El pont marca la frontera entre dos mons. A un costat tenim la carretera que porta a Bilbao. En l'altre res, en cap lloc. El pont és una duana entre el món conegut i la zona liminar. Ho creuem per sota com si fos un portal de ciment que ens portarà a una altra dimensió, a la recerca de la bullícia que cal crear a l'altre costat. Allí, en les restes d'un gegantesc i ric barri de xalets que no van acabar de construir, organitzen la II entre els fantasmes d'un futur que mai s'ha materialitzat. Kalapita Fest.

En aquesta zona abandonada del Txorierri, seguint el camí entre el ciment i el matoll, hem anat trobant un a un les sis actuacions que han organitzat. El primer ha estat dins d'un túnel. En ella, Alex Mendizabal ha jugat amb el so dels loops que emetien els dos altaveus col·locats dins d'unes bosses d'escombraries unides a una canya, ballant les bosses en l'aire d'un costat a un altre. El moviment, el ressò del túnel i les pèrdues de senyals intermitents han donat un bon resultat.

Hem sortit a la pròxima trobada sota el sol i el silenci. En el camí ens creuem amb una petita moto conduïda per un nen, potser el fantasma d'un dels veïns que anaven a venir aquí. En un racó del ciment ranurat, entre males herbes, ens trobem amb un trio format per Izarne Oyarzabal, Mikel Vega i Fernando Ulzio. La dansa de la primera respon a la improvisació musical dels dos últims, mentre a la llunyania es produïa l'enlairament i aterratge dels avions. De tant en tant el dantzari tira de les males herbes com si volgués despertar el paisatge de la mort.

Per a gaudir del tercer lliurament hem entrat dins del que havia de ser el dipòsit d'aigua de la urbanització, on Ibon RG i Luis Andre han presentat el disc gravat allí mateix. Aquí han estat mirant al ciment, colpejant-se amb un vent de trompeta. Dues criatures intenten parlar. El propi pantà ha estat un tercer músic que ha portat qualsevol so del seu interior, una mica de mar i un forta puntada a la terra a una altra dimensió.

Havent dinat en pastura, ens dirigim a la zona final, a un altre túnel. En ella s'han programat tres actuacions. Quan sortim de la situació de tràngol creada per la parella Abric, Lorea Oar-Arteta ens ha posat a experimentar amb el so, passant del rumor al crit. D'allí al silenci. Per a finalitzar, comptem amb l'actuació de Do the tigger (Adrian d'Alfonso). Allí, en l'extrem d'un túnel que no porta a cap lloc, la seva bella veu ens ha portat per paisatges melancòlics i foscos.

Hem sortit d'aquesta zona oblidada amb els últims raigs solars del dia. Creuem una barrera i tornem a la civilització, després de passar un bon dia en cap lloc. Travessar la frontera ha valgut la pena.