Superar la tragèdia és el lema d'aquesta nova temporada d'abonament de l'Orquestra d'Euskadi, una temporada en la qual la música russa tindrà un cert protagonisme. Com a mostra, el primer concert de la temporada reuneix un solista rus i una de les grans simfonies de Xostakóvitx, en un programa circular.

Aquesta primera edició dels concerts d'abonament tenia el títol de Tragèdia, encara que el seu nom només tenia sentit amb la segona obra que compon el programa. Precisament, l'obra que va obrir el concert, Nits als Jardins d'Espanya, de Manuel de Falla, és una obra de caràcter impressionista, plena de records, sensacions i sentiments associats a diversos llocs d'Andalusia. Per tant, una olor musical allunyada del sentiment tragèdia. Debussy i Ravel es van estrenar en 1919 i el pianista rus Alexei Volodin va realitzar una interpretació molt inspirada a Vitòria. Potser aquesta obra no s'ajustava millor a les característiques d'aquest pianista, però la lectura que va fer Volodín va ser molt sensible –en alguns moments, al meu judici, massa sensible–, aconseguint una excel·lent tècnica i una excel·lent fusió amb l'orquestra.

Ens agradaria escoltar-ho en una altra mena de repertori, com Rachmaninov, que és l'intèrpret de referència d'aquest compositor. Però vam haver de conformar-nos amb Falla i amb un parell de propines de Chopin, mostrant l'excel·lent so del solista.

Tragèdia, bella i pertorbadora, op. de Dimitri Xostakóvitx do menor. Va arribar amb la simfonia intensa 65, 8. És una de les simfonies de guerra compostes pel músic rus, juntament amb la Simfonia núm. 7, que narra el sofriment i el drama del poble rus durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta obra es va estrenar en 1948, enmig d'una campanya de desprestigi cap a ella, ja que es considerava una obra inintel·ligible per al poble i, per tant, suposadament aliena a aquest.

Afortunadament, a partir dels anys 60 se li ha donat valor, i encara que no és la simfonia de Xostakóvitx més programada, és una de les majors simfonies del segle XX, expressiva i plena d'emocions. Robert Treviño va accentuar els matisos expressius d'aquesta obra i va aconseguir moments plens de força, tant en el primer moviment com en el magnífic Allegro senar troppo del tercer moviment.