Passeig per un corredor fosc i buit. Darrere m'arriben els sons de l'exposició d'Ivan Zulueta distorsionats. D'alguna manera, em resulta rar passar de res per aquí, travessar buit. Al final del corredor observo una cosa brillant, i en acostar-se, gràcies a la unió dels diferents elements, veig una composició que pren forma. Puc endevinar la forma d'una dona en aquesta composició amb làmines de metall. Malgrat que encara no ho sàpiga, després m'adonaré que per a desxifrar les pintures de Koether sempre necessitaré mirar de prop, de prop, cap a dins, dins d'aquesta negror. Tonalitats sempre negres, a vegades grasses, altres vegades brillants i/o denses perquè el cor i l'essència de l'obra d'art, cites, referències i símbols que són bategats. Igual que en la vida, es tracta d'acostar-se aquí.

Podríem dir que Jutta Koether (Colònia, Alemanya, 1958) és pintora, però és més just dir que se sobre la pintura a moltes altres disciplines, ja sigui la textura, la música o la performance. Nascut a Alemanya, des de principis dels anys 90 viu a Nova York (els EUA) i la seva escena artística i musical influeix en el seu treball. Punka, la filosofia DIY i l'acabat el-fi tenen ressò en les seves obres; al mateix temps, en els seus mags apareixen reflectits, de manera senzilla i meditada, obres, pintors i moviments artístics que han marcat una fita en la història de l'art. Qüestiona la història canònica de l'art, relat lineal i principalment masculí que hem après en els llibres i a l'escola, a través de l'apropiació, la còpia i la distorsió, per a qüestionar la disciplina pictòrica “tradicionalment masculina” i per a construir noves genealogia de la mateixa pintura. En Artium es pot veure una selecció dels treballs realitzats per l'artista des de 1987 fins a l'actualitat, una proposta que recobreix les parets blanques del museu de forma ombrejada.

M'ha encantat trobar-me amb l'obra d'aquest artista que fins llavors em coneixia. I també m'ha encantat el viatge al museu. De fet, en Artium s'han començat a programar exposicions monogràfiques dedicades a artistes mid-caritares que mai s'han fet al nostre país fa uns anys, abordant una interessant genealogia a través d'un treball curatorial de traçat: Moyra Davey (1958), Katinka Bock (1976), Mariana Castillo Deball (1975) i en aquesta ocasió Jutta Koether (1958). A través d'aquesta mena de projectes, podem conèixer a casa d'una manera àmplia el treball dels artistes que participen activament en l'escena artística internacional, oferint una àmplia oportunitat per a investigar la seva trajectòria artística.

L'arquitectura de la sala dona ritme a l'exposició i facilita una cuidada agrupació d'obres. La veritat és que m'ha cridat l'atenció el disseny espacial: tot està penjat en la paret perimetral, el gran espai central està buit, i potser això posseeix la visita; el temps dedicat a cada obra s'allarga, el ritme s'alenteix, i el visitant s'allunya i fa un moviment d'acostament per a veure què s'amaga en les entranyes d'aquestes obres de diferent grandària i acabat. La repetició de la coreografia d'acostament i allunyament ha donat lloc a una cosa performativa que pot ser observat en aquestes obres. La pròpia manera de pintar de Koether també té un signe de perseverança, en la qual el moviment, la immediatesa i la precarietat de la selecció de materials es poden apreciar en moltes obres d'art. La cintra del sostre de la sala t'introdueix gradualment en l'exposició, i encara que cobreixen parcialment l'obra central de l'exposició, és bonica en la mesura que ens acostem –de nou ens acostem– obrint davant nosaltres el bell quadre Touch and Χ 5 (after Rubens copying Tizian) [Toca i Eutsi 5 (després que Rubens copiï Tiziano)]. L'única obra d'art que es troba en un llarg mur és una tela de gairebé cinc metres d'amplària, i l'operació de Koether amb aquesta obra és testimoni de l'acte d'incorporar la perspectiva feminista en la seva manera de treballar.

En aquest cas, l'artista ha copiat la Festa degli amorini o Omaggio a Venere (oferta Venusi, 1518-1520) de Tiziano, col·locant la tela en el sòl i mitjançant una ràpida execució. Còpia el quadre de Tiziano, com el va fer Rubens. Realitza aquest tipus d'operacions amb freqüència, distorsionant, apropiant-se, copiant o modelant la història que es conta en ella. Un exemple d'aquest últim és el de Leibhaftige Maleras (Pintura enterrada, 2007), en el qual dibuixa una versió actualitzada d'aquesta pintura que evita l'escena violenta i masclista de Botticelli. Koether emprèn l'acció de copiar sens dubte ni ironia, com si fos un acte específic en pintura. Com ell mateix diu, “l'imperi de la meva flora, seguint a Poussin i Twombly, o els meus paisatges forestals, seguint a Henri Rosseau, són mons de 'desmantellament etern'. Es condueix sempre per meta-delegació i mitjans. Com el propi cos. I un cos així aprèn d'altres cossos. Una imatge aprèn d'altres imatges”.

En la dècada dels 80, per a crear una genealogia pròpia de la seva història, moltes dones artistes es van escapar de les disciplines tradicionals de l'art –pintura, escultura–, de la mera posada en marxa d'una mena d'art encara per escriure, sense càrregues ni herències masculines del passat. En ell s'inclouen, per exemple, perfums, accions i happenings, i van ser VALIE EXPORT o Carolee Scheemann, artistes feministes que van buscar noves escenes per a expressar les seves creacions i desitjos. Però Koether vol influir en la pròpia pintura, vol transformar-se en ella mateixa, en el que és "més masculí" entre les disciplines artístiques. Per això, podem identificar signes de Botticelli, Rubens, Gauguin o Twombli en els mateixos termes que la pintura. Segons Koether cap imatge roman en el seu interior, però hi ha imatges que sobreviuen en les que l'artista centra la seva atenció i treballa de manera contínua tirant d'un fil que no s'interromp.

A Vitòria s'exhibeixen les pintures de Koether, però també destaca la seva faceta musical. Inclou actuacions de caràcter performatiu amb el baixista de Sonic Youth, Kim Gordon, en les quals el soroll, el murmuri de les veus, la distorsió d'una guitarra i les projeccions de les pintures de Koether coincideixen. Per a palpar el to d'aquests espectacles val la pena saltsear per Internet. També es poden trobar textos de Koether en diverses revistes artístiques internacionals, comentar obres d'artistes contemporanis i obrir noves escletxes en la tradició de la pintura.