El càmping de Zaatari, al nord de Jordània, al costat del llogaret del mateix nom i en ple desert condicionat pel fort medi ambient. Aquest espai, que reuneix milers de persones escapades de la guerra siriana, compleix al juliol el seu desè aniversari. Al març de 2013, després de la campanya militar del govern de Baxar al-Assad en el sud de Síria, van arribar a reunir en el campament a 156.000 persones. En l'actualitat, segons les estimacions de la UNHCR – Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, al voltant de 80.000 persones sobreviuen en ella i, mancant una solució més àmplia, no sembla que vagi a produir-se un canvi immediat. És més, no hi ha més que indicis que la situació es perpetuarà.
La situació de vulnerabilitat que viuen fa que trobar gent disposada a ser entrevistada no sigui una tasca fàcil. A pesar que se'ls ha reconegut la condició de refugiats, molts temen que, una vegada identificats, el Govern sirià podria posar en perill a si mateixos o a la família que va quedar en el seu lloc d'origen.
Ahmad, 37 anys, va arribar al campament en 2013. Encara que només va arribar en el primer moment, en dos mesos la seva dona i el seu fill major es van unir a ell. Des de llavors han ampliat la seva família i han portat al món tres filles més. A pesar que Amman va intentar trobar una vida millor en la capital durant un any, al cap d'un any va decidir tornar al campament. La falta de documentació legal al país només permet accedir a les pitjors condicions de treball en els millors casos. En les pitjors, si les forces de seguretat ho detecten, podria portar a la zona Village 5 del campament Azraq de Jordània. Aquesta última és coneguda, entre altres coses, perquè reuneix a prop de 10.000 persones que s'han unit a Daesh o a l'Estat Islàmic, tal com va assenyalar un portaveu de la UNHCR, “per raons de seguretat i seguretat nacional”, entre altres mesures de seguretat com els centres penitenciaris.
Ali, 31 anys, és un nom inventat perquè vol preservar l'anonimat, també va arribar a Zaatar en 2013, travessant il·legalment la frontera al costat de mares i germans, perquè com molts altres havien estat al seu poble natal en contra del règim, no van poder renovar el seu passaport. Amb l'esclat de la revolució a Síria, va abandonar els seus estudis empresarials i va començar a treballar com a periodista per mitjà d'un pronom. Igual que Ahde, per a poder sortir del campament és necessari el permís de la direcció d'aquest. L'obtenció de l'autorització no és un tràmit de qualsevol tipus, ja que moltes vegades han d'esperar diverses hores. Es considera un refugiat polític i, pel seu treball, afirma que ha estat investigat en nombroses ocasions pels serveis secrets de Jordània, a més de per els sirians.
Fora del campament, encara que estan legalment autoritzats a residir en el pis que hem citat a la ciutat de Mafraq, que des de 2018 el Govern de Jordània reconeix als que el sol·liciten a canvi de perdre cobertura sanitària, la situació familiar de Majide i Dilal, 29 i 35 anys respectivament, no és molt millor. En el modest habitatge compartit amb dos nens, els 53 dinars jordans que reben mensualment entre tots dos, uns 75 euros, no són suficients per a pagar els 110 dinars de lloguer. I això abans de començar a tenir en compte l'electricitat, l'aigua, el menjar, les necessitats dels nens i la resta.
Encara que estan casats entre si des de 2016, l'Organització de les Nacions Unides no els ha reconegut l'estructura familiar, per la qual cosa Majide continua apareixent com inscrit en el campament Azraq. Aquest reconeixement no sols incrementaria lleugerament les subvencions, sinó que burocràticament facilitaria molt les coses. Un permís de treball imaginari que està obligat a renovar cada mes li permet viure amb la seva família en la mateixa casa. La renovació de l'autorització suposa un viatge de tres hores d'anada al campament i, en alguns casos, esperar un parell de dies a la botiga d'algun conegut, ja que no disposa ja d'espai propi, abans d'iniciar el camí de tornada d'altres tres hores. La falta d'actualització de l'autorització comportaria una nova detenció i separació familiar.
