Treure la claqueta. En quina escena està la teva vida?
Ara estic entre dues aigües: Al maig presentem el curt Entenimentades, que acaba d'iniciar la seva marxa. Estrenem l'any que ve 20.000 be-abelles, una vegada finalitzada la gravació estem en muntatge.
Quin és l'efecte o punció de 20.000 abelles?
He volgut explicar com ha travessat cadascun el gènere i la seva influència en les relacions. En la història, Ane, mare de 40 anys de tres fills, està en crisis d'identitat i decideix tornar a casa de la seva mare. En aquest viatge o situació, la filla llegida com a noi fa el pas d'explicar qui és davant la família. No són els nens els que fan el canvi de gènere, la transformació la realitza la família o l'entorn. En el llargmetratge he volgut expressar el joc dels miralls o la interacció entre les relacions.
Acabes d'assistir al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Què té especial la catifa vermella?
Els primers passos en els audiovisuals els vaig passar en el festival de cinema, i em resulta molt emocionant que aquell jove que mirava amb admiració al festival estigués avui presentant Cordes. És una sort tenir a Euskal Herria un festival tan important a nivell internacional. El nostre cinema és molt beneficiós i útil per a la indústria, és un punt de trobada al qual acudeixen professionals de tot el món sense haver d'anar a crear relacions a l'estranger.
D'altra banda , com presentava Cordes, estant a Euskal Herria, han pogut venir els actors i agents que han participat en el projecte. També vaig convidar al festival de Cannes al cor protagonista de Cordes i van venir amb autobús. El meu és el cinema comunitari, la història té veracitat gràcies a ells, aquesta és la via de connexió.
En el Festival de Cannes, enguany li han concedit el Premi Rail's d'Or per Cordes. No és el teu únic assoliment significatiu.
Veus de paper va recollir la Txapela d'Or de Catalunya i Nor nork va obtenir un esment en el Festival de Llengües Minoritzades Babel de Sardenya. Pols Som també m'ha donat molta alegria: Va ser candidata als premis Goya (vam estar en la preselecció de les quatre nominacions, entre les quinze millors). Després ve Cordes i ens en anem a Cannes. Ha estat meravellós i impensable.
A què li agradaria que fos Cordes?
Dos factors em van portar a contar aquesta història. D'una banda, els interessos per l'ecofeminisme. D'altra banda, em va semblar interessant explicar com afecta al teixit social l'ésser una gran empresa contaminant en el municipi.Vaig conèixer la realitat de Muskiz en unes jornades ecofeministes de Bilbao. Com a oïdor em va despertar una imatge molt potent: En el fòrum hi havia moltes dones majors de 60 anys, referents en les lluites locals i actives. Em va donar què pensar: a partir d'una certa edat les dones sempre apareixen en els rols d'àvia o alzheimer o vulnerabilitat.
En la majoria dels seus treballs es pretén transformar socialment l'imaginari femení.
Les dones del meu entorn no són reflex del que es retraten en les pantalles, i ho trobo a faltar. Els audiovisuals tenen un gran poder transformador, i m'agradaria que els meus treballs tinguessin aquest sentit.
El basc és un valor afegit o una dificultat per a competir en festivals internacionals de cinema?
Quant a la distribució, és una dificultat, ja que les productores exigeixen doblatge (i això suposa una despesa addicional). Però, de cara als festivals, fer-ho en una llengua minoritària pot aportar valor afegit.Flores, Amama, Nora… També han sortit treballs en les seccions oficials. A poc a poc anem avançant.
Estem en l'era de les pantalles. Això podria obligar a canviar la cadena de producció?
Més enllà del festival, el perfil de l'espectador és limitat: espero que la baula de la sala de cinema no desaparegui. La majoria són dones i tenen entre 55 i 75 anys. El futur és que la joventut no va al cinema. Jo estic preocupada. A França els joves tenen un bo mensual, i acudir al cinema és part de l'oci. Els caps de setmana no programen pel·lícules en televisió, la gent va a les sales... Els sistemes de producció i política espanyols necessiten una revisió integral.
Les dones directores no sou moltes. Hi ha sostre de cristall?
Som majoria en facultats audiovisuals, però quantes dones estem com a directors de cinema o butaques de gala? En qualsevol cas, cal reconèixer que estem ocupant també aquests àmbits; en els departaments de nous directors o en els d'experimentals estem moltes dones… Però en les seccions oficials de festivals? Les principals seccions dels festivals són reflex del mecanisme conservador de la indústria.
És necessari passar del primer pla al general, fer zoom in a zoom out: amb quants anys arriben les dones a fer els primers llargmetratges? En quina secció dels festivals participen? Quantes pel·lícules produeixen en total en la seva carrera professional?
De cara al futur, quins projectes tens entre mans?
20.000 abelles. No vull actuar com una màquina, necessito descans per a produir coses. Vull recuperar el punt d'emotivitat fins que una història la captura i la persegueixi.
“Potser soc massa romàntic, però la sala de cinema té alguna cosa que et fa entrar en la foscor i no mirar el telèfon: atenció conscient o de qualitat. Si canvien les formes de consum, haurem de canviar les fórmules de producció. Jo no soc optimista amb això: consumir cada vegada més significa que no ens falta treball productiu, però reflexionem sobre el que veiem? La imatge inundada deixa empremta en el teu cos?”.
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]