Veus les següents zones de manera diferent després del teu estudi per a crear les Bases del Cap?

Sí. En realitat, encara que s'ha escrit d'això, va anar en la dècada de 1960 quan es va fer per última vegada per un investigador anomenat Robert Poupel. Des de llavors jo no he sabut res, crec que els que aquí es compten s'han quedat oblidats. En investigar amb el còmic, t'adones de la importància dels llocs i que algunes coses han arribat fins als nostres dies. Encara que va ocórrer fa 227 anys, els llocs són aquí, almenys molts. Ara que passem per algun lloc sabem on estem.

Va partir d'uns versos antics. Què tenien per a submergir-se en un projecte de tants anys?

Dels versos escrits de Xabier Kaltzakorta a l'oral. Vaig conèixer aquests versos perquè apareixien en Urkabe-bertsoak euskaraz: estudiant gaztea i altres (Ahozko azterketa; Mendebde Kultura Alkartea, 2003). “Literatura de Cordill”, que recull les històries dels condemnats a mort, existeix aproximadament un gènere. I a mi m'interessa, perquè hi ha els últims testaments, les últimes paraules, les declaracions... dels quals habitualment estan a punt de morir. Aquests versos, encara que siguin una mica semblants, tenen un punt més humorístic; un humor negre, macabre. És a dir, potser no són ells els que escriguin, a la presó o en pèrdues, sinó algú més.

D'altra banda, com en l'obra de Kaltzakorta no apareixia una ubicació històrica concreta, em vaig quedar amb curiositat. Es parla d'un lloc anomenat Lurbintto, és un topònim... Hi ha alguna cosa darrere d'això? És cert o és una fórmula per a designar un lloc imaginari? Vaig començar a buscar i he vist que en Kanbo hi ha dos o tres –Lurmintoa, Lurminttu, i altres als quals se'ls ha canviat la grafia deformada per la llengua francesa–. Així que, d'una banda, amb la cerca d'aquest topònim i, a part, amb unes lectures paral·leles sobre l'època, em vaig adonar que en aquesta zona hi havia una banda d'ohoin o venjança que havia estat fent unes matances.

També els ha nomenat com ohoin, però hi havia més que això, veritat? Expropiats, marginats... Són personatges complexos enmig d'una època difícil.

Sí, els he posat “llits” perquè en els versos també apareixia així. I nomenar perquè és tan complicat... Què són els peus? Herois? Delinqüents? He conservat el títol en honor al vers, però en entrar després en el còmic es veu que “els peus” potser no és la paraula més adequada. Però no he trobat qui pot ser millor en lloc d'això. A part del robatori hi ha actes de venjança, d'acció política... no es van limitar a tractar amb finalitats lucratius. Si era un apetit de venjança, i jo crec que s'ajunten diversos factors: en aquesta banda hi havia gent de diferents perfils –pagesos, teixir-vos, soldats caminats, desertors…–, en alguns moments van arribar a tenir més de 60 persones, i es reunien la casa Altzuieta per a desnonats i vídues, els seus fills i les famílies que no sabien on anar.

Després cal tenir en compte que molts d'ells venien de la guerra amb armes. I sabien com utilitzar-los. Uns altres van arribar de Landeta, deportats, amb ràbia i ganes de venjança. Tot això articulat en una mateixa tejavana. A més eren un grup organitzat. En el còmic no apareix, però sí que tenien aquest tipus de camises vermelles, bandes vermelles o cinturons vermells com a elements d'identificació.

No fas judicis morals dels personatges, està lluny de plantejar distincions massa clares entre còmics honestos i dolents.

No soc per a jutjar a qui. El que passa aquí, ha passat: deportacions, guillotinajes, persecucions... Els llocs també són aquí. També tenim els personatges documentats. D'alguns sabem poc, la qual cosa s'esmenta en els versos; la majoria de les coses estan en documents oficials, en papers judicials, etc. Clar, la mirada que surt d'aquí és una altra. Llavors has de fer un treball de perfil amb els personatges, buscar la història que hi ha darrere d'ells.

Li pregunto l'anterior, perquè em sembla fàcil que la història d'aquest grup es trenqui amb els ulls actuals. No crec que ho hagi fet.

Sofrir perquè tots han sofert. El relat és més per a presentar una seqüència d'esdeveniments que per a jutjar o idealitzar. Després sí, pots sentir major o menor afinitat amb alguns personatges, i llavors comença a pensar: “Això va fer això –netejar a una persona, per exemple–, i tanmateix sento empatia amb ell”.

El còmic també mostra l'abast de la violència i el clima d'assetjament d'aquells anys.

