No record a qui li vaig sentir que a la fi de mes només es pot arribar a escriure poesia, si la poesia no és la seva manera d'arribar a final de mes. La poesia, afortunadament o per desgràcia, sempre ha estat en la perifèria del sistema literari i de la indústria cultural. En qualsevol cas, els poetes tenim cert prestigi. Venem poc però estem ben vists. Jo, almenys, estic en aquest grup. Aquests dies estic presentant dos llibres: un en basc i un altre en català. Els dic que sí a totes les entrevistes i tracte d'adaptar-se als calendaris i horaris dels periodistes. El meu treball em permet gaudir lliurement de les hores i dies de vacances i quan he pogut sortir no he tingut cap problema a avançar-me els diners dels vols i hotels que m'han demanat. Evidentment, jo perdo diners amb la literatura. I em poden dir: estàs fent el que t'agrada. Però em preocupa que alguns dels encàrrecs que jo reconec, debalde o mal pagats, no perjudicen als qui viuen de la literatura, o més ben dit, d'escriure. Per això m'he fet soci de Lanartea. Perquè els qui creguem, i els professionals, tenim dret a fer-ho amb dignitat.