Fue primer guitarrista de la Brigada Criminal, després va fundar Fiachras al costat d'Haritz Artola, també va formar part del grup en els dos últims discos de Bizardunak i va acabar sent vaixella de What a band. Després de l'arribada de la Pandèmia, Aitor Aldanondo (Bergara, 1978) es va fixar llavors en si mateix. Es va atrevir a fer el que havia de fer fa molt temps i no ho havia fet fins llavors: unir els trossos de cançó que portava gravats fa molt temps i formar un ram de collita pròpia. Al principi volia fer dos projectes: un amb la parella Maitane Azkarate i un altre amb la seva amiga Ekaitz Ubera. No va ser possible: “Maitane es va quedar embarassada, ha vingut un nen, no teníem temps per a res… i al final els vaig dir que no podia amb els dos projectes i que si volien s'ajuntarien els dos en un”. Azkarate ha cantat en diversos temes del disc, Ubera ha fet dues cançons i la resta són del propi Aldanondo, moltes d'elles preparades al costat de la bateria Guilli Sanz. El disc ha comptat amb la col·laboració de persones com Iñigo Cabezafuego, Haritz Artola, Adolfo Alcocer o Fredi Peláez, entre altres. Tots han donat forma al primer treball del grup Harria. Està composta per dotze cançons folk, encara que cada cançó té el seu propi segell, alguns de tall psicodelico, uns altres de ritme llatí, i altres de diferents capes: bases electròniques, arranjaments de corda, etc. Ens reunim per a entrevistar-nos en un caseriu de la muntanya de Bergara, en una sala preparada per a assajar al llarg de la pandèmia, a l'altura del foc baix.

Ha realitzat un llarg recorregut musical, sempre com a guitarrista. En canvi, Harria és el teu projecte més personal fins ara. La majoria de les cançons i lletres del disc són seves.

Sí, almenys dels últims temps. Sempre he volgut fer un disc amb les meves cançons, amb les meves paraules, i jo cantat. El problema és que soc bastant pobre cantant i que era un gran repte. M'ocorre com amb altres aspectes de la vida: abans treballava amb una furgoneta en el transport, sabia que havia de deixar-la, però com el deixava? També en música. Sabia que havia de fer aquest disc, però com? Has de viure una transformació: t'acostes a poc a poc, et lleves por… Al principi no el veus, t'imagines a poc a poc i acabes fent-lo. (Haritz) Amb Artola era fàcil fer cançons: és un tipus molt fructífer, fa quatre cançons per a demà i sempre algun hit. Però tenia ganes de ser autònom en crear.

Fa uns anys que va començar a crear cançons…

Cabia pot tenir vuit anys. L'Intro té una mica de temps, Mes o Vida. Quan tot això acaba, em va sortir de cop fa poc, i els altres són bastant nous. Normalment gravo idees en el mòbil per a fragments de cançons i començo a pensar quines parts es poden unir. També m'agrada fer algunes rareses. En la foscor i la llum, per exemple, hi ha un salt del rock fosc a la música llatina. Les paraules d'aquesta cançó són obra de Mikel Garate, però recullen la idea global del disc: alquímia interna, transformació…

Sovint es parla de la duresa d'aquesta vida. Però sempre s'intueix l'esperança que arribin millors temps.

M'ha costat molt parlar. En els grups anteriors no he escrit mai paraules, però aquesta vegada havia d'haver-les fet, perquè ningú ho hagués fet. Crec que el disc és molt positiu. Molts em diuen: “Jo, quines lletres, quantes morts…”. Vaig posar en el disc una frase: moment mori (recorda que moriràs). Així que gaudeix de la vida. Sento a tothom espantat, amb treball, amb vida… no sé, però la vida està passant ara. Porto diversos anys de cerca: vaig deixar el treball, vaig estar en atur, ara estic en un altre treball, demà no sé. Aquesta és l'essència de l'alquímia: com naixem d'aquestes petites morts simbòliques de la vida.

I què és el que vostè ha deixat enrere?

Una etapa de la vida –la joventut, penso [rient]–. Costa molt sortir de l'espiral dels parrandes. Quan ets un jove de 25 anys, una tabola té tot el sentit del món: amics, riures, ligoteo… A més, si toques en un grup és molt difícil dissociar la música i l'alcohol. Quan ets aquí, el cap no et funciona bé, comences a oblidar-te de les coses, fas ximpleries, tens ressaca emocional… quan compleixes 35 anys i encara tornes aquí, dius: “Haig de sortir d'aquí”. Per a mi ara tot això no té cap sentit. Nou Catecisme Catdeseo (NCC) cantava “no canviar” (no vull canviar-ho). Perquè genial [rient]. No, la vida és anar transformant, i si no canvies, mal cuidat. En el món del punk i el rock existeix sempre una tendència a la recessió: s'ha organitzat recentment “Ez donk amaitu” en Arrasate, i tots de nou en els anys 80. Fins fa quatre dies en les txosnas Sovint escoltàvem…

A què fa referència el nom Harria?

