Un altre senyal que ja no ets jove és que aquesta gent que veies cada setmana desapareix de sobte. D'un dia per a un altre, perquè així deixes de fer parrandes setmanalment i comences a fer-ho amb la freqüència de l'arc de Sant Martí. A vegades les veus en una esquela. Però el divendres vaig sortir, i tu també. Primer ens trobem en la sidrería, després en un bar. Es va acostar a mi i va dir que llegia aquesta columna. I va utilitzar la paraula més transgressora i ens fa. I jo m'ahogé, clar.

No sé quina edat tens, sé que alguns anys ets més saliva que jo, que sou els que estaven en el grup. Perquè són part del paisatge de la meva primera joventut. Aquestes són les dones que, trobades en el bar, emocionaven (ara em fan veure en la sidrería i sentir-me tranquil). Els que parlaven alt, fumaven, bevien, emborratxar-se i no sé alguna cosa més. Els he vist davant de la policia, sense ningú, cridant en ple carrer d'Hernani, dient paraules lletges. Us he vist militant. I mai he sabut si hi havia homes al voltant, o no. No, no estaven. Ballaven amb ganes. I no ho sabien, però ho feien per a nosaltres.

Imitem gestos, deixem anar la vestimenta, llevem els subjectes, ballem amb ganes, perquè el model era molt guaya. I no era barat, segur, tenir el nostre paisatge. Són aquestes dones que a través dels vostres cossos ens van obrir un camí. Quan et vas acostar el divendres a mi, es va tancar un cercle. Ens vam donar la mà. Junts podem ser més transgressors, perquè fa temps que no estem solos en el bar, perquè fa temps que, de tant en tant, el ridícul es queda en la porteria, perquè les nostres taboles són èpiques. Gràcies a vosaltres. En els anys noranta van guanyar les batalles dels bars i van conquistar les parrandes gràcies a les dones.