Novembre ens ha deixat impregnats de conferències i jornades. En els temes de ciutat i arquitectura, han mostrat la seva preocupació pel consum d'energia i recursos materials de tota mena, com una sintonia dels mesos que vivim, present en totes les escletxes. A la vista de l'audiència, a vegades sembla que hi ha una base per a la transformació que es mou i altres vegades que no, que són simplement paraules d'equitat o un truc de capital per a empobrir uns més en favor de la butxaca d'uns pocs.

Algú aixeca la mà a la sala i pregunta és possible que un edifici sigui sostenible? Sorprenentment, tenim poca informació per a dir res, i en tot cas la resposta estaria plena d'explicacions i matisos. Fins al moment s'han imposat dues línies de treball: la millora de la tecnologia de les fusteries i les energies renovables i la incorporació de tècniques passives de disseny bioclimàtic en els edificis. Sembla que el següent pas de la recerca constructiva serà realitzar la “traçabilitat” dels materials de construcció, és a dir, quantificar l'emissió de CO₂ i la petjada ecològica que produeix la producció, transport i construcció de cada material, i determinar l'impacte que té sobre la nostra salut en la inhalació, contacte i presència d'un material. I el més important: comunicar la informació recollida. Tal com apareixen els efectes sanitaris en el paquet de cigarrets, fer visible la cadena d'efectes d'un material sintètic és fonamental per a realitzar una valoració.

Per a obtenir una recepta tancada de l'edifici sostenible, a vegades hem arribat a simplificacions brusques, com dir que construir amb fusta és sostenible. Com afirmar que l'alvocat és un aliment sostenible. Cal analitzar com, per on, etcètera. Però si es necessita una resposta de certesa, aquí un: construir en el penya-segat marí mai serà sostenible –no construir és la resposta més sostenible– i amb el mapa del material i del coneixement dels materials de construcció d'un lloc podem aconseguir un camí possible.