Si bé les situacions econòmiques són diferents entre les persones refugiades, la situació de totes elles és evident. Això només s'ha intensificat en la mesura en què amb el pas dels anys les petites ONG han desaparegut i només les més pròximes als governs han quedat. En el cas de Dilal, per exemple, per estar fora del campament, no rep cap ajuda ni ella ni la seva família fora de l'assignació bàsica mensual. De moment, l'única esperança és trobar treballs puntuals diaris que no apareixen tots els dies. Quan la collita sigui en forma de recol·lecció, si és per a la sort, pot aconseguir set dinars, uns deu euros, recollint el bonic o el tomàquet, a canvi de dotze hores de treball.
En el cas d'Ali, decideix mantenir el seu treball com a periodista a Síria quan li dona l'oportunitat. En 2013 va actuar com a freelance per a grups de comunicació com a BBC, France24 o Al Jazeeera durant les inundacions en el campament. Des de llavors ha treballat per a diverses ONG: IRC –International Rescue Comitee–, Save The Children i UNICEF. Pot obtenir una remuneració de fins a 300 dòlars al mes pel seu treball com a periodista, però a vegades els gestors del campament li neguen els diners. En dies significatius del calendari, ha arribat a aconseguir fins als 50 dòlars per dotze hores de treball, sempre que li hagin volgut pagar. El futbol que Ahde va encendre a la seva ciutat natal continua mantenint la seva vocació després de travessar la frontera. L'equip infantil entrena durant mig dia, a canvi rep una “ajuda” mensual d'uns 100 diners, uns 145 €.
Totes aquestes situacions sorgeixen en el context d'un campament que ha sofert diversos canvis al llarg dels anys. En 2013, a la vista de la llarga guerra, les botigues de tendal provisional van començar a substituir-se per caravanes blanques. Més de 25.000 s'han implantat en l'última dècada segons dades de la UNHCR. Això ha suposat un lleuger alleujament de les condicions, sobretot davant la insuportable temperatura estival o el fred vent hivernal. Des de novembre de 2016 s'ha posat en marxa també el major panell solar central instal·lat en un campament de refugiats. Permet un cabal d'energia elèctrica d'entre 12 i 14 hores. Així, en les principals avingudes del campament s'han florit diversos negocis i botigues, acostant progressivament la provisionalitat de l'assentament cap a la definitiva.
Quant al futur, no sembla que les coses semblin molt millor per als individus. Dilal i Majid ja tenen l'ordre de desnonament sobre la taula, sense poder fer front a les despeses dels últims tres mesos. I no és el pitjor, veient que Majid ha superat el seu embaràs de set mesos. Encara que és il·legal, no veu més remei que donar a llum al bebè, tenint en compte els costos hospitalaris.
Ahmed i Ali també es mostren desesperats. Encara que els seus fills poden estudiar al país d'acolliment, saben que, pel seu origen, no tenen cap possibilitat d'incorporar-se al mercat laboral. A la vista de la situació actual de Síria, la volta tampoc està entre les possibilitats. Ali, preguntat pel futur, no ha de pensar dues vegades per a resumir les perspectives: “El campament té futur, les persones no”.
"Segurtasun gehiago, inmigrazio gutxiago". Bruno Retailleau barne ministro frantsesa argi mintzatu da, kargua hartu berritan. Etorkinen gaineko kontrola azkartu nahi du Michel Barnier lehen ministro eskuindar-kontserbadorearen gobernuak, eta jada Retailleauk aitzinatu... [+]
Europar Batasunean berriki onartu den Migrazio Itunak, asko zaildu dizkie gauzak euren herrialdetik ihesi doazen eta asiloa eskatzen duten pertsonei. Eskuin muturraren tesiak ogi tartean irentsita, migratzaileentzako kontrol neurri zorrotzagoak onartu dituzte Estrasburgon,... [+]
Migratzaileen kopurua anitz emendatu da Irun eta Hendaia arteko pasabidean. Irungo Harrera Sareak ohartarazi duenez, otsailean 600 pertsona lagundu dituzte, iaz, urte osoan 2.700 izan zirelarik. Iragan urtarrilean, 2.700 etorkin heldu dira Kanariar Uharteetara, egunero 80... [+]