Aspecto d'un quadern en format A4 enterament en blanc i negre: fons en negre, Maig i número d'exemplar en blanc i una il·lustració entre tots dos. Així es va publicar el primer número en el primer trimestre de 1982, i després de 40 anys, continua tenint el mateix aspecte: un precisió minimalista, simple, sense furfuria. En el pròleg de 1982 es podia llegir: Una revista, la nostra. Hi ha coses, de tot, en basca, tallers. La nostra literatura. Literatura, per a què? Perquè no han passat solos les nostres famílies perquè
les visquem. Amor, treball, tristesa i muntanyes, esperança i felicitat d'una nit en basca. Esperem que els
nostres siguin en basc.
Literatura per a nosaltres. No morts, per a recerques fredes i per als seus expositors amb cendres. Per a la
literatura viva.

Una vintena de persones es van reunir al voltant del primer número sense imaginar que aquesta aventura literària els portaria fins aquí, responent a la gomita de Luzien Etxezaharreta i Itxaro Borda. Dos escriptors que fins llavors no es coneixien massa es van posar entre les dues preguntes “Qui escriu en basca?” i van formar la llista. A més dels dos que no han de presentar-se, Auxtin Zamora, Jon Cazenave, Jean-Louis Davant, Daniel Landart, Aurelia Arkoxa, Henriette Aire, Emilio López Ribadán Beltza, ja que la mort del difunt Cascavell d'Aberaut Etxaintzi s'ha traslladat enguany. Ens reunim amb Etxezaharreta i Borda en la seu de Maig al carrer Passemillo de Baiona, amb una tarda plujosa i freda de novembre, agraint
que Etxezaharreta hagi portat cafè calent en el termòstat. La seu està plena de cartó amb revistes de 40 anys. Conscient de la riquesa que li envolta, “ells són numerizados, no?”, els pregunta l'inquietant periodista que tot representa un incendi. No han respost amb claredat –un no, un altre comunicat sí–, i aquesta angoixa s'ha associat a la llista de preguntes en el fetge.

En la dècada de 1980 hi havia gent que escrivia en Lapurdi, Baxenabar i Zuberoa, però de forma aïllada, escrivint columnes o articles en els mitjans de comunicació: “Al final érem molts, però no era un punt de trobada”. Es va crear Maig per a cobrir aquesta manca. També van ser molt pocs els llibres escrits en basc. Etxezaharreta recorda que en el curs Langue, littérature et civilisation basque [Llengua basca, literatura i civilització], organitzat per la Universitat de Bordeus, s'oferien llibres en basc: “[Pierre Narzen] Kattalinen kontuak, Xaramela, Otsobi alegiak, Toer-Lafitten hiztegia, gairebé ez zen liburu euskaraz. Borda diu que procedeixen d'una terra nullius. Aquesta terra va ser fructífera, amb un total de 74 exemplars i 190 llibres publicats durant quatre dècades.

En l'epíleg de la primera revista es podia llegir que nosaltres no volem el ‘compost’ d'un altre llenguatge. Als tímids i a la minuciositat dels extrems no tenim res a errar: el futur, que només es fa fent… Han recorregut el camí en basc: “Què és una llengua que no té literatura? Així no es pot viure. La literatura porta moltes coses”, assegura Etxezaharreta. També s'han publicat en francès alguns, seguint l'esperit de llibertat que tenen en la seva base, “amb la llibertat de difondre les obres dels seus amics”.

Es basen en la llibertat i en la brúixola. En els temes tractats s'ha treballat molt: “No volíem mostrar una Euskal Herria bonica, no volíem folklorismo; volíem mostrar Euskal Herria amb les seves ferides i els seus dolors”, va dir Borda. També es reflecteix en la diversitat de gènere enfonsada i en els dialectes que podem originar. La seva llarga absència de la lògica de les subvencions i la seva empremta en un enfocament purament comercial es relacionen amb això: “Els diners gastats en una estructura comercial ha de tenir resultat, ha de pagar als treballadors... és un altre sistema, nosaltres no ho som”.

“Moltes fantasies i pocs fons”, explica Maig Piarres, fundador euskaltzale del setmanari Lafitte Herria, el primer número del qual inclou una entrevista a Lafitte. En formar part d'un capellà, la crítica va ser considerada com una flor. Però Etxezaharreta adverteix a Borda que Lafitte va canviar la seva mirada amb el temps: “Estàvem solos en el nostre temps, vosaltres sou un grup. Viva vostès”, li confessa en algun moment el que era Lafitte.

