He sortit al carrer, encara que no sé si tindré retir” va respondre un jove periodista en la mobilització de Baiona. La resposta dona què pensar. El sistema públic de pensions és un dels pilars del model de benestar, eix del model social. El recurs que tenim per a sobreviure en ser expulsat del mercat laboral, el nostre dret a gaudir de la vellesa després de tota la vida treballant… tots mirem la vellesa pensant en la pensió. I la resposta del jove demostra que cada vegada més li mira sense certesa.

La reforma amb la reforma, els governs ens han posat on el sistema financer ens volia i ens necessita. Si serà suficient, si tindrem pensions… Amb aquest dubte estem decidint què fer cada vegada que no trenquem el marc de pensament que alimenta la possibilitat d'anar al sistema privat.

Les noves generacions de treballadors creixen i eduquen en un discurs que centra el debat de les pensions públiques en el cost i ens fa pensar que els treballadors som una càrrega quan deixem de ser productius. A penes se sent que el finançament de les pensions es va decidir limitar a cotitzacions en el Pacte de Toledo, o que el sistema públic no sols és possible sustentar amb els recursos que generen els ciutadans, sinó que és just i legítim.

Sistema públic de pensions basat en la solidaritat intergeneracional, defensa manual i col·laborativa de les diferents generacions de treballadors. Aquest és el discurs, l'imaginari i el camí per a construir el marc de pensament que necessita aquesta lluita. Sense oblidar que “i ara què” és el dubte de moltes dones després d'haver estat cuidant durant tota la seva vida.