El que van sofrir en quatre o cinc anys és terrible: la guerra, la postguerra, els fams, la deportació, les guillotines, l'emigració... I la misèria constant. D'una banda està la violència estructural, però, per un altre, també la que ells utilitzaven. No es dedicaven a les destrosses, tal vegada utilitzaven una violència a la mesura del percebut. Des de les amenaces, insults... Després, aquí es feien les Cencerras: s'anaven a una casa i es treien els draps bruts... Però després comencen les agressions físiques, els tirotejos a les cases, donen foc a les prades dels altres, tallen les vinyes, els furts... Moltes vegades no hi havia molt a robar. Veus el que robaven i tots eren bastant miserables.

Crida l'atenció com has reflectit l'època: gairebé es poden escoltar els sons dels carrers d'Itsasu.

La meitat de la meva família pertany a aquesta comarca, la qual cosa m'ha facilitat molt anar als llocs i conèixer-los. Però també ha estat un exercici. La il·luminació, per exemple: en aquells anys només hi havia sol i veles, i he jugat amb aquests contrastos. Jo crec que a més va bé al còmic per a donar un punt de dramatisme així. Després, avui dia hi ha programes en Internet per a saber què va ser el quart creixent, la lluna minvant o el que va ser en una data determinada. I aquí [assenyala la pàgina 7 del còmic] jo vaig introduir aquesta data, el 19 de febrer de 1794, data en la qual els protagonistes deserten. Quan desertaran per a no haver de portar llums? Perquè estava una nit plena de lluna. Són pitokerías, però jo deia: com van creuar el bosc enmig d'una guerra? La documentació també es fa gràficament en aquests casos, però no se sap si en aquella època els carrers d'Itsasu serien de pedra o seria un llobarro, no sé si en totes les teulades tindrien teules o palla… Però veient que moltes cases han arribat fins als nostres dies, he copiat alguns llocs amb bastant fidelitat. Aquestes cases [les que apareixen en les pàgines 64 i 65 del còmic, donant compte de la relació d'activitats del grup Lurbintto] continuen existint i jo he dibuixat com pensava que podien ser en aquella època.

La majoria de la banda són homes.

Sí, però també hi havia dones en Altzuieta, entre els detinguts en la batuda que va dissoldre el grup. Al principi vaig pensar que eren del grup. Però no crec, perquè la majoria eren menors d'edat: una nena de setze anys, una de tretze, una altra de nou... En canvi, el que esmento en el còmic, Joana Xurrute, sí que podia tenir una altra implicació. No vull dir que la Policia tingués raó, però la va mantenir detinguda durant dos mesos, i veient que el seu marit va ser guillotinat, potser alguna motivació per a treballar en equip. És veritat que el còmic és molt masculí, però jo volia contar la història d'aquesta banda i en aquesta banda tots són homes, excepte Juana.

Al final del còmic apareix també el tema de la transmissió oral de la història. Suposo que els fets no es veuen de la mateixa manera en versos sobre els peus del Cap i, per exemple, en les actes del judici contra ells.

No, per exemple en els versos es diu que van ser penjats, però no sabem si en dir “penjar” es refereix a la muntanya de les aigües íntegrament. Si ho prenem literalment, no van ser penjats, sinó guillotinats. Pocuba va registrar molt en els arxius, però com no sabia basc algunes coses estan mal transcrites. Fins i tot els que feien les actes del judici transcrivien malament noms, àlies, llocs... Llavors, a vegades jo he passat per darrere i he pogut entendre coses d'una altra manera.

Ha reflectit amb dues pàgines negres el silenci que es va produir després de condemnar als membres de la banda. Per què no coneixíem aquesta història? Potser podia haver reivindicat la història d'aquest grup perquè ningú va venir de darrere?

Sí, d'alguna manera és qüestió de família. Són pobles petits i van ser guillotinats, no sols aquests: en aquesta regió van morir unes dotzenes de persones durant dos o tres anys. Jo crec que és molt. I un altre punt de deportació. Això sí que pot ser reivindicat: l'oblit dels deportats. Però igual hi ha aquest costum de netejar els draps de casa a casa: “Pansa, no parlarem més d'això”. No sé, potser després quedarien els chextras familiars o els rancors, però en els registres no hi ha rastre d'ells. El propi Lurbintto també ha desaparegut com a topònim.

En els últims anys cada vegada veiem més la ficció històrica realitzada a través del còmic. Quines possibilitats ofereix el format?

Crec que Irati Majuelo va escriure en Berria que el còmic ha viscut com un gènere semi-subsidiari de la literatura. I és veritat. Potser això ens dona una llibertat, no per a fer tot el que volem, però sí per a comptar les coses amb més llibertat en els nostres paràmetres. Asisko Urmeneta, Mikel Begoña o jo mateix prenem aquesta part històrica i després ficcionamos moltes coses. Potser el còmic és més flexible per a això. Però al mateix temps, en tenir imatge, resulta creïble. Ho veiem, i el que els nostres ulls veuen “perquè”, diguem. Per exemple, les pel·lícules depenen de grans grups de treball, és una gran labor. També del còmic, però pot fer-lo un mateix.