Deixant de costat el soroll mediàtic, anem cap enrere en el temps. Quan i com va ser la seva socialització política?
A casa la política sempre ha estat present. Des de petit he pogut seguir de prop els debats polítics. Record que era petit que seguíem sempre en televisió, per exemple, els debats sobre l'estat de la nació. Soc filla d'electors socialistes, que després de votar a casa a Felipe Gónzalez, es van decebre en la segona legislatura de Zapatero. Això va marcar clarament la meva socialització política, en una visió que després vaig construir entorn del país [Estat espanyol].
Va arribar al Congrés espanyol en 2015. Com va viure aquest salt cap a la política institucional?
Hagitz era jove i va ser impactant. No sols per ser un camp masculinizado, sinó també per ser adult. Als 25 anys tens la maduresa lluny. El procés d'adaptació va ser important i, al mateix temps, completament diferent de les socialitzacions polítiques viscudes amb anterioritat; una assemblea feminista no té res a veure amb la preparació d'una conferència per al congrés. Tinc records de molta emoció i esperança, però també d'inseguretat… Vaig tenir sens dubte la síndrome de l'impostor.
A l'octubre de 2021 li van nomenar secretari d'Estat d'Igualtat i contra la Violència de Gènere. Com ha estat aquest primer any?
Estem recollint els fruits de l'esforç realitzat. Acabar el 2022 amb la llei de llibertat sexual, amb la reforma de la llei de l'avortament, amb la llei trans, i amb la implementació per segon any del Pla de Corresponsabilitat vol dir que estem complint el programa. Estic orgullós de l'agenda feminista que hem establert.
Hi ha qui creu que hi ha una campanya mediàtica contra el Ministeri d'Igualtat. Fins a quin punt aquest soroll elimina els avanços que esmenta?
Al contrari, en els últims temps no se sol parlar d'avanços i reculades de les dones. El feminisme s'ha convertit en un dels debats més importants del nostre país, si no és el més important. Cada debat que s'obre té una resposta, i és tan hoteler que a vegades sembla que el soroll ofega tota la resta. Però si fa un parell d'anys m'hagués dit que la llei trans o els permisos dels menstruos moririen les portades dels periòdics, no hauria cregut. Això reflecteix l'hegemonia del feminisme que practica el Ministeri.
“Ens insulten perquè som dones feministes amb posicions de poder”
Les xarxes socials també influeixen en això. Han donat cabuda a moltes dones que fins ara mancaven d'espai, però també són la rica terra de l'odi. Com ho portes?
Ambivalent. Intento entendre que ens ocorre perquè som dones feministes i que, per tant, la violència és un problema col·lectiu i estructural com totes les formes. També intento jugar amb l'humor perquè és una eina imprescindible per a gestionar els insults. Però és clarament dolorós. A mi m'insulten perquè soc obès i lleig, i, per descomptat, hi ha dies en què és més difícil veure'm en el mirall perquè en Twitter us ofenen mil vegades. Això repercuteix directament en la salut mental i no pot obviar-se. No obstant això, hem aconseguit conceptualitzar bé aquesta violència que patim: no ens ocorre per ser persones concretes, sinó perquè som dones feministes amb posicions de poder.
La setmana passada vau incorporar una esmena a la reforma del codi penal, al fil de la llei "Només és que sí". En què consisteix aquest acord?
És una modificació de les explicacions dels motius del Codi Penal que confirma el que diu el decret de la Fiscalia General de l'Estat. És a dir, existeix el dret transitori vigent, i mentre els trams penals siguin els mateixos no podran reduir-se. Amb aquesta mesura el Govern vol mostrar que entre diversos jutges predominen les interpretacions a voluntat pròpia.
Aquestes interpretacions han donat lloc a polèmica per l'alliberament de diversos agressors.
