Mirin Camison viu a Mèxic, però a través de la Factoria de Filosofia imparteix tallers i cursos en línia a Euskal Herria. En col·laboració amb la cooperativa Arizmendi, la novel·la filosòfica Kio eta Gus, dirigida a nens i nenes de 8 a 10 anys, i la guia per al professorat per a la seva elaboració (Sorprenent davant el món), és l'excusa amb la qual hem entrevistat.

Quina diferència hi ha entre la filosofia per a nens i adults? El
primer que hem de situar és la filosofia infantil: és una branca de la pràctica filosòfica. Durant anys la teoria (acadèmia) i la pràctica filosòfica han estat separats i des de fa uns 40 anys s'han anat ampliant dins de la pràctica filosòfica els tallers filosòfics, els cafès filosòfics, l'assessorament filosòfic (en la consulta d'un filòsof podem fer un procés d'autoconeixement en lloc d'anar al psicòleg) i la filosofia infantil. Avui dia, en general, preferim una cultura filosòfica que no diferenciï la pràctica de la teoria, perquè és fals dualisme, perquè tots els éssers humans tenim una dimensió filosòfica, més conscient o més inconscient, tots tenim una visió del món, i aquesta dimensió es pot treballar des del que som, des de petits es poden crear espais per a treballar-la. Quina diferència hi ha en la pràctica de la filosofia entre nens i adults? Experiència vital: els adults tenim més experiència, a vegades més prejudicis i idees dogmàtiques que no hem revisat i els nens estan més frescos. Els recursos i metodologies per a la pràctica filosòfica s'adapten a l'edat, o més concretament a les característiques de la fase de desenvolupament, però l'essència no canvia.

I quina diferència hi ha amb els nens entre tractar temes a través d'una classe magistral, projectes… o filosòficament? A l'escola
hem tingut fonamentalment tres models: el model transmisionista (l'alumne recull el que el professor explica), el model constructivista (projectes de recerca, treball en equip… perquè l'alumne busqui sentit a l'après), i ara tenim un tercer model vinculat a la pràctica filosòfica o dialògica per a aprendre a pensar en classe. És important ser crítics amb els continguts que es treballen, no per si mateixos, sinó en grup, a través del diàleg. La meva experiència és que vaig acabar cansat de jove amb el model trasnmisionista; ara penso que els nens necessiten un equilibri i una harmonia entre tots els models, però que els adults no ens hem inventat. Com et vesteix una classe magistral, és important disposar d'espais per a pensar i dialogar sobre els continguts, per a no caure en l'adoctrinament. Les polítiques educatives van sovint d'un extrem a un altre i són mirades parcials; jo no soc de moda: és important memoritzar els continguts i és important revisar-los de manera crítica.

També s'aprèn a pensar i a reflexionar.
Sí, la nostra dimensió interna és reflexionar, la raonem des de petits, però des que són nens hem de donar-los els espais adequats per a això, per a treballar aquest múscul.

Com es treballa aquest múscul són preguntes? Les preguntes
són una part del diàleg filosòfic, l'altra són respostes. I sí, les preguntes són molt importants en la mesura en què s'oposen a les idees, en la mesura en què aquestes són problemàtiques. Una idea pot semblar molt senzilla, però si fem una prova de resistència, mitjançant la refutació, mitjançant preguntes punxants… ens porta a pensar més en profunditat, a descobrir diferents punts de vista, sense buscar una sola resposta. I és un camí interessant, perquè el model transmisionista ens porta a una sola resposta.

Relacionem la filosofia amb el treball cognitiu. Tenen cabuda les habilitats emocionals i socials? D'una banda s'ha plantejat la raó i per un altre les emocions, però sabem que som éssers humans integrals: el que pensem porta una emocionalitat. El filòsof Matthew Lipman afirma que el pensament té
tres dimensions: el pensament crític, el pensament creatiu i el pensament responsable o atent, és a dir, el pensament ètic, l'empàtic, la cura d'un mateix i dels altres… i jo destacaria una quarta dimensió: la interioritat, perquè el diàleg filosòfic permet conèixer-se millor a un mateix. No busquem la teràpia, però a vegades té un efecte terapèutic perquè té moltes coses en el seu interior.

L'ètica és llavors part de la filosofia? Sí, el
diàleg filosòfic aplica en la pràctica uns valors ètics en si mateix: la humilitat i el respecte al que diu l'altre, la valentia de participar en el diàleg però no parlar de sobres, la col·laboració entre els participants… És el diàleg cooperatiu, perquè el coneixement es va construint amb reflexions col·lectives, però això no vol dir que no hi hagi idees diferents i desacords, que no calgui problematizar les idees.

Matthew Lipman està darrere de la novel·la filosòfica Kio i Gus. Lipman i Ann M. Sharp van crear un extens currículum per a treballar de 3
a 18 anys als Estats Units dels anys 80 a 90, i encara que avui dia tenim cada vegada més material filosòfic, diria que és el material més rigorós i profund d'aquest origen. Lipman va viure la guerra de Vietnam i va pensar
que si en els centres educatius comencem a crear una cultura del diàleg des de la infància, des de la filosofia (no sols treballant la raó, sinó en l'argumentació que acompanya a aquesta ètica i cura), quan són adults sabran afrontar els conflictes d'una altra manera abans d'arribar a una situació de guerra. Aquest va ser l'impuls per a abordar els temes que aborda la filosofia: la veritat i la mentida, la vida i la mort, la justícia, l'estètica, la identitat… Per a aprofundir en ells, Lipman va crear novel·les filosòfiques adaptades a l'edat o a la fase de desenvolupament; les novel·les estan protagonitzades per nens, recullen les seves vivències i les seves converses, i posa molts hams per a fomentar la reflexió entre nens i joves. A més, va elaborar manuals per al professorat per al correcte tractament de les novel·les i el diàleg filosòfic és el cor de la metodologia que utilitza: com fer preguntes i respostes. Perquè això és fonamental, però a mi, per exemple, quan vaig estudiar Filosofia només em van ensenyar la teoria.

