Ens hem quedat sense les terres necessàries per a la vida. La producció alimentària, la generació d'energia, els llocs de treball, els punts de trobada per al desenvolupament cultural, els espais educatius, l'acumulació de dades, tots necessiten terra i no la tenim, o almenys no la tenim en propietat col·lectiva. I així és impossible construir futurs sobirans. Hem deixat els futurs en mans de la propietat privada.

La pèrdua de terra per a la vida no es produeix sense conflictes, i en el dia a dia veiem disputa per a explotar en benefici del capital espais que haurien de ser comuns, deixant en un segon pla les necessitats actuals o futures per a la vida. També ocorre que, entre les necessitats de la vida, es tracta de vèncer unes necessitats enfront d'unes altres, sense acceptar que la pròpia vida és una xarxa d'interdependències. Les tensions que veiem en la pell són les que s'estan produint ara mateix en Erdizen, Arbona, el barri antic de Sant Sebastià, Piaspe o en molts pobles, barris i zones d'Euskal Herria i del món. La major part de les tensions es deuen a la importància que encara té el terreny per a l'acumulació de capital, però veurem cada vegada més les que es produeixen a conseqüència de la gradació entre les diferents necessitats dels ciutadans. Estem davant un camp de conflicte universal.

El nostre company andalús Oscar García Jurado, mestre d'economia, ens recorda sempre que la terra no perd valor, per això és la base del poder dels senyors d'aquí i d'allà, i que és imprescindible que la terra sigui per al qual treballa i viu allí. En el camí hem de treballar dues línies. D'una banda, necessitem una planificació ciutadana de l'ús de la terra per a ordenar l'ús actual i futur en funció de la ciutadania i no de les necessitats del capital. D'altra banda, hem de reforçar i ampliar els projectes de recuperació de sòls i espais habitables, tenim exemples pròxims: Lurzaindia, Etxalde, La Borda, Marinaleda, Biziola i els que es creuen.

Com fer per a revertir la situació en aquests temps en els quals la privatització dels lavabos materials s'ha produït gairebé i la privatització dels lavabos immaterials? El camí haurà de ser públic-comunitari, elaborat per la ciutadania, creant projectes i estructures de propietat col·lectiva en els nostres territoris amb els instruments institucionals i cooperatius al nostre abast, comprant, recuperant i col·lectivitzant el sòl. Per exemple, podem sumar els nostres estalvis en Koop57 per a recuperar, des de petit, terres per a la vida i futurs.