El llibre ple de neu ens ha arribat fins a les mans, paradoxalment, els dies temperats pel sol. No obstant això, l'hivern encara tindrà alguna cosa a dir en aquest any, i potser tornem a tenir bisuts, salses i nevades: el llibre de poemes Alaska (Elkar, 2023), recentment editat per Castillo Suárez (Altsasu, 1976), és un llibre ple d'aquests i més. Suárez ha donat a la col·lecció el nom d'un hotel abandonat en el marge de la carretera de la seva ciutat natal, on a més de 54 poemes, ha rebut una entrada narrativa.

En elles predominen els temes d'abandó, pèrdua i duel, així com la memòria, la memòria i l'oblit que se'ls associa. Aquestes qüestions, com és sabut, no són notícia en la redacció de l'altsasuarra. La seva obra Iraunera (Elkar, 2019), publicada en 2019, explora les mateixes vies, i els ponts entre totes dues col·leccions són evidents: Perduri té neu i hi ha plantes a Alaska. Suárez, recuperant o creant nous madurs, utilitza potents figures poètiques en les seves línies: trossos apilats en el pas, mars bulentos, buit de prestatgeries i caixes farcides, cases que mantenen ferma la façana a punt d'esfondrar-se, trossos d'escorça, cicatrius i ferides, nius i piscines abandonades, animals salvatges…

Jo poètic també ens apareix dolorosament convertit en un cos amb fortalesa però que forma part d'un ambient o paisatge simbòlic fred que no li resulta del tot còmode: “A vegades la neu arriba fins a la platja, / neu sobre la neu, / i començo a empassar blancor / per a trobar el meu nom en la sorra: / aquí està la dona que viu de la neu, / el verificador del silenci, / el seu enemic”.

Però no tot és dolor o decepció, perquè mai és tard per a començar de zero i perquè el que ens fa mal ens pot canviar. L'època del duel és expressió d'aquest poema, i el llibre també és reflex de la reflexió del poeta sobre el lloc que ocupa l'escriptura o la literatura en general. Aquests poemes són una mostra de la bellesa del desastre, un estímul per a emprendre el progrés o la supervivència.