En els últims temps en els quals els efectes del canvi climàtic s'estan expandint i endurint de manera considerable, i en els quals les tensions energètiques augmenten simultàniament, es produeixen debats sobre les responsabilitats. Com es distribueixen les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle i els esforços per a reduir l'ús de l'energia en general? L'esforç que se li està demanant a cadascun és proporcional a la seva veritable responsabilitat? Fins a quin punt són justificables els preus actuals de gasoil, electricitat o gas? En aquests increments de preu, la part realment afectada per l'escassetat de recursos i la quantitat generada per l'especulació. Entre aquestes incerteses es planteja una pregunta a diverses pretensions: en aquestes crisis embullades –clima, energia, alimentació, geopolítica–, a veure si no ens enganyen en algun lloc grans empreses, utilitzant la confusió prioritzant els seus interessos.

Encara que el context dels últims mesos estimuli aquestes preguntes, el problema no és nou. Moltes empreses amb grans responsabilitats en energia i en emissions de gasos d'efecte d'hivernacle, és a dir, amb inversions d'alt nivell en combustibles fòssils, van desenvolupar des de fa anys estratègies de comunicació per a generar dubtes sobre els seus efectes i difuminar la percepció de les seves responsabilitats. Un exemple significatiu és Total (redesignat en 2021 TotalEnergies), una multinacional amb seu a París.

Estratègia de cobertura de responsabilitats

Early warnings and emerging accountability liderat per l'historiador Christophe Bonneuil: Segons l'estudi Total’s responses to global warming, 1971–2021 ("Alertes primerenques i responsabilitat emergent: respostes de Total-per a l'escalfament global, 1971-2021"), l'empresa Total i els seus predecessors van obtenir informació sobre l'origen del canvi climàtic i les seves pitjors conseqüències potencials en 1971. En la dècada de 1980 van rebre informació més completa. Pocs anys després, en els anys en què es preparava la Cimera de Rio de Janeiro de 1992, en la qual es parlava cada vegada més de les energies renovables i el clima, Total va començar a comunicar-se activament per a negar el canvi climàtic. A la fi de la dècada de 1990 van canviar l'estratègia: van decidir no negar la realitat del canvi climàtic, sinó acceptar el consens científic sobre el clima en les declaracions públiques, mentre fomentaven el retard en les mesures de lluita contra el canvi climàtic, fins i tot desenvolupant estratègies per a poder menjar la seva paraula. Bonneuil i els seus companys parlen de la ignorància aparent, d'evitar la responsabilitat, de la filantropia estratègica, de la promoció de solucions ineficaces i de la comunicació per a la gestió de conflictes públicos.la
empresa Total no és l'única que ha desenvolupat aquests esforços. També les companyies ExxonMobil o Royal Dutch Shell han fet esforços similars, ja sigui divulgar declaracions públiques a favor de la sostenibilitat mentre entorpien accions concretes a favor del clima, o adaptar els discursos segons els lectors de les diferents comