per a imposar retallades, però col·lectivament la societat té poder. Les normes es poden crear, consensuar i posar en marxa per a no superar la capacitat dels béns comunals i poder distribuir equitativament l'adquisició dels comunals”. Després d'aquest informe, al llarg de la dècada de 1990, Shelle negava l'existència i la gravetat del canvi climàtic, difonent informacions falses a través de la xarxa Global Climate Coalition, entre altres coses, com adverteix França. Es tracta –i com– d'una prova més que el sector dels combustibles fòssils ha ocultat les seves recerques i ha suscitat dubtes, com les empreses ExxonMobil, esmentades al gener en ARGIA, i Total al setembre.

Litigis climàtics

Benjamin Francés és expert en litigis climàtics en la Universitat d'Oxford. Aquests litigis se situen en el dret ambiental i han proliferat en les dues últimes dècades, sobretot als Estats Units, Austràlia i Europa. Utilitzen la pràctica jurídica per a obligar governs o grans empreses a prendre iniciatives per a mitigar el canvi climàtic. L'altre objectiu és generar jurisprudència a través d'aquesta, amb la finalitat de donar més possibilitats de guanyar qüestions posteriors. Exerceixen el dret constitucional, el dret administratiu, el dret privat, el dret a la protecció dels consumidors o els drets humans. Fins al moment, les qüestions d'èxit se centren en l'avanç de les necessitats de justícia climàtica i en el moviment climàtic de la joventut hissen.Herbehereetan, primera qüestió d'èxit, ja que la Fundació Urgenda va guanyar contra el govern en 2015, acusat de no intentar pal·liar el canvi climàtic. Posteriorment, el Govern va posposar el recurs i el Tribunal Suprem va ratificar en 2019 la decisió de la primera qüestió. La decisió es va basar en la necessitat d'una atenció governamental, i en molts estats del món es pot aplicar el mateix principi. Encara que aquesta necessitat no es pot utilitzar com a argument contra Shell, aquest informe sembla suficient per a una nova litigi climàtica. Encara que caminem tard, les vies jurídiques són també eines per a fer front a la situació.

En les societats occidentals que semblen ser cada vegada més “complotistas”, crida l'atenció que els còmplices d'aquesta envergadura organitzada per la indústria dels combustibles fòssils són tan escandalosos. Canalitzar les recerques, ocultar les seves conclusions i difondre les seves tesis contràries, posar en qüestió la durada de la civilització per a garantir beneficis a curt termini (“podríem veure que la civilització és una cosa fràgil” Shell dixit)... no sembla suficient per a aixecar les batalles mundials. No és el problema perquè som gegants i no creiem encara el que sabem?