Amb l'objectiu de recordar el centenari del genial contrabajista, l'editorial Llibres del Kultrum ha reeditat la traducció al castellà de la coneguda autobiografia de Mingus: Beneath the Underdog: His World as Composed by Mingus (Menys que un gos: el món que vaig compondre). A la reedició s'han afegit tres textos no recollits en anteriors edicions en castellà.

“Irritable”, “agut”, “maldestre”, “rude”… Mingus era un músic salvatge la personalitat del qual es va materialitzar en adjectius similars. Per exemple, en un dels seus concerts a Filadèlfia va acabar sobtadament la seva actuació, tancant la coberta del piano i trencat gairebé els dits del pianista, i després donant-li al trombó Jimmy Knepper una bufetada en la boca. Per això, li van dir l'Home Rabiós del Jazz. Malgrat aquest caràcter violent, es mostrava com un amor. En la seva biografia va deixar constància que dins de Mingus vivien diversos Mingus.

Així, va viure una vida polifònica d'onze veus i estats d'ànim en les seves cavitats. Així mateix, va incorporar en el seu música elements de complicades vivències com a gospel i blues, jazz a la ciutat de Nova Orleans, jazz d'avantguarda o música clàssica. Una de les seves principals influències va ser el músic Duke Ellington, que una vegada va afirmar que Ellington i l'Església eren les seves principals influències. Va rebre el seu so i les seves harmonies, afegint dissonàncies, canvis bruscos de temps i acceleracions.

La producció de Mingus és dura i productiva. No obstant això, per a l'artista, el seu millor treball discogràfic és Tijuana Moods (RCA, 1962). A la fi de la dècada dels 50 va arribar a la ciutat fronterera entre els Estats Units i Mèxic després del desengany provocat per una amant. Així, en Tijuana va reunir “el sentit i el vist”: ambient nocturn, tequila, tacs, chile picant, mariachis i apostes. És una obra que combina sons de castanyoles amb jazz free. Desmesura en el millor sentit.

Fluïdesa verbal contínua

En la biografia escrita per Mingus, la música a penes té presència. Jazz arregla el llibre però no aporta res al contingut. L'arribada del contrabajista és constant i indiscriminada i el llibre s'articula a través d'entrevistes que s'encadenen amb l'energia del ritme frenètic del jazz. Després de dues dècades de treball en l'esquirio de la seva vida, va publicar l'autobiografia en 1971, però ja estava molt malalta per l'esclerosi lateral amiotròfica, que va morir vuit anys després. Aquest esforç colossal li va portar a ocupar 1.500 pàgines escrites en tercera persona i un editor va portar aquest intens treball a 384 pàgines. Amb aquest treball d'edició, el lector coneixerà poc del músic, però coneixerà el seu dolorós ego. Les casetes, els palaus, els psiquiàtrics i els forats de jazz són l'essència del llibre, on les dones i l'ennegriment són els temes centrals. Així, el relat adopta la forma d'una biografia ficcionada i és difícil saber què és veritat i quina mentida, quina fantasia i invenció sexual, quin fet real i una anècdota desgraciada de la infància. La dona de Mingus, Sue Graham, va reconèixer que molts dels temes recollits en el llibre van ser inventats pel músic. No obstant això, aquests fets són divertits i emotius, i estan relatats amb lirisme i cruesa, a causa de la imparable charlatería vessada. Beat estava de moda prop de la literatura.

El relat parteix de la infància i adolescència del contrabaix, en la perifèria Watts de Los Angeles. El meu pare, un ex militar, era una bestiola amb el cinturó. La madrastra era també fonamentalista i repressora, que en tot moment xiulava les cites bíbliques. Mingus li va dirigir en el seu llibre les seves i dues. De jove va tractar d'estudiar música clàssica, però com la clàssica era un terreny per als blancs, va haver de tocar el jazz. “Ets negre. Encara que sigui bo, mai aconseguiràs res en la música clàssica. Si vols tocar hauràs de tocar un instrument negre. No pots tocar el chelo, així que hauràs d'aprendre a tocar el contrabaix, Charlie!”. A continuació, va destacar en ambients plagats de proxeneta, urdanga, camells i delinqüents. Finalment va arribar a la ciutat de Nova York, on va viure els seus millors temps. Lionel Hampton, Billy Holiday, Fats Navarro i Charlie Parker van estar al costat d'importants músics de jazz. També compta el moment en el qual va visitar a Belleuve, un psiquiatrico enfonsat en la depressió.

Les dones són l'eix central del relat. En els anys 40, Mingus va iniciar un vertiginós viatge sexual. Va reconèixer que va tenir 31 assumptes d'amor en la seva vida i que es va ficar al llit amb prop de vint dones en un sol programa. “Soc més home que qualsevol blanc kaiku i brut. Ho vaig fer amb 23 dones una nit, entre elles la dona del cap (…) Ho vaig fer perquè desitjava matar i esperava que em mataria. Però en tornar de Mèxic em sentia satisfet, així que li vaig deixar”. Evidentment, no és que ho confirmi. Destaca el suport a la poligàmia del músic, que va tenir cinc esposes, dues d'elles convertides en treballadores sexuals. Durant un temps va acabar sent proxeneta.

El segon tema central que travessa el relat és la negritud, ja que el llibre pot ser considerat com una crònica del clima social i econòmic de l'època. Mingus va sentir vergonya per ser negre des de petit. És més, la seva pell no era molt fosca, per la qual cosa el seu negre tampoc era suficient per a la resta dels negres. En conseqüència, sempre estava ficat en embolics amb insults més negres que ell. La mare de Mingus era filla d'un home d'origen anglès i xinès i d'una dona sud-americana, i el seu pare era fill d'un home obrer negre de caseriu i d'una dona sueca. “Soc Charles Mingus. Home mig negre, mig groc, ni groc, tan blanc com per a deixar de ser negre, ni tan clar com per a cridar-te. Jo em considero negre. Soc Charles Mingus, jo crec que no tinc color. Soc Charles Mingus, un famós músic de jazz, però no tan famós a la meva casa com per a sobreviure als Estats Units”. El títol original de l'autobiografia se centrava precisament en aquest caràcter mestís que va condicionar radicalment la seva personalitat: Memoirs of a Half Yellow Schitt Covered Nigger (Els records d'un negre recobert de merda Kaka). Però l'editor va justificar el títol.