argia.eus
INPRIMATU
Imatges de fragments de pel·lícules
  • L'art i les manifestacions artístiques han anat sempre un pas més enllà de la societat. Per això hi ha qui diu que per a legitimar i assimilar el treball d'una fotògrafa cal passar cent anys, perquè aquest és el temps que la història –el sistema patriarcal– necessita per a llegir adequadament el treball d'aquestes dones. La Sala d'Exposicions Kutxa Kultur Artegunea de Sant Sebastià treballa per a reduir aquesta distància, una institució que està realitzant una intensa labor de recuperació de l'obra dels fotògrafs que en el seu programa han deixat al marge la història oficial de l'art. El recorregut, que va començar amb exposicions dedicades a l'obra de Berenice Abbott, Vivian Mayer i Margaret Watkins, s'ha detingut en l'obra de Ruth Orkin, fotògrafa estatunidenca amb vocació de cineasta.
Jone Alaitz Uriarte 2022ko irailaren 13a
 Argazkiak: Ruth Orkin Photo Archive, NY
Argazkiak: Ruth Orkin Photo Archive, NY

Ruth Orkin (Boston, 1921 - Nova York, 1985) va créixer en els estudis cinematogràfics de Hollywood, entre sets per a gravacions, so de claquetes en el fons i enmig del viatge d'actors dels anys 20, la mare dels quals, Mary Ruby, era actriu de cinema mut. Potser perquè va créixer en aquest ambient, des de petit va tenir el desig de convertir-se en cineasta, posar-se darrere de la càmera i escriure i dirigir les seves pel·lícules. En aquella època, no obstant això, gairebé totes les dones que treballaven en cinema se situaven enfront de la càmera, com a actrius, i només uns pocs treballaven en producció o en muntatge de pel·lícules. Era un camí abrupte per a les dones dedicar-se al cinema. Alice Guy, Lois Weber i Maya Deren van ser els pocs que van aconseguir fer la seva carrera com a directors, i fins fa poc el seu acostament als seus treballs ha estat insuficient.

A principis de la dècada de 1940, Orkin va decidir deixar de costat aquell somni que se li presentava ple d'obstacles i estudiar el fotoperiodisme de Los Angeles City College, ofici en el qual va treballar en les pròximes dècades. En 1943 va portar l'obra a Nova York, on estaven les revistes més importants de l'època i per a moltes d'elles va treballar: LIFE, Look, Ladies Home Journal… va viatjar a Israel i Itàlia per encàrrec de la revista LIFE i va capturar als assistents amb la seva cambra, entre ells Ruth Orkin. Il·lusió del temps que veurem en l'exposició.

Mary Engel, la filla d'Orkin, porta 37 anys cuidant, restaurant, investigant i publicant el llegat de la seva mare, per a possibilitar exposicions divulgatives com la que tenim a Sant Sebastià. Un fons de centenars d'àlbums, negatius i fulles de contacte ofereix l'oportunitat de realitzar múltiples lectures sobre l'obra d'Orkin. En aquest sentit, la comissària de l'exposició, la francesa Anne Morin, ha volgut plasmar en les fotografies d'Orkin els gestos, trucs, maneres de fer i metodologies que s'han recollit del cinema, ja que aquesta és la tesi de l'exposició, encara que treballava amb imatges fixes, la lectura d'aquestes imatges podria ser llegida com una seqüència d'imatges o fotogrames que generen moviment.

El comissari ha dividit el material exposat en quatre grups, cadascuna de les aproximacions és una invitació a veure les fotografies des del prisma del cinema. La mirada dinàmica és el primer capítol que obre l'exposició. En ella veiem una gran quantitat d'imatges zenital, la vibrant ciutat de Nova York en els anys posteriors a la depressió, convertint-se en el fons de totes elles. Des de la finestra de la seva casa observa una ciutat en constant transformació i modernització, i des d'aquesta altura capta retrats zenitals de vianants: mariners, parelles, quadrilles d'amics…, maratons, manifestacions i canvis de vestit de la naturalesa en el pas d'unes èpoques a unes altres. Les fotos preses des de la seva casa en Central Park estan recollides en A World Through My Window (El món des de la meva finestra) i Habiti Pictures From My Window (Més fotos des de la meva finestra).

El comissari ha triat la idea de la duplicitat i el desdoblament per al segon capítol i ha realitzat una selecció de fotografies realment interessant a l'hora de classificar les fotografies realitzades durant dècades: en una mateixa fotografia veurem a dues o tres persones vestides gairebé de la mateixa manera o realitzant el mateix moviment, com a fotogrames consecutius, que podria ser el punt de partida d'una seqüència fílmica. Són imatges fixes que creguin una narració des de l'òptica del cinema. Two Women in Bathing Suits (Dues dones en vestit de bany, 1948) és una de les més significatives.

En l'exposició trobarem seqüències que generen moviment mitjançant un conjunt de fotografies. En aquest cas, els nens que estan llegint un llibre al carrer o les fotos de tres nens en joc de cartes, mantenint el mateix enquadrament, formen un raccord, una seqüència completa, que a la vista ràpida semblen tenir un moviment propi. Els nens, els jocs dels nens i els seus gestos són retratats en les seves fotografies.

En 1951 realitza una estada a Itàlia on coneix a Nina Lee Craig, estudiant americà d'Història de l'Art. Amb ella, va començar a fer fotonovelas que es van posar de moda en aquella època, traduïdes al llenguatge cinematogràfic, equiparables al storyboard. American Girl in Italy (La noia americana a Itàlia, 1951) forma una escena narrativa d'imatges fixes, potser la més coneguda sèrie fotogràfica d'Orkin. Tirant de la idea narrativa, als 17 anys Orkin va realitzar un road trip amb bicicleta des de Los Angeles a Nova York, amb una cambra Reflex 6 Pilot uniobjetivo de format mitjà. Va recórrer 2000 milles amb bicicleta, visitant ciutats com San Francisco, Arkansas, Chicago, Boston i Nova York, i va presentar les edicions de les fotografies d'aquests viatges en una línia cronològica de temps, creant la sensació d'estar en un road movie.

En 1952 Orkin es casa amb el fotògraf i cineasta Morris Engels. Al costat d'ell va escriure i va dirigir la seva primera pel·lícula, Little Fugitive (El petit fugitiu, 1953), nominada al millor guió de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units i projectada en el Festival de Venècia, guanyant el Lleó de Plata al millor director. La pel·lícula, ambientada en l'estiu novaiorquès, narra les aventures dels germans Joey i Lenny, nens, amb un to còmic i agradable. Els carrers de Nova York, la platja i els gronxadors de Coney Island, que veiem en la pel·lícula, es reflecteixen en les fotografies d'Orkin. Per això, el comissari ha triat tres seqüències d'aquesta pel·lícula per a fer veure al públic com van ser les composicions, els plans i els personatges de les seves fotos, portant-los posteriorment a la pel·lícula. La crítica va enaltir la pel·lícula en el seu moment i es diu que quan François Truffaut va rodar Els Quatre Cents Coups (400 Cops, 1959), es va inspirar en l'estil espontani de producció de Little Fugitive, i molt més tard va dir que la nouvelle vagui mai hauria nascut si no hagués estat per aquesta pel·lícula.

Anys més tard, en 1955, la parella va rodar junts la pel·lícula Lovers and Lollipops (Amorantes i Piruletes), amb la qual es va complir el somni de Ruth Orkin. Sens dubte, un bonic pla d'estiu és ser testimoni d'aquests moments que Orkin va capturar amb la seva càmera, un temps de trossos de pel·lícula en aquest viatge.