M'agrada comptar amb una mica de literatura barata que en el Palau d'Igartza de Beasain vaig decidir què seria d'ofici. Record de grat aquella trobada que van organitzar per a presentar el llibre “L'amo del nostre part”: Estitxu Fernández i Ixabel Aleman conversant amb el poder sobre la taula; davant ells els membres d'una petita associació de pares i mares, i gairebé en l'última fila, en una cantonada, rebem mirades bastant estranyes per cada dos nens, que em va ajudar a no anar-me només. Abans de la xerrada, se'ns va acostar el líder de l'associació, amb un tríptic: “No us coneixem i, bo, aquí està la informació de la nostra associació”. Estàvem completament fora de lloc. Què van imaginar! El meu amic encara em fa recordar-me de l'angoixa que va passar. Jo, no obstant això, em vaig al·lucinar tant, que res més que el goig havia caigut en el cos.

Amo la meva professió. Em construeix. Soc matrona durant les vint-i-quatre hores dels tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. En qualsevol lloc i amb qualsevol, és una cosa que em creua inevitablement. Identitària. Potser no és més que una eufòria inicial, no sé. Potser dins de vint anys o, amb el burnout per complet, deixaré la professió i em dedicaré a vendre botons en alguna merceria. Però avui dic orgullós que tinc l'oficial més bell del món, i torno a rebre una gran vocació o una floreta similar.

Però no m'entengui malament. He pres la forma inconscient de venedora de bíblia, però no m'imagino que vinc a promocionar el treball. Perquè crec que la vocació és una arma de doble tall. Pot ser floreta i insultar. Virtut i absència. Premi i càstig. Per a l'empresa la passió és bona loteria, això sí: “No us donarem aquesta formació que ens heu demanat. Però, senti, no oblidin per què són aquí, no oblidin que volen la seva professió, utilitzin les seves hores lliures, els seus diners, els seus dies de vacances i continuïn aprenent topall”. De fet, últimament estic fart de discursos romàntics com l'automotivació i la superació de les pròpies fronteres. En nom de la vocació, sembla legítim exigir al treballador l'explotació dels recursos que té i el desenvolupament del seu valor.

El discurs de l'afició al treball té també un efecte anestèsic, ja que les revoltes impulsives contra les precàries condicions de treball s'adornen amb un cop, com puc queixar-me del que em fa feliç? Aquesta és la clau per a fidelizar als treballadors honestament: no hi ha rampes en el seu camí favorit. No hi ha millor luxe que dedicar-nos al que volem. No inestabilitat, no incertesa, no competència. I si algú s'estressés amb ganes en el descuit, que estigui tranquil, perquè pot no respondre a les seves demandes, però hi ha lloc en el pressupost per al curs mindfulness.

Per cert, en paraules del mestre Jon Kabat-Zinn, el mindfulness és sense sentència, intencionadament, posar tota l'atenció al moment. Clar, pensant bé és una estratègia raonable la del mindfulness per a les empreses. Si no, caldrà pensar i ressuscitar a llarg termini, i com diu el refranyer: més que rentar les mans, millor no tacar.

Tampoc tot és de color rosa en el millor oficial del món, ni des de la mirada professional ni laboral. Per això, si en alguna ocasió trobés al·lucinar a un nen en el Palau d'Igartza, sabent que no li cabrà en el cos, li diria a cau d'orella, per si de cas: mag amb la vocació.