Els familiars i membres de les víctimes de la massacre de Pasaia van rebre per sorpresa l'informe tres anys després de la seva realització. El lehendakari del Govern Basc, Iñigo Urkullu, els demana disculpes per això. La Càtedra UNESCO de Drets Humans i Poders Públics de la UPV/EHU va ser encarregada per encàrrec de la Secretaria General de Drets Humans, Convivència i Cooperació del Govern Basc. L'informe va afectar familiars i amics dels morts. D'una banda, pel contingut, i per un altre, perquè el Govern l'ha conservat durant tres anys. La Càtedra, que no té competència ni capacitat de recerca, ha recollit “la major informació possible a la llum de les fonts disponibles” sobre la situació actual del cas. ARGIA ha obtingut l'informe i es pot observar que consta de tres blocs principals: descripció dels fets, anàlisi jurídica de l'actuació judicial i apartat de conclusions finals.

Diligències de
recerca El mateix dia de la massacre va obrir diligències de recerca a Sant Sebastià 2. El Jutjat d'Instrucció, i també va publicar un edicte sol·licitant la compareixença dels testimonis o de les persones que podien facilitar les dades, “però no es va aconseguir presentar voluntàriament a ningú” per a declarar en el jutjat.

La comissaria de Sant Sebastià va remetre informació al jutjat, descrivint el dispositiu policial i defensant la versió de l'enfrontament. No obstant això, segons l'informe de la Càtedra UNESCO de la UPV/EHU, signat pel comissari cap de la província i que sembla contenir el segell de la Brigada d'Informació, “no s'han rebut informes fotogràfics o balístics sobre la pistola i metralladora presumptament disparada pels joves, ni sobre els impactes dels projectils (bales) que, segons la versió policial, podien observar-se en les roques i els petriles locals. Tampoc es va elaborar un informe d'identificació de les armes policials utilitzades en l'operació. Així mateix, de les diligències policials presentades no és possible rectificar el dispositiu policial i/o identificar als agents que van intervenir en aquest, més enllà que el comissari general de la província remetés la nota informativa a l'autoritat judicial”. Per descomptat, la informació remesa per la comissaria al jutjat no indicava que l'operatiu estava dirigit des de Madrid, a través de la Brigada Central d'Informació de la Policia Espanyola, amb la col·laboració de la Brigada de Guipúscoa, i la participació de l'equip especial GEO. Val dir: aquest grup d'operacions especials estava uns dies abans a Sant Sebastià, allotjant-se a l'hotel Londres.

La conseqüència és que al juliol de 1984 es va arxivar el cas i no es va reobrir fins a maig de 2000, setze anys després de la massacre, a petició de l'acusació particular promoguda per la família; posteriorment, l'Ajuntament d'Azpeitia es va presentar també com a acusació popular, amb dues de cada quatre persones mortes.

La via judicial va ser
declarada al gener de 2001 per Joseba Merino, en compliment de la sanció per diversos delictes imputats com a membre dels Comandos Autònoms Anticapitalistes, davant el Jutjat d'Instrucció de Guipúscoa. Va destacar que el de Pasaia va ser un afusellament.

Al març de 2001, declaració de Rosa Jimeno en el mateix jutjat. Va denunciar maltractaments i tortures i va dir que ho van utilitzar com a cimbell. També es van declarar dos testimonis en el passeig del Faro de Pasaia en el moment de la massacre. L'informe assenyala que els dos últims testimoniatges “no confirmen ni desmenteixen la versió de la Policia, ni expliquen per què van detenir a la parella [van detenir a la parella una hora abans, els van posar les bastes i les van tenir tombades en el sòl], ni la duresa amb la qual no van veure operativa”.