Sí, però bàsicament és un problema polític. La norma és ferma i cal implementar-la. Com en totes les lleis que reconeixen els drets de les dones, fa falta temps per a adequar l'aplicació de la norma. Quan en 2004 es va aprovar la Llei de Violència de Gènere, es van presentar 180 recursos, que durant molts anys no s'aplicava perquè presentava recursos inconstitucionals. Llavors, es podia dir que la llei estava mal. Per contra, va quedar clar que un àmbit del poder judicial tenia desconfiança en l'aplicació de les lleis que protegien els drets de les dones. Ara s'ha repetit la mateixa situació. És evident que, en tots els àmbits, l'avanç dels drets de les dones provoca sovint posicions reaccionàries.
Segons la periodista Ana Requena, en aquesta polèmica van perdre l'oportunitat de fer pedagogia contra el punitivismo. Què et sembla?
D'una banda, que el Codi Penal sigui una eina, també per al feminisme. Per a moltes de les dones agredides és inevitable la pena de presó per a realitzar un procés de justícia, veritat i reparació. Les feministes no podem decidir el tipus de reparació que necessita una dona. És injust. D'altra banda, la polèmica del punitivismo la posa en l'escriptori l'extrem dret, no nosaltres. Per tant, al contrari, aquesta reforma del Codi Penal cerca dotar als jutges d'eines per a superar aquesta impunitat i perseguir els delictes de llibertat sexual. Per tant, en lloc d'insistir en el debat del punitivismo, com fa el VOX, intentem analitzar per què un jutge considera que masturbar un home en el transport públic davant una dona no és delicte. Ha de ser perseguit i pot ser feminista.
Finalment, la llei trans ha estat aprovada pel congrés.
Ha estat un procés terrible. Ha provocat una gran decepció perquè el col·lectiu LGTBIQ+ ha vist que els socialistes tenien dubtes. Sobretot, perquè el PSOE sempre va ser el partit polític que més va fer a Espanya per a avançar en els drets del col·lectiu. També ha quedat clar que el debat entre institucions, societat civil i actors culturals és possible quan hi ha objectius comuns. La llei Trans no seria possible sense el Ministeri d'Igualtat, però tampoc sense cada centímetre que el moviment LGTBIQ+ ha lluitat en la llei, ni sense la sèrie Verí o sense les transgressions femenines de Carla Antonelli, Mar Cambrollé o Marina Sáenz. En aquesta lluita hem deixat moltes plomes.
Alguns col·lectius que es denominen feministes s'oposen a la llei perquè diuen que elimina a les dones. Què et sembla?
Transfòbia, com tot discurs d'odi, no té lloc en els feminismes. Els feminismes són plurals i han d'acceptar el debat, però és incomprensible. Insisteixo, debatre sobre els drets humans de la ciutadania no pot tenir cabuda en un projecte democràtic com el feminisme.
Amb la llei de l'avortament, per primera vegada en la història de la democràcia espanyola, van obrir un procés participatiu.
La veritat és que hem obert un procés participatiu en totes les lleis que hem treballat en el Ministeri. Insisteixo, perquè sovint hem rebut crítiques, perquè en el Ministeri no escoltem ni fem autocrítica als actors socials. Però tots els processos de consultes públiques estan en transparència, i qualsevol pot veure que les lleis han canviat a través de les aportacions de ciutadans i col·lectius.
Quant a la llei de l'avortament, per a nosaltres era important que les dones i els metges es reunissin en la mateixa taula. Aquesta entrevista és inevitable perquè la llei afecta als drets de les dones i a la comunitat mèdica. Ha estat un procés interessant de millora de la llei.
Finalment, no han inclòs la violència obstètrica. Et preocupa?
Sí, em preocupa, perquè sobretot el PSOE té tanta por de prendre aquesta decisió que és fonamental. La presència de la violència obstètrica a Espanya ha estat denunciada per nombroses dones i, a més, per CEDAW de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Crec que és una qüestió de temps, com ha ocorregut amb moltes altres coses, el PSOE es fica en la petjada i reconeixerà que és inevitable protegir les dones d'aquesta pràctica.