I quines són les claus per a guiar la filosofia amb els nens? Diuen que les bones preguntes són l'eix, però què és fer bones preguntes? La
pregunta i la resposta són dues coses que necessiten rigor: fer bones preguntes és moltes vegades refutar el que l'altre ha dit a través d'una pregunta, o aconseguir treure fos aquest coneixement que l'altre té dins. També hem de prestar molta atenció als cossos de nens i joves, perquè a vegades comuniquem molt més a través del cos que a través de les paraules. Igual amb l'emocional, per què ens irrita una idea? El conductor no opina, exposa amb preguntes altres perspectives que estan en la foscor, desmunta idees, o aprofundeix en elles per a veure on ens porten… Jo sento que mai em sobra formant-me, que sempre estic aprenent; que el diàleg filosòfic no és una tècnica, és un art.

El que condueix la conversa no opina, diu. Què fer si l'opinió d'un nen ens sembla molt inadequada? Els
instruments són els esmentats en la resposta anterior, que permeten evidenciar contradiccions o portar els plantejaments fins a l'absurd: si portem una idea fins a l'extrem, quines conseqüències té? I cal tenir en compte una clau interessant: no estem sols, estem en grup i el grup té una força enorme, fins i tot a l'hora d'autoregular: en una conversa que estic escoltant de veritat, estic obert al fet que les idees dels altres arribin a mi, en lloc d'estar tancades a les meves idees i conceptes. En els adults aquest tancament és més freqüent, els nens estan més oberts, no són tan dogmàtics.

Llavors, prendré la direcció contrària: potser el dogma dels adults i els prejudicis han fet que l'opinió d'aquest nen sigui molt inadequada. Això és, per a qui és la barbaritat el que ha
dit aquest nen? Amb quines ulleres diem que és una barbaritat? Per això és tan important analitzar-nos i revisar-nos; no podem conèixer la realitat si no coneixem les nostres pròpies limitacions i creences. En la consulta filosòfica, per exemple, ho fem perquè estarem més nets que ens revisem per a tractar la filosofia amb nens i joves.

Els nens diuen el que realment pensen o els adults el que volem escoltar? Ens llegeixen. Si llegeixen que
anem amb una expectativa, que el que busquem d'ells és arribar a una conclusió determinada, tal vegada guarden el que pensen, però quan veuen que només estic per a pensar en una mica junts, el resultat és diferent. Segons la meva experiència, els pares poden estar en la sessió amb nens de fins a 7 anys, però a partir dels 8-9 anys no, i em pregunten si els comptaré als pares el que fem en la sessió; quan garantim la confiança i la confidencialitat, quan actuem honestament i amb claredat, hi ha majors possibilitats de llibertat per al grup.

Què destacaria dels programes de pràctica filosòfica amb nens? Una sola sessió no deixa grans llavors, veig que
un grup es transforma quan hi ha un procés, quan porten temps aplicant aquesta metodologia amb uns i altres temes. Com més petits, en l'Educació Infantil i en els primers anys de l'Educació Primària, solen associar el diàleg filosòfic amb la seva experiència; després tendeixen a l'abstracció i en la joventut l'abstracció i la criticitat estan al màxim nivell. Fer una sessió de filosofia amb els joves és una bomba, perquè està cridant amb les classes magistrals per a treure aquesta dimensió interna. En l'Educació Infantil també es treballa el cos, les emocions... però a mesura que augmenta l'edat tot es torna més cognitiu, augmenta el desequilibri. Un professor d'Educació Infantil em va contar
que havia treballat la filosofia amb els alumnes, i quan els nens van passar a Primària va venir un nou professor dient que no podia fer classes, que els nens li feien moltes preguntes. El professor d'Educació Infantil va plantar llavors que donaran el seu camí, però si persisteixen, les llavors es converteixen en processos transformadors, com ja s'ha comentat. En moltes ocasions m'ha tocat conduir a grups que han practicat el diàleg filosòfic en Educació Infantil i Primària (no l'he conegut a Euskal Herria) i se'ls nota tant en el respecte als altres com en la seva capacitat per a treballar idees: estan acostumats a preguntar, a ser crítics…

Però els adults no fem paranys? Diem que volem nens i joves amb una opinió crítica i pròpia, però no ens agrada quan qüestionen el que nosaltres diem, tant a casa com a l'escola. I
està en contradicció el foment del diàleg filosòfic en una assignatura i la falta de criticitat en l'altra. Deia Lipman que si en una escola s'impulsarà la pràctica filosòfica des de la infància, caldria crear una comunitat de diàleg entre professors que es reuneixi periòdicament perquè tots treballin en la mateixa direcció i de manera coherent amb l'alumnat. Aquest és l'ideal, però en la realitat encara tenim molts reptes.