argia.eus
INPRIMATU
L'estratègia dels ultraricos és orientar les decisions en el problema del clima
  • El politòleg Edouard Bruna analitza l'emergència climàtica des d'una perspectiva de classe i acaba de publicar el seu llibre Fi du monde et petits fours: Els ultra-riches face à la crise climatique. El consum desmesurat dels ultra-rics és més perjudicial que el dels ultra-rics, en què inverteixen els seus diners i en quines estratègies utilitzen per a controlar i orientar les polítiques de transició.
Jenofa Berhokoirigoin @Jenofa_B 2023ko otsailaren 24a
Argazkian ageri da Amazon-en jabe Jeff Bezos klimari buruzko COP26 gailurrean hitza hartzen. Erabaki gune horietan egon nahi dute ultra-aberatsek, erabakiak bideratzeko gisan.Runic

És evident que existeixen els seus sorprenents iot i jet-set, les seves ampolles de caviar i xampany, els seus búnquers de luxe i els seus abrics de cuir de cocodril o gibelí de Nil. Els ultra-rics tenen un consum desmesurat i semblen no ser conscients del canvi climàtic. Una mitjana anual de 8.190 tones de CO2 és el resultat que un únic bilió, mil vegades més que un ciutadà “convencional”, produeixi. Però Edouard Bruna, investigador de la Universitat de Londres, afirma que no n'hi ha prou amb mirar aquest consum. No sols són consumidors, sinó que són agents: "Els ultra-rics que es comprometen amb el clima tracten sobretot de protegir el seu poder".

Més enllà de la tendència individualista, Bruna analitza detalladament els camins treballats per a la supervivència de la classe ultra-rica i poder continuar enriquint: els ultra-riches face à la crise climatique ("La fi del món i els petits fours: ultra-rics enfront de la crisi climàtica"). Per a completar la seva tesi ha investigat detalladament les seves inversions i la seva implicació en la transició.

"El rècord de riquesa que tenen ens permet distingir entre rics ultraràpids i humils ciutadans. Però no guarden els diners sota la idea, inverteixen en projectes climatitzats". Una xifra com a mostra d'això és que, tenint en compte l'impacte de les inversions, un ric ultra-ric dedueix 2,4 milions de tones de CO₂ a l'any, enfront de les 10,7 tones de CO₂ que suposen les inversions financeres d'un ciutadà convencional. Greenpeace i Oxfam són dades publicades per les organitzacions no governamentals el passat estiu, observant la petjada de carboni de les empreses principalment invertides per 63 bilions francesos i canalitzant el que proporcionalment correspon a cadascuna. "A l'hora de mirar la seva cartera d'actius, que vol dir inversions, som conscients de la influència climàtica real que tenen", assegura Bruna.

Des de l'any 2000, els ultra-rics han saltat de la consciència de classe a la "consciència de classe climàtica": "Es combinen la consciència dels efectes del capitalisme basats en combustibles fòssils i la necessitat de reformar aquesta espècie de ttip els efectes negatius, sempre amb beneficis, i l'alta consciència que el canvi climàtic és una amenaça per als seus interessos de classe i poder. A ells cal afegir la consciència, segons el politòleg, que poden obtenir beneficis a través de mecanismes del mercat financer i de la canalització de ‘solucions de tecno’ [solucions basades en noves tecnologies]. Perquè saben que també són "vulnerables", tant al canvi climàtic com a les transicions polítiques.

D'aquí l'estratègia de posicionar-se en les polítiques de clima i de transició ecològica –com diu Bruna, construir búnquers de luxe és una cosa, però la majoria dels ultraricos tenen clar que tenen més ganes de fer-ho en cites com els cims del COP–. Tenen com a objectiu orientar el debat al sentit que els convé i influir en les decisions polítiques de manera que s'eviti el que seria pitjor per a la seva classe i, en tot cas, se satisfaci la fam d'enriquir-se. Kevin Anderson, climatòleg britànic, denomina "jet-sets climàtics", ja que utilitzen el seu jet-set privat per a desplaçar-se pels cims climàtics. necessitat de "capitalisme verd" per a continuar ric

Tenen el "capitalisme verd" com a mitjà de solució i contínuament predicant el seu missatge. Bruna vol deixar clar que els famosos ultraricos són només la punta de l'iceberg i que la seva estratègia està totalment estructurada: experts, grups de lobby, organitzacions no governamentals, reflexió think tanks, buròcrata de l'ONU, alts funcionaris, científics i comunicadors, aconsegueixen vendre el "capitalisme verd" com a solució. El discurs està minuciosament treballat i podem trobar una anàlisi clara del mateix en el seu llibre Fi du monde et petits fours. Com no podia ser d'una altra manera, tenen una lectura ultra-liberal: els estats no podran afrontar el repte climàtic, la solució ve per la via financera i empresarial privada. Any rere any, el COP va arrelant aquesta idea. Imagina't, Sultan Al Jaber, director de la companyia petrolífera Abu Dhabi National Oil Company, serà el president del passat cim del COP28 al novembre! Quin és, per tant, l'obligació dels Estats? "En lloc d'intervenir directament amb les polítiques de nacionalització de l'energia o les inversions massives per a garantir el transport públic, els governs han de posar-se al servei dels fons d'inversió i de les empreses de transició. En aquest sentit, els beneficis són per als agents privats i les pèrdues per a l'Estat, és a dir, per als ciutadans". L'autor del llibre diu que aquesta organització està en marxa i mostra el Pacte Verd Europeu.

En 2009 es va sentir el resultat del treball de cuina en el COP15 a Copenhaguen: "Les elits van veure l'objectiu de no superar l'escalfament de dos graus a llarg termini com un triomf: exigien una transició a la baixa emissió de carboni i asseguraven el camí del capitalisme verd des de la perspectiva de la inversió". L'obligació o el canvi en el compliment d'aquest objectiu difús no va obligar als Estats. Des de llavors, més o menys, en això estem. Paral·lelament, els ultra-rics situen el carboni com un valor susceptible de ser comercialitzat en el mercat financer, i obren la possibilitat de compensar les emissions de CO2 invertint en entorns naturals –encara que queda bastant clar que el mercat de carboni no suposa una reducció de les emissions que necessitem–. És a dir, han complert el seu objectiu fonamental: continuen enriquint amb el que
es diu la transició. Bruna afirma en l'entrevista concedida al mitjà Marianne que "els ultra-rics impedeixen el debat sobre l'ecologia", aconseguint situar el capitalisme verd com una "solució única". Tenint en compte aquesta estratègia de classe, és més necessari parlar de "canvi climàtic" en lloc de "justícia climàtica". Perquè el clima és també una lluita de classes.