A l'octubre de 2001, la Fiscalia Provincial de Guipúscoa va sol·licitar al jutjat la realització de dues diligències: d'una banda, la identificació dels agents que havien intervingut en el dispositiu policial i, per un altre, la sol·licitud de l'informe d'armes que portava el comando i d'un informe balístic sobre els mateixos a la Policia. Quant a les armes, la Policia va declarar la 5a Instrucció. Que van ser remesos al Jutjat Central i que l'informe balístic s'enviaria al jutjat una vegada elaborat. Quant a l'informe, “...la recerca policial i judicial no recull indicis de la utilització d'armes decomissades per joves; el reportatge fotogràfic no recull els presumptes impactes de bala sobre la muralleta i les pedres, i no consta l'elaboració d'un informe balístic de tirs. Tampoc van obtenir resultats les diligències per a trobar el reportatge fotogràfic que s'esmenta en l'acta d'inspecció visual que figura en l'Atestat policial, on els agents de la Brigada d'Identificació de Guipúscoa van anunciar “un reportatge fotogràfic del lloc on es va produir la controvèrsia i dels cadàvers apareguts”. L'informe remata aquest punt amb “nombrosos intents de recuperació de tots dos documents, sense que la policia aconseguís entrar en la recerca”.

Quatre agents al desembre de
2001, atesa la petició del jutjat, la Comissaria Provincial de Guipúscoa va respondre que, segons consta en les diligències de la Brigada Central d'Informació de Madrid, quatre agents van participar en la de Pasaia. La comissaria de referència també va informar dels seus quatre números professionals, “els quatre agents van ser cridats pel Jutjat d'Instrucció com imputats”. Entre parèntesi s'indicava que al maig de 2001 l'acusació particular havia sol·licitat la declaració al Comissari Cap de la Brigada d'Informació Provincial en el moment dels fets, “perquè aclarís el contingut de la nota informativa i identifiqués als agents que van participar en l'operativa. Aquesta petició es va repetir al setembre i desembre de 2001 i novament al febrer de 2002”. Van haver d'esperar vuit anys, fins a l'any 2009, perquè el jutjat atengués aquesta petició i cridés al responsable de la Brigada Provincial d'Informació.

El 6 de juny de 2002 compareixen davant el Jutjat d'Instrucció els quatre agents identificats per la Direcció General de la Policia. Van declarar que “ningú va participar directament en els fets investigats, alguns situats a Pasaia Sant Pere molt lluny dels tirs, i que només un d'ells es trobava al voltant de la roca on es va produir el tiroteig, però no va participar directament”.

Al novembre de 2002 es va tornar a sol·licitar a la comissaria de Guipúscoa la identificació de la resta de policies implicats. La Policia de Sant Sebastià va confirmar l'absència d'altres agents.

Al febrer de 2003, els familiars de les víctimes van sol·licitar a la Policia Espanyola que aportés la identitat de l'operatiu policial, dels autors materials dels trets i dels altres agents intervinents, advertint-los que, en cas d'obstaculitzar la labor instructora del jutjat, podien incórrer en responsabilitat penal. Al març, la Comissaria General d'Informació va reiterar la resposta definitiva: “No hi ha més dades”.

24 de juny de 2004, 2n d'Instrucció. Acte del jutjat: decideix arxivar la recerca per prescripció
de delictes. El 18 d'abril de 2005 l'Audiència Provincial de Guipúscoa va rectificar el criteri del Jutge d'Instrucció, va estimar el recurs d'apel·lació i va ordenar la continuació de la recerca, considerant que el delicte no havia prescrit.

Setembre 2005. 2n de Donostia-Sant Sebastià Provisió del Jutjat d'Instrucció acordant la recollida de les declaracions de l'agent que va ordenar el dispositiu, és a dir, del Cap del Servei de la Brigada Central d'Informació, així com de l'ex Comissari Cap de Sant Sebastià, i la recepció de la declaració de testimoni pel Comissari Cap de Guipúscoa, a la qual acompanyava tota la documentació relativa a les autòpsies. El comissari de Guipúscoa va comparèixer al novembre de 2005 i va manifestar que en l'època dels fets no estava destinat a Guipúscoa i no va intervenir en el dispositiu.
Es pot allargar la cadena tot el que es vulgui. Els obstacles són tant com els observables per a identificar als agents… Les dificultats es van prolongar fins que la recerca no es recupera, fins que es negaven les diligències de recerca proposades per les acusacions.

2014, llibre de memòria de
José Bono 2014. Paraules de l'ex ministre espanyol i ex president del Congrés dels Diputats sobre el fet de Pasaia “d'una manera que suggeria una execució extrajudicial”, segons destaca l'informe de la Càtedra UNESCO de la UPV. En conseqüència, la representació dels parents dels quatre morts va sol·licitar la citació de Bono juntament amb la de Joaquín Leguina per a declarar l'indicis d'una operació política per a venjar l'assassinat del senador
Enrique Casas.

