“Deixa la destral
Colpeja les arrels
Cau l'arbre del verí”, frase dels
ludditos del segle XIX

També es pot derrocar sense destral. Utilitzant l'arbre com a símbol del capitalisme, del patriarcat i dels estats repressius que ens oprimeixen, clar, que els bells arbres dels nostres boscos continuen orgullosos i llargs! Amb la destral colpegem diversos arbres corruptes i tirem uns embalums.

La necessitat de deixar la destral i, la falta de rumb, els dubtes i les mudes. Com arrencar el bosc enrarit per a donar pas a roures antics forts o brots lliures? Donant prioritat a les institucions? Omplint i sacsejant el carrer? Reafirmant el moviment popular? Creant noves eines? Jo sempre he entès tots ells com a dits de la mateixa mà, d'ahir i d'avui.

Perquè, encara que no creiem en les institucions, poden ser una arma eficaç per a ferir l'arbre, però no sols ells, sinó també perquè creiem en el sistema de substitució pseudodemocràtic actual. Un poder que està en mans d'uns pocs, perquè mai serà una autèntica llibertat, perquè aquesta delegació de poder nega la participació directa dels ciutadans, la decisió, i la mateixa acció.

Poder d'uns pocs vs Poder Popular. Institucions vs Autogestió – Sobirania. Perquè, com deia Kropotkin, la revolució no és un mer canvi de les autoritats, sinó la destrucció de tots aquests poders que han obstaculitzat el desenvolupament social, de la mà del poder popular. Perquè la burgesia, mentre és propietària del capital, mai permetrà desenvolupar cap “experiment socialista”, encara que assumim el poder de les institucions. Les paraules que va escriure en el segle XIX tenen, per a mi, una gran actualitat.

Els ludditas, a Anglaterra i en altres llocs del món, ajudats per la mitologia i la imaginació, destruïen les màquines que van venir a robar el seu treball. Nosaltres també, en aquest vell poble del vessant del Cantàbric, tenim una gran capacitat d'encert per a reajustar la nostra lluita, per a continuar derrocant arbres corruptes sense destrals. Una de les claus pot ser l'enfortiment del moviment popular i la creació de nous instruments per a això; la inclusió lliure en aquest moviment popular per la sobirania, l'eficiència; la comprensió de les institucions com un instrument més que una fi; la construcció d'una economia social transformadora, amb la consolidació i multiplicació de tots aquests petits projectes de pobles i ciutats… I, per descomptat, continuar sacsejant els carrers, perquè són tan nostres com sempre. Tot amb il·lusió, amb la força de la naturalesa que la reina Mab ens pot donar a nosaltres, i amb la raó. Els “Sorionekuak” nosaltres!