Les previsions apunten al fet que l'anomenada generació Boomer revolucionarà la piràmide poblacional. A causa de la prolongació de l'esperança de vida, les altes taxes de natalitat entre els anys 1949-1968 apunten a arrodonir la part superior de la piràmide en els pròxims anys. Fa aproximadament un mes l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va publicar l'Informe Social Mundial. Aquest document reflecteix les dades que extrapolen al món la realitat de les dinàmiques poblacionals que veiem al nostre voltant. Res nou. Diu que en les pròximes tres dècades, entre altres coses, el nombre de persones majors (majors de 65 anys) es duplicarà, passant de 761 milions en 2021 a 1.600 milions en 2050. Com s'esperava, les regions que seran les primeres en aquest procés seran Austràlia i Nova Zelanda, Europa i Amèrica del Nord, i Àsia oriental i sud-est. A Àfrica i Àsia occidental la proporció de joves encara serà major a la fi d'aquest segle.

Si ens fixem en el nostre context pròxim, és sabut que aquesta previsió augmentarà, entre altres, els reptes relacionats amb la salut i/o la cura. D'alguna manera, s'espera un augment de les activitats econòmiques destinades a donar resposta a les necessitats i motivacions de les persones majors i a les necessitats de les seves famílies i cuidadors, la qual cosa es coneix com silver economy o economia de plata. Molts parlen de la necessitat de l'emprenedoria per a adaptar-se a aquests nous models de futur. Obtenir bones recerques de mercat entorn d'aquests nous clients i posteriorment definir i posar en marxa nous models de negoci. El nou context demogràfic exigeix, certament, una transformació de l'economia: la nostra llar i el canvi en la gestió de les llars. Tant del sector privat com del públic.

No obstant això, en moltes ocasions el civisme i la llei de capital no coincideixen. Segons l'informe de l'ONU anteriorment citat, existeix una preocupació per la sostenibilitat de la despesa pública en els territoris en els quals el procés de predomini de la població està avançat, especialment en els relacionats amb la salut i les pensions. Kuriosamente, entre les onze propostes relacionades amb les pensions, juntament amb la consolidació dels plans de pensions finançats fiscalment, destaca la necessitat de fomentar l'estalvi privat.

De les conclusions que he volgut destacar de l'informe, em venen al capdavant dues reflexions. La primera, una vegada més, veure on està el focus de la preocupació de tot el que suposa la despesa pública. El tema de les pensions mai es tracta com la resta de despeses, i el dubte sobre la seva sostenibilitat és plenament normalitzada. És més, ho acceptem. I la segona és equiparar com a resposta a aquest tema concret les possibles alternatives tant públiques com privades. Tinc el dubte que entre les prioritats dels bancs privats està la protecció dels drets fonamentals de les persones majors. Sotmetre aquesta protecció al mercat financer pot ser perillós.

Com diu l'economista Juan Torres, el propi mercat és, en la majoria dels casos, responsable de l'augment de les desigualtats entre rics i pobres. Com explica clarament l'economista Mirin Etxezarreta, les pensions haurien d'equiparar-se a la resta de drets socials i assumir els pressupostos del país. Jo no tinc cap dubte: la generació de boomer, cuidador, suport financer, personal tàcit i vencedor dels drets que tenim en l'actualitat, que aquesta societat ha tractat en diverses ocasions com a client, despesa, obstacle o impediment. No porta penjada la medalla de plata, sinó d'or.