Juliol 2015. El Jutjat d'Instrucció va desestimar aquesta diligència i en l'apel·lació va ratificar l'acord.

Acte de 2 de febrer de 2016: el jutjat va acordar l'arxiu provisional del procediment i l'Audiència Provincial de Guipúscoa va confirmar la resolució el 20 de juny del mateix any. En conseqüència, va tancar la via judicial ordinària. 2n d'Instrucció El jutjat va detectar l'existència de quatre delictes d'homicidi, al mateix temps que va declarar que la seva autoria no estava degudament justificada: “Al llarg d'aquests 32 anys s'ha esgotat tota la via de recerca i, a més de complicada, ha estat difícil tenint en compte que ha passat el temps i que no hi ha documentació en els arxius sol·licitats”.

Tampoc va prosperar el recurs interposat per l'acusació davant el Tribunal Constitucional espanyol en 2017, al·legant que el recurs es va presentar fora de termini. L'informe de la UPV/EHU prioritza “Per tant, no es va preocupar del fons de l'assumpte, ni va pronunciar sobre les nombroses vulneracions del dret a la tutela judicial efectiva denunciades en el recurs d'empara”.

29 de novembre de 2017. Esgotada la via judicial a Espanya, l'Ajuntament d'Azpeitia va presentar recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. No va tirar endavant perquè l'Ajuntament d'Azpeitia “no té la condició de víctima de la vulneració de l'acord denunciat [Conveni Europeu de Drets Humans]”. Argument: Que l'Ajuntament d'Azpeitia no és, ni representa, un Estat signant o una Alta Part contractant del Conveni Europeu de Drets Humans.

Les
conclusions i recomanacions són concloents. Respecte a l'actuació policial: “No és raonable reconèixer la impossibilitat d'identificar amb precisió a les autoritats que van intervenir directament o indirectament en el comandament de l'operació de Pasaia (…) la Direcció General de la Policia Nacional va identificar únicament a quatre agents, cap dels quals va participar en els fets investigats, ni va aportar cap informació útil per a identificar als responsables. (...) és significatiu que totes dues autoritats no sàpiguen res o no recordin la identitat d'una altra persona que participa en l'operatiu”.

Quant a l'Administració de Justícia, l'informe assenyala que “es conclou clarament que no existeix una actitud proactiva per a impulsar la recerca judicial” i dona tres raons fermes. D'una banda, el 27 de juny de 1984, a escassos tres mesos d'haver-se produït els fets, finalitzar la instrucció, sense que s'hagin aclarit els foscos. O sense fer cap esforç. D'altra banda, a petició de l'acusació particular, després de la declaració de 1986 a Rosa Jimeno i Joseba Merino, la Fiscalia no va realitzar cap recerca. El cas va romandre paralitzat fins a l'any 2000.

I finalment, insisteix a resumir els informes: “Les autòpsies, els quatre joves carregats de bales no tenen la prova d'haver utilitzat armes, les contradiccions evidents en el relat oficial i els testimoniatges i dades perifèriques que els qüestionen objectivament, i la negativa de les autoritats policials a explicar la identitat dels agents encarregats d'intervenir i/o organitzar els fets, així com la repetició de tots els factors de demora, obstrucció i maniobra extrajudicials en el procés”.

En conseqüència, recomanació, “donar compte del present informe” i estudi de viabilitat i conveniència que la Secretaria General de Drets Humans, Convivència i Cooperació del [Govern Basc] present demanda davant la Comissió de Drets Humans del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966.

Així mateix, remetre còpia de l'informe a l'Ararteko, a la Comissió de Drets Humans del Parlament Basc, al Duro, a l'òrgan homòleg de la Secretaria General del Govern d'Espanya, al Consell General del Poder Judicial, al Defensor del Poble d'Espanya, al Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa i al relator especial sobre execucions extrajudicials, sumaris o arbitràries de les Nacions Unides.

Segons va escriure Irati Irazusta Jauregi el passat 23 de març en ARGIA, el cas està ara obert i, com està obert, “no poden nomenar víctimes de la violència d'estat als quatre morts, perquè la llei basca no permet fer-ho durant l'obertura de la recerca”. Camí cec que alguna vegada s'il·lumina i arriba al capdavant.