L'encreuament de camins és el punt pla en el qual es creuen diversos camins, però també es pot dir el moment crític en el qual no se sap quina és la sortida. Els encreuaments, per tant, es donen a les ciutats, però també dins de nosaltres mateixos. D'això també ens parla Zeozer, de Beatriz Chivite Ezkieta (Pamplona, 1991), un poemari que va malament. En aquest poemari, cinquè de la seva trajectòria, el pamplonés ha reunit 70 poesies que es divideixen en tres seccions disposades sota subtítols que suggereixen l'abatiment de la terra o la confusió del món.

Seguint els temes i espais ja tractats i lligats a la pròpia trajectòria del poeta, el subjecte poètic que se'ns reconeix contradictori se situa en el món urbà actual, i, mentrestant, reflexiona sobre el caràcter coercitiu de la possible lliure elecció que ens promita l'època en la qual vivim: “a l'habitació de 5m² / aixecar el matalàs i / ioga es converteix en estudi / ampliar la taula plegable / i ara estan en el meu despatx /… D'aquesta manera, aquests poemes són un estímul perquè el lector es fixi en la relació entre el que es coneix com a progrés i l'humà, i en el desastre que això provoca en l'individu.

De fet, la primera i l'última poesies són clares: alguna cosa va malament. La felicitat és inusual i comença a rebutjar-se el que hauria de fluir. És a dir, la fi mateixa del món també apareix en aquestes línies: la preocupació per aquest últim és també un assumpte que es manifesta en tot el llibre. Els poemes ens transmeten el so de la fi del món fins als orelluts, que s'uneixen amb altres aspectes de les nostres cuines, com és el cas de la vida o el pas del temps, el duel i l'amor. També cal destacar que en tot això es pot apreciar un to de desesperança desconfiat: “Ens estem acostant al final / i ja no sudoramos / abans d'aparèixer / se'ns assequen les llàgrimes”.

Per sobre de tot aquest soroll, encara hi ha marge per a la paraula i la poesia: aquest mateix llibre pot ser entès com un intent de substituir la banda sonora que parla a través de la paraula que és l'únic instrument a les nostres mans.