No puc començar sense fer l'acudit habitual…
Moltes vegades em fan la mateixa broma. Toco l'arpa i la branca (riu). Però toco especialment l'arpa. Vaig triar que era molt nen: Quan estava veient un vídeo de Pirritx eta Porrotx –crec que buscava el Tresor–, Olatz Zugasti va aparèixer tocant l'arpa. Va rescatar pirates adormits i pallassos. Llavors vaig dir: “Mamà, això és el que vull”.

Posteriorment, la meva mare em va portar als concerts dirigits als nens perquè reflexionés bé la decisió. Jo tenia clar que volia pegar l'arpa. Ja era estudiant en el conservatori d'Irun, però a Irun no hi havia possibilitat, per la qual cosa vaig començar a anar a Oiartzun totes les setmanes. Record que vaig escriure amb molta il·lusió a Pirritx, Porrotx eta Marimotxi explicant el meu somni. Porrotx em va respondre.

Com es colpeja l'arpa?
Té els seus propis codis, com tots els instruments. Està generalitzat pensar que som pocs arpista, però no som tan pocs. Encara que molts ho deixen en el camí, som més del que creem. Al principi cal aprendre la posició de cada dit, fer l'oïda i reconèixer les cordes, de colors vermells, negres i blancs, cadascun amb un so determinat. És un procés molt lent, és veritat, però em sembla bonic. Incorporació progressiva de les competències. La constància és la clau per a aprendre.

Tens alguna corda a casa?L'Olentzero
em va portar el primer, un petit arpa, i encara ho utilitzo. Després vaig passar a una major. Són molt cars i en moltes llars és impossible comprar. No obstant això, crec que la música hauria d'estar a l'abast de tots, i afortunadament aquesta filosofia és present en la majoria dels conservatoris, per la qual cosa és habitual utilitzar els instruments dels conservatoris com a propis.

Sabent això, cuido molt bé els dos arpegis que tinc a casa, i quan haig de treure'ls, soc conscient que destret les dents (riu).

A més de colpejar l'arpa, no?
Sí, en el conservatori. En l'Estat espanyol no hi ha graus universitaris i en la majoria dels països estrangers sí. Vaig aconseguir ingressar en el conservatori perquè tinc el perfil lingüístic i un grau universitari. Al setembre se'm va obrir la porta per primera vegada a Vitòria –el conservatori està en les capitals del Sud–, i he començat el camí des de zero. Els alumnes també comencen de zero amb l'instrument i el camí que estan fent és molt bonic. No coneixen el llenguatge musical i xuclen tot alhora.

Quina relació s'estableix entre la persona i l'arpa?
Record la meva joventut com a professora. Perquè crec que, en definitiva, es crea una relació triangular entre alumne, professor i instrument. El professor juga un paper important en el procés d'aprenentatge de l'alumne, mentre que l'arpa es tomba en l'espatlla, les dues mans se li passen per damunt i se li dona una espècie d'abraçada, és pura màgia.

També treballa en tablado, compaginant música i paraula.El
basc és molt important per a mi. Des de petit m'ha agradat escriure per a poder treure allò que em costa dir oralment. Vaig començar a fer contes musicals quan estava a Barcelona, i quan vaig tornar a Euskal Herria volia començar a escriure. Però ha estat complicat. Em vaig apuntar a la Bertso eskola i vaig escriure un ram per a la posterior música. Vaig perdre al meu pare i de sobte no va voler ni veure a la meva arpa. Perquè crec que aquest ram va ser el mànec, que em va permetre reprendre l'arpa.

Més tard creem la banda de versos musicals i continuem treballant de tant en tant. A més de tocar amb l'orquestra, l'arpa és bell per a combinar música i paraula. El seu so i grandària atrapa ràpidament l'atenció de la gent.

Què és per al públic adult o infantil?Encara no m'he atrevit a treballar els
contes amb els adults. Al cap i a la fi ho faig per a qui és capaç d'estar assegut 40 minuts, sense tenir en compte l'edat. La majoria dels nens la sostenen i després els dono l'oportunitat de conèixer l'arpa. És sorprenent com respecten l'instrument, quin respecte tenen.
Crec que l'educació hauria de prestar molta més atenció i importància a la música. Avui dia es fan experiments molt bonics, però el que jo he vist i/o conegut es fan en escoles privades, desgraciadament. Però la música no hauria de tenir límits, l'art és més enllà dels diners.