Ministres d'economia de 180 països de tot el món han estat reunits pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Europeu en la reunió anual celebrada a Washington els dies 15 i 16 d'octubre, per primera vegada en tres anys de manera presencial. I, entre altres coses, escolten l'últim advertiment de Kristalina Georgieva, directora del FMI, que el món està a punt de caure en una recessió, per la qual cosa cal baixar les previsions de creixement i “estabilitzar” l'economia, encara que això suposi “sofriment a curt termini”. Però els maldecaps de Georgieva són uns altres. A conseqüència de la força adquirida pel dòlar, una quarta part dels països en desenvolupament no ha pogut saldar els seus deutes, o té dificultats per a vendre els seus bons, la qual cosa, per descomptat, preocupa molt més el major creditor del món, l'FMI, que els sofriments dels ciutadans.

A Washington escoltava a Sergio Massa, acabat de nomenar ministre d'economia a l'agost a l'Argentina. Coneix molt bé a la dona que té davant. A l'Argentina les inflacions estan a punt i els bancs estan sense reserves, i Massa porta setmanes negociant amb l'FMI per a tirar endavant el dòlar de soia. En exportar el cereal que s'ha convertit en el principal monocultiu d'aquest país, és un premi per a evitar el terrible declivi del pes argentí enfront del dòlar, animar als productors a exportar i acabar amb l'escassetat de dòlars. Però l'FMI està de la mà de trenta-un milions, ja que va concedir a l'Argentina el major préstec de la seva història en 2018 (57.000 milions de dòlars) i li executarà ara un dur programa econòmic per a fer l'últim pagament del deute (2.800 milions de dòlars).

El cas de la soia dòlar argentina és una clara mostra del desequilibri monetari que es produeix en el comerç internacional entre el Nord “ric” i el Sud, conegut des de fa temps com Unequal exchange o “diferència de canvi”. “Els salaris i el preu dels recursos naturals són molt més baixos al Sud Global que al Nord, els països pobres han d'exportar molt més treball addicional i recursos que el que importen per a mantenir un comerç equilibrat en la seva moneda. Això genera una contínua transferència de treball i ecologia des de la perifèria al centre, desenvolupant l'última i empobrint la primera”. Així ho explica Dylan Sullivan, economista del departament d'Economia Política de la Universitat de Sydney.

Sullivan va publicar l'any passat un estudi en la revista New Political Economy, en el qual van col·laborar diversos membres amb xifres a l'espoliació comercial mundial. El fons de la recerca es resumeix en el blog del departament, en l'article The Global South has lost $152 trillion through unequal exchange since 1960 (“El Sud Global ha perdut 152 bilions de dòlars des de 1960 per la diferència d'intercanvi”) i ha estat difós en castellà pel setmanari digital Sense Permís. Utilitzant un tipus de canvi que equipés el poder adquisitiu, calculen que els països “en desenvolupament” van perdre 2,2 bilions de dòlars en 2017, que van ser a les mans de les “economies avançades” (un habitant dels EUA va guanyar una mitjana de 2.634 dòlars per aquesta diferència de canvi i un d'Austràlia 3.116 dòlars). “Aquests recursos podien acabar quinze vegades amb la pobresa greu, però en el seu lloc van ser transferits gratuïtament al centre”, diu.

Els beneficis anuals d'aquest desequilibri per als països del Nord han suposat en les últimes dècades el 5,2% del Producte Interior Brut, superior a la taxa de creixement. Sullivan té clar que l'enorme nivell de consum dels occidentals es basa en l'explotació i la pobresa de la “perifèria”. També han arribat a realitzar un càlcul més ampli: Si tenim en compte la plusvàlua del sostret des de 1960, moment en què els processos de descolonització van cobrar força, la pèrdua seria de 152 bilions de dòlars per a països com la Xina, Sud-est Asiàtic, Pacífic, Àfrica del Nord, Àfrica del Sàhara meridional, la perifèria europea, Sud-amèrica central i altres.

FMI, les tres lletres més odiades del món

Els que critiquen la teoria de la desigualtat de canvis afirmen que les diferències de preu entre uns països i altres són de productivitat. És a dir, que els treballadors del Sud són menys eficaços en el treball i per això tenen salaris més baixos. Per a refutar aquesta afirmació del racisme buit, l'economista posa un exemple: A Mèxic, els treballadors del metall, l'electrònica i la costura produeixen en una hora entre un 10% i un 40% més de productes que els estatunidencs, però un mexicà perd una mitjana de 1.619 dòlars a l'any amb aquest injust sistema d'intercanvis.

Llavors, si no és una cosa que ha sorgit d'una suposada manera "natural", com es podria explicar el desavantatge del Sud? Sullivan es fixa en el que anomena el “assalt imperialista”, en l'estratègia empresa pel Banc Mundial i l'FMI per a interioritzar les economies dels països pobres i desregular els mercats de treball. En llegir les sigles d'aquestes organitzacions hauríem de saber per a què van sorgir després de la conferència de Bretton Woods de 1944: “Sobretot, el tipus de multilateralisme que convenia als Estats Units en l'àmbit del comerç internacional per a assegurar, eliminant qualsevol limitació al lliure comerç”, va escriure l'historiador Josep Fontana en el famós llibre Pel bé de l'imperi.

L'actuació del FMI està directament relacionada amb l'empobriment general de molts continents en la seva història recent. Per exemple, la “dècada perduda” d'Àfrica de 1980. Quan als països africans se'ls va multiplicar per deu el deute extern, l'FMI els va exigir unes dures condicions a canvi de diners, entre elles devaluar la moneda i reduir la despesa social –Fontana porta un exemple en el seu llibre: En 1991 va obligar a Mozanbike a reduir els salaris mínims de 40 a 15 euros al mes per sota de la barrera de la pobresa.

Des de la seva fundació, l'FMI només ha collat fort els caragols: El primer acord signat en 1954 amb el Perú cabia en dues pàgines, el signat en 2010 amb Grècia tenia 63, ple de condicions que semblen "guerra cirurgiana", recorda en Le Monde Diplomatique el periodista Renaud Lambert, FMI, els trois lettres els plus détestées du monde ("NDF", les tres lletres vermelles del món). Lambert afirma que l'organització canvia les regles del joc en funció dels interessos polítics, i que com els seus préstecs ja no són suficients per a fer front al gegantesc deute mundial, l'única cosa que sap fer és endurir les condicions als països pobres a canvi de la reestructuració del deute. Se sap quina serà la conclusió, tornarem a quantificar en bilions de dòlars.