El primer número de la revista va tenir molt d'èxit: van haver d'imprimir 500 exemplars i treure una segona edició. “La la nostra era fruit del moviment dels vascófilos i va anar bé vista”. No obstant això, l'elaboració de la revista literària exigia moltes implicacions: “Érem cinc o sis per a fer tot; els guhaurs picàvem, maquetàvem, portàvem a una impremta, fèiem metes, distribuíem, veníem… D'escriure a llegir”.

A pesar que el paisatge literari de 1980 era pobre, l'ambient polític estava a borbollons: s'emportaven baralles per les ikastoles, van aparèixer les primeres ràdios basques, els pagesos també van decidir formar el sindicat ELB, la lluita per l'alliberament era tremenda i la repressió dels estats era brutal amb assassinats i detencions del GAL. Què dir de la dictadura franquista en Hego Euskal Herria. “Evidentment, la literatura de lluita no era suficient, però, no obstant això, crec que la literatura tenia el seu lloc i encara sort que tenia aquest lloc”, diu Borda.

En totes les capitals d'Euskal Herria, la dècada de 1980 era època de revistes literàries: Susa a Sant Sebastià , Ttu-ttua a Bilbao, Korrok a Pamplona i Kandela a Vitòria... Maig es va sumar al mapa literari.

En 1981, François Mitterrand va guanyar l'escó del president francès, situant a la dreta en la zona dels perdedors, “Amb Mitterrand hi havia un fort moviment cultural, les coses estaven canviant, i es pensarà el que es volia, però va passar com un alliberament”, recorda Borda.

A partir de 1984 comencen a publicar-se llibres, iniciant-se amb la poesia La vida de Borda. Els dos entrevistats estan d'acord que si Maig no fos el cas, la majoria dels llibres no es publicarien. La traducció també ha tingut el seu lloc, ja que ambdues tenen com a pont entre diferents llengües i mons literaris. Suposem que Aquest amor (Cet amour) del gran Jacques Prevert està traduït al basc en el primer número de 1982.

Un laboratori per a qui vulgui

“Era un espai de formació, podíem veure com la gent agafava el text: ha estat un laboratori per a nosaltres”, diu Borda. Molts han fet el primer pas en aquesta plaça, passant després a altres editorials o a altres àmbits, com el basc, la recerca, el periodisme... Des dels seus inicis, les escriptores han tingut un lloc important al maig, que no és per al País Basc Nord tradicionalista dels anys 1980. Com a exemple, Mayi Pelot, un dels pioners de la ciència-ficció basca i Marijane Minaberri.

Escribir no és un procés fàcil, és un treball que exigeix temps i en aquest exercici tocar una xarxa val or. Ho té clar Etxezaharreta: “Si qui té la potestat no té estima, respecte o complicitat, no ho escriurà. És difícil escriure, no és una cosa que es crea immediatament, per això és molt important tenir un grup al seu voltant”. Aquest és el paper que compleix Maig.

També hi ha gent jove, escriptors recentment iniciats en aquest “laboratori”. Entre ells es troben els bajonavarras Amaiur Epher i Xan Idiart. Epher va publicar el seu primer llibre Profeten iruzurra amb Maig l'any 2021; i Idiartek publica els seus contes en la revista (amb l'editorial Elkar va publicar l'any passat el primer llibre Teresa mendekua). Tots dos consideren imprescindible aquest espai literari del País Basc Nord: “Hi ha diversitat, les portes obertes al funcionament són obertes a totes les persones i això és el que s'agraeix”. Afegeix: “Té un costat anarquista, aquest esperit de guhaurk m'agrada molt”. És conscient de la implicació que això implica: haver d'anar de fira per a presentar el llibre. Recorda el llibre com una experiència que ha estimat l'intercanvi humà. Idiarte també veu a Maig com un “xerès” i una “oportunitat”: “Eneo és una xantza perquè no puc deixar de veure el temps d'escriure i no sempre el prenc. La petició de Luzien [Etxezaharreta] per a la revista em serveix per a posar-me a treballar i gaudir de l'activitat”. Tots dos destaquen l'extensa aportació d'Etxezaharreta: “És un apassionat de la literatura, amb un gran coneixement i generositat”, segons Idiart.

Tenint en compte el grau de compromís que exigeix una associació, el fet d'haver-lo fet a partir dels 40 anys és molt divers. Com no podia ser d'una altra manera, Etxezaharreta i Borda miren al futur: necessiten mans per a agafar el testimoni. S'afegeixen nous noms a l'índex de la revista, la qual cosa els garanteix una part de la sèrie. Implicació? El “suport” rebut també el posen de manifest els dos joves escriptors que, tant a l'hora d'escriure com a l'hora de publicar el llibre, el consideren imprescindible, pot pensar-se que els joves escriptors d'avui i de demà també faran la tasca de mantenir la xarxa completa. Es farà constar. No obstant això, s'han associat a la nova dècada amb l'aire d'esperança que suposa Maig.