L'informe complet de Navarra es va presentar el 7 de febrer en el Parlament de Navarra, després de la publicació d'aquest reportatge. Les dades generals allí presentades són similars als que es presenten en aquestes línies. En 2019 l'AICC va presentar casos de tortura en el període 1960-1978, també per encàrrec del Govern Foral: es van detectar 164 casos de tortures sofertes per 153 ciutadans (alguns van ser torturats dos o més vegades). Segons les dades de tots dos estudis, a Navarra s'obtenen 1.068 casos de tortura.

Sobre la base de la recollida de casos de tortura que s'està fent de poble en poble, la Xarxa de Torturats de Navarra també ha citat una xifra superior al miler. Els dos estudis d'AICRE s'han realitzat per encàrrec del Departament de Relacions Ciutadanes, dirigit per Ana Ollo, en el marc de l'Ordre Foral de reconeixement i reparació de les víctimes motivades políticament per l'extrema dreta o els funcionaris públics, tal com assenyala en la presentació de la recerca.

En l'informe realitzat per KREI per al Govern Basc en 2016, es van presentar 4.113 casos de tortura en la CAPV, però la recerca ha seguit i en 2021 ja són 4.311, és a dir, un total de 5.379 casos de tortura en Hego Euskal Herria, en el període 1960-2015. El número coincideix aproximadament amb el que va presentar la Memòria Basca en el Parlament Basc en 2016, amb 5.658 casos de tortura. No obstant això, molts torturats no han donat compte de les seves tortures, o molts d'ells estan morts, i els investigadors creuen que la xifra real superarà àmpliament les 10.000.

Alegria i decepció En
el món dels torturats hi ha dos sentiments contradictoris entorn de totes aquestes dades. En primer lloc, l'alegria, perquè la tortura que al final ha negat l'Estat espanyol una vegada i una altra està aflorant, i perquè també està tramitant un nivell de reconeixement, sobretot del Govern Basc, i en menor mesura del Govern de Navarra. En el Govern d'Espanya no hi ha cap canvi: la tortura ha estat una cosa aïllada d'uns pocs funcionaris despietats, i s'ha jutjat i condemnat quan hi ha hagut.

D'una banda, l'alegria i per un altre la decepció en el si dels torturats, perquè veuen que l'informe de KREI es va presentar públicament en 2017, i perquè encara poc s'ha fet amb la recerca. La veritat, la justícia, la reparació i la no repetició són el que cal garantir a les víctimes, però en aquest cas tot el procés contra la tortura només està quedant en el primer punt, la veritat. No és poc, però com diu la coordinadora de la Fundació Egia, Ainara Esteran, “l'informe dona l'oportunitat de recórrer tot el camí, però les institucions el van prendre com a final. La incomunicació no ha desaparegut i tot l'instrumental de la tortura que ha utilitzat l'Estat és aquí, preparat per a reprendre si és necessari”. La mateixa Ainara també va ser torturada en els anys 90 quan va ser detinguda per la Policia espanyola.

Ainara Gorostiaga, membre de la
Xarxa de Torturats de Navarra de poble a poble, tem el que passarà després, però de moment estan contents perquè “per primera vegada tenim una radiografia de Navarra i dades generals oficials”. La xarxa es va crear en 2019 i des de llavors ha donat visibilitat a la tortura a Navarra. Des d'octubre passat i fins a setembre, 101 municipis de la Comunitat Foral presentaran les seves mocions sobre tortura.

També s'estan realitzant presentacions de l'associació en diferents pobles i amb això s'està aconseguint reunir molta gent, entre ells els torturats. El pròxim 13 de febrer serà el Dia contra la Tortura, i l'11 els torturats tindran una compareixença especial en Donostia per a demanar la recerca i el reconeixement complet de la tortura. A continuació, entre altres coses, es posarà en marxa una campanya de visionat popular del documental Carpetes Blaves, amb l'objectiu d'empoderar i organitzar torturats als pobles, com s'està fent a Navarra.

La Xarxa de Torturats s'ha convertit en un referent a Navarra: “Estem amb qualsevol, polítics, institucions, associacions... ningú ens nega personalment que siguem torturats”, diu Gorostiaga. A poc a poc s'està aconseguint la introducció de torturats en algunes regions, però en unes altres és més complex. Als Pirineus, per exemple, encara hi ha gent que no ha parlat de tortura. Al torturat que vol explicar el seu cas, se li passa el formulari perquè l'empleni amb una sèrie de dades i, segons Gorostiaga, “no és fàcil complir-los. És dur, però alhora ajuda a alguns a deixar anar el nus i després ho agraeixen. En general, això ens enforteix i amb el temps ens beneficiem. En l'associació tractem amb manyaga el tema de la cura”.