No és una cosa única i no reuneix una profunditat enorme. Aquesta pedra de la imatge de la portada, situada en l'Elosumendi de Bergara, és per a mi un lloc molt simbòlic, perquè li vaig fer algunes salutacions al meu pare. També m'agradava des de la sonoritat. I pot guiar també la pedra filosòfica. Segons es diu en Alquímia, aquesta pedra tindria la capacitat de convertir el plom en or, del que es generaria un medicament que pogués regenerar les cèl·lules. Però aquesta pedra la tenim tots dins, i podríem arribar a ella a través de la transformació. Es parla molt de transcendència, d'arribar a una situació en la qual et trobes amb el tot. En definitiva, és un nivell de consciència. Aquí de seguida ens espantem per aquestes qüestions, perquè la religió ens ha ficat moltes gangues. Però l'alquímia no té res a veure amb la religió.

Per a què li ha servit a vostè l'evolució personal que esmenta?

El meu pare es va suïcidar quan jo tenia 9 anys. Ell tenia 40. Això et marca i et crea una relació amb la mort. Jo sempre he estat tirant d'aquí: vaig començar en macrobiòtica, després en la meva joventut vaig començar a estudiar filosofia… sempre he estat buscant alguna cosa. El meu germà ho ha canalitzat tot d'una altra manera: és molt més racional, no li ha donat tantes voltes. Cadascun viu aquestes coses a la seva manera. A mi això m'ha ensenyat coses, per exemple, crec que ara no tinc molta por a la mort. I veig que a la gent li costa molt parlar de la mort, que es vol ocultar el natural. Crec que hauríem de parlar molt més d'aquestes qüestions. Vivim atemorits.

Els que vau començar en la Brigada Criminal compartiu una evolució similar en la música, des del punk rock cap al folk, tant en Fiachras, com en Bizardunas, Unitat Alabesa i Harri. Què hi ha darrere?

En la Brigada Criminal ens avorrim del punk rock i comencem a escoltar el folk irlandès, sobretot The Pogues i The Dubliners. Primer creem Fiachras i després va venir Bizardunak, si vols un millor exercici d'estil, amb violí i flauta. Al final et pot agradar el blues, el rock, el country, la psicodelia... però tot entra en aquesta extensa cultura folk. L'essència de tot el que nosaltres hem sentit està en el folk, i la veig avui com una rica tradició. D'altra banda, també teníem voluntat de trencar clixés. Estàvem avorrits amb el clixé de rock que porta les samarretes de MC5 i Stooges. Per a nosaltres el punk era una altra cosa, ho feien Eskorbutok. Però després fatxenda es va convertir en una quadrilla, i el punk rock que avui es fa aquí, molt bé, però lluny de ser transformador. Una cosa així diu Johnny Rotten en la seva biografia que quan va crear PiL després de la dissolució de Sex Pistols, els punkis no van comprendre res, que seguien allí amb els seus xuclis de pell i amb els pèls en punta. Hi ha un estereotip del punky guay, i jo també he estat aquí, però ja no té sentit. Quan creguem Fiachras, tot això ens suscitava un gran mandra. Tot el moviment de la Bona Vista de Sant Sebastià en aquella època estava molt forta: NCC, Senyor No i aquests han estat molt bons… però nosaltres hem volgut fugir. On? Folk a les arrels. En l'actualitat no hi ha res més puncago que col·locar una horta ecològica.

Recentment va escriure un tuit sobre una cançó de la Chill Màfia: “El veritable punk”.

Té a veure amb el que estic parlant. Ho han trencat, han donat llenya a tothom i em sembla que fan bona música. Després, algunes de les seves actituds se'm queden lluny, totes aquestes coses de les drogues a mi cinc, però es veu que són gent del carrer, que no venen de famílies acomodades, que han avançat perquè són artistes, que donen moltes voltes al capdavant, i que han aconseguit crear una cosa trencadora. I què vols que et digui, que aquest to directe que s'imposa en Twitter es posi potes enlaire, que s'apliqui a unes estrelles intangibles… aquest és l'esperit punk. Ara ja formen part de la indústria, però almenys d'aquí viuran. Hertzainak i Evisto fan el mateix, però amb més de seixanta anys.

Chill A més de la Màfia, quins nous grups sents últimament?

J Martina em sembla bastant diferent. O Tatxers, un rock més sofisticat. O Flaix, Oki Moki, TOC, Marmol, Ibil Bedi… Estan sorgint moltes coses interessants. A Ana també em sembla molt rupturista en la seva línia. Els meus amics de la barba estan fent ara rock andí amb flauta i guitarres, Enemics del Comerç. En general, els discos monòtons amb sons molt semblants m'avorreixen.

Quines són les vostres aspiracions d'ara endavant?

Per a començar, vendre alguns discos per a recuperar una mica de diners. Al febrer es projecten algunes actuacions en directe i, a més de les quals hem gravat el disc, s'incorporaran altres músics com Adolfo Alcocer de Barbes i Ander Elorza baix de Fly Shit. Fredi Peláez ens agraden unes poques actuacions: el 4 de febrer en Ataun, el 10 de febrer en el seminari de Bergara, el 25 de febrer en Matadeix d'Azkoitia, i l'11 de març en el gaztetxe d'Igorre amb Unitat Alabesa… Si ens criden de més llocs, ja veurem, però Maitane i jo tenim un fill d'any i mig i no volem perdonar. Mentrestant, jo ja he començat a pensar noves cançons. El procés d'elaboració d'un disc és llarg i acaba fart. Tinc ganes –i també por– del directe. I per a començar a pensar què fer després.