Març s'ha convertit en el meu mes de reflexió, record i dolor des de 1999. La guerra bruta, la tortura, la presó i la impunitat han quedat atrapats en el temps. Al llarg dels anys s'han anat incrementant els tipus de repressions, també les preguntes. Però les respostes i les veritats amagades en els massissos de l'Estat espanyol.

Alguns fets esdevinguts al març d'enguany m'han portat a reflexionar sobre l'ús i la pervivència de la violència d'estat. És a dir, com les diferents autoritats i governs utilitzen la propietat de l'opressió en el sistema, contra una col·lectivitat, comunitat o poble, també en diferents conflictes, contextos i èpoques, com a violència d'estat, estratègia i destrucció política.

Les dones i els llegits com a dones hem sofert durant segles la violència estructural que ens ha condemnat a morir. Avui som conscients que aquesta dominació patriarcal també és racista i mata als migrants en les presons i a les fronteres imposades a Euskal Herria. I que continua morint en el conflicte basc. No sols a les presons, sinó en la deportació i en la fugida. Em refereixo a desaparicions. La mort social i política.

De fet, moltes vegades ve abans de la mort física. Invisibilitat, desvaloración, patriarcat, racisme… Per a desenvolupar la violència estructural es treballa el terreny amb anterioritat. Eliminant, deshumanitzant o criminalitzant a aquestes persones assassinades per a justificar, legitimar tota la violència contra elles. Com entendre l'actitud cap a les persones negres mortes en la mar i a les fronteres? Assassinats masclistes de dones*? La falta de clarificació i reconeixement de la tortura sistemàtica a Euskal Herria? O que ni la meitat dels assassinats comesos per la guerra bruta de l'Estat sàpiguen qui els ha comès? A això li diria mort política: venjança, ocultar la veritat, i eliminar tots els valors polítics, convertint als assassinats en monstres i condemnats a l'oblit. Posseïdors del monopoli de la violència, assassinats fent violent i democratitzant els violents.

Per tant, considero imprescindible recordar la resistència. Organitzar el dolor, nomenar assassinats, quantificar-los i posar la denúncia en l'agenda política com s'ha fet des del moviment feminista. Per a lluitar per la veritat com a poble i el seu reconeixement posterior. El seu nom i la seva existència reivindicades. Perquè la memòria tingui cabuda, no sols en els nostres cors i memòries, sinó també en la memòria col·lectiva d'Euskal Herria. Perquè les següents generacions sàpiguen la veritat del nostre poble! Si no, l'oblit ens matarà per complet.