La
tortura de l'Ertzaintza, segons l'estudi de KREI, té 336 casos de tortura. La major part de les tortures imputades a l'Ertzaintza es van produir en els anys 90, i a partir de l'any 2000 els casos es van reduir gradualment. Els fils de la tortura han estat conduïts des de Madrid, però les seves arpes han arribat fins a Arkaute. I és curiós el que passa ara, perquè el Govern Basc diu que la labor de KREI és creïble, però després nega que l'Ertzaintza hagi torturat.

Iñigo Urkullu va respondre a la pregunta formulada pel periodista Iñaki Iriondo en el periòdic Gara en 2016: "És el mateix tenir una persona dempeus en un qüestionari que la pràctica de bosses o elèctrodes? És igual? Doncs no, no és”. Segons l'estudi, molts dels maltractaments de l'Ertzaintza han de veure amb la postura corporal –romandre dempeus durant molt de temps o obligar-los a mantenir postures inadequades durant molt de temps–, però són amenaces, cops, privació de les necessitats bàsiques, humiliacions o tortura psicològica, com es pot llegir en l'informe.

A l'abril de 2018 el PP va presentar una moció en el Parlament Basc per a demanar al Govern que retiri l'informe de KREI sobre la tortura, perquè si no s'estava jugant a ETA. El Parlament va desestimar la sol·licitud. El parlamentari Iñigo Iturrate va donar suport a la posició del PNB, però també va dir que l'Ertzaintza cuidava els drets humans, va subratllar que la recerca i les institucions internacionals interpel·len al Govern d'Espanya i no al Govern Basc.

El president de l'Ertzaintza, Jorge Aldekoa, en un acte dels Cursos d'Estiu de la UPV/EHU, va negar les tortures de la Policia autonòmica a Sant Sebastià l'endemà de presentar les conclusions de la recerca per part del Govern i AICC en 2016. Va lloar el protocol de l'Ertzaintza contra el maltractament i va manifestar que preferia no fer més valoració fins a veure l'informe final de la recerca.

L'Institut continua amb les seves recerques, però l'informe presentat fins ara determina clarament que l'Ertzaintza té 336 casos de tortura (pàgina 154 de l'informe), de quina època són els casos (pàg. 156). o la tortura que va utilitzar (184 p. ).

L'informe també parla, i bastant bé, del protocol contra el maltractament de l'Ertzaintza, però afegeix que això no ha evitat que hi hagi denúncies de tortura. Aldekoa va destacar això en l'acte de Donostia: “Són denúncies”. La majoria de les autoritats jeltzales solen deixar clar que mai hi ha hagut una condemna judicial contra l'Ertzaintza. Estefanía Beltrán d'Heredia i Josu Erkoreka, exconseller de Seguretat i actual conseller de Seguretat del Govern Basc, han fet declaracions en aquest sentit.

L'enregistrament dels qüestionaris estava
entre les garanties de l'Ertzaintza, per exemple, l'enregistrament dels qüestionaris dels detinguts incomunicats. Els Defensors del Poble, Xabier Markiegi i Mertxe Agúndez, en els anys 1999 i 2000 respectivament, van recomanar a l'Ertzaintza la realització d'aquests enregistraments en el seu informe anual, però la Policia Basca no ho va fer fins a 2006. A més, tal com va confirmar el recentment mort conseller d'Interior del PSE, Rodolfo Ares, en el seu càrrec en 2009, el material gravat no es guardava més de tres mesos, però el protocol exigia que es conservés durant el temps de prescripció corresponent al delicte investigat.

Per a Ares, en l'època del conseller Javier Balza no es guardaven els enregistraments i ell tampoc el veia necessari. En 2009 es va produir un gran renou en denunciar les tortures nou joves detinguts per l'Ertzaintza en Ondarroa. L'Ararteko va sol·licitar cintes de qüestionaris i l'Ertzaintza no les va lliurar ni a ell ni a un jutge del Tribunal de Durango que va sol·licitar l'enregistrament. Va argumentar que no tenia, que els enregistraments s'esborraven tres mesos, en contra del que demanava el protocol.

Mai és tard per al reconeixement i la veritat, millor abans que tard i si pot ser quan les víctimes estan vives. El Govern d'Espanya va demanar disculpes als familiars de Juan Mañas, Luis Cobo i Luis Montero del cas Almería el passat 20 de gener. Els tres joves van ser torturats i assassinats per la Guàrdia Civil a Almeria en 1981, després de confondre's amb tres etarres. Tres Guàrdies Civils van ser condemnades, el líder va passar deu anys a la presó, els altres dos subalterns van sortir cinc en llibertat condicional i els van donar milions de pessetes dels embornals dels Estats per a reprendre la seva vida després de sortir de la presó i ser expulsats de la Guàrdia Civil. L'estat que nega la tortura de milers de ciutadans bascos ha demanat perdó als familiars dels tres joves, però 43 anys després.

(L'entrevista que acompanya al director del documental Carpetes Blaves, Ander Iriarte, s'ha publicat juntament amb el reportatge:

“El Govern té 300 raons per a seguir amb el tema de la tortura: 300 casos de tortura de l'ertzaintza”