“Els feminismes són plurals i han d'acceptar el debat, però la transfòbia no té lloc, és incomprensible”
El problema és que, mentrestant, es vulneren els drets de les dones múltiples als hospitals. Espanya té dues sentències, després de deu anys de lluita l'ONU va donar la raó a Nahia Alkorta al juliol. Com es pot entendre que a Espanya encara prevalgui el negacionismo i la impunitat?
Tot això explica la necessitat d'un partit polític com Podem. El PSOE governa pitjor quan està només, està acostumat a complir només una petita part del programa que proposa. I de sobte una part de la ciutadania li demana que implementi tot el programa. Probablement, si el PSOE complís amb la integritat del seu programa, no hi hauria partits a la seva esquerra, o molt pocs i radicals. La nostra labor és recordar als socialistes que hi ha polítiques que són impossibles i que no ens conformarem amb estar en les institucions, que impulsarem canvis.
Entén la irritació en l'activisme pel part respectat?
Clar, i reitero que ha estat una decisió del PSOE.
Però, què faran per a acabar amb aquesta impunitat?
El nostre compromís es manté, dialogarem amb el Ministeri de Sanitat, en la mesura que sigui possible, per a legislar almenys en defensa dels drets de les dones. En 2007 el Ministeri de Sanitat va impulsar l'Estratègia d'Atenció al Part Normal, que tampoc es va complir. Ell proposava que per a garantir un part respectat era imprescindible col·locar a les dones en el centre, reduint entre altres coses les episiotomies i cesàries. Necessitem una estratègia de Salut, Sexe i Reproducció que, a través de les actuacions incloses en la llei de l'avortament, construeixi un protocol comú que es compleixi en tots els hospitals.
L'advocada Francisca Fernández Guillén explica que el compliment de les recomanacions de l'ONU és el primer pas per a rebutjar la violència obstètrica. Tampoc fa falta passar pel Parlament perquè és un ordenament jurídic. Per què no es fa?
Perquè no hi ha voluntat política. Insisteixo, el PSOE no vol.
Quant a la maternitat, la igualtat de drets va ser un pas endavant. No obstant això, hi ha una part de la població que s'ha censurat perquè els permisos dels parents s'han congelat durant tres dècades, a pesar que s'ha produït un canvi històric de prolongació.
Els permisos iguals i intransferibles són una eina útil per a tancar les esquerdes existents entre dones i homes. Les dades indiquen que cada vegada són més els homes que han tramitat els permisos, per la qual cosa considerem important continuar treballant en aquesta direcció. Volíem que en aquesta llei es pogués prorrogar els permisos de les famílies monoparentals per a tenir també les setmanes del segon progenitor, però no hem convençut al nostre soci.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos. És incompatible amb un permís de setze setmanes.
La nostra proposta era ampliar de setze a 24 setmanes, i tampoc ho hem aconseguit, però esperem que la llei arribi al Parlament amb aquest compromís. És cert que el president d'Espanya ha ratificat en diverses ocasions que és suficient amb setze setmanes, encara que les recomanacions de l'OMS el contradiuen.
Per a acabar, com és la relació amb el vostre soci de govern?
Sovint sembla que som una línia lliure de govern i no és cert. Clar, darrere de totes les polítiques hi ha un debat permanent i una gran labor. És cert que en la tradició política espanyola això és nou. Però, clarament, el Ministeri d'Igualtat serà el que en el Govern d'Espanya, en finalitzar la legislatura, pugui dir amb major orgull que ha complert l'agenda política. No crec que això sigui possible per tots els ministeris.
Baionan Loverdose eta Atharratzen Bekat’uros egin den bezala, Oztibarren (Nafarroa Beherea) Debrien Figurak feminismoaren eta transfeminismoaren inguruan antolatutako egunak arrakasta izan du.
Des del 24 d'octubre, Iñigo Errejón ha estat nomenat cap de fila de tots els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol, i el seu nom ha estat usat fins a la data, a dreta i esquerra. Ha aconseguit un soroll mediàtic molt rar, i sembla que el ressò seguirà molt de temps. Ara... [+]