Ara fa por fer algunes bromes. No hi ha humor. Irriten immediatament. Tampoc es pot saber quan es pot tocar la pell. Ara no es pot dir a una persona que és noia o noi. Quants acudits no es poden fer! Les d'origen, les d'orientació sexual, les dels grossos, les dels pastissos, les dels ferrers… El pitjor no és estrènyer el terreny per a bromes, el pitjor és que alguns debats s'han convertit en tabú, no es poden plantejar.

El feminisme, l'antiracisme, la pell fina d'alguns col·lectius (LGTBIQ+, fixi's quantes lletres per a no ofendre a ningú), els pares de tota mena de nens, els defensors del políticament correcte, i, com no, l'esquerra buenista.

Jo diria que en algun moment ens ha passat a qualsevol persona que vivim en algun privilegi, considerar la defensa d'alguna dignitat com a contrària a algun dels nostres drets, moure'ns en la cadira amb impotència, començar a construir algun discurs i sentir-nos cimáticos dins. Parar esment a aquesta arruga i veure que el dolor no se sentia en un dret, sinó en un privilegi.

Convertir alguns temes en tabú és un assoliment, per exemple els relatius a la supressió de drets. No està mal que abans de portar un debat de tabú a cartes al director, pregunti per què l'esquerra buenista està tan atenta a l'hora de treure alguns temes a debat públic. Preocupar-se no sols de la teva por, sinó també dels malsons que tu creguis a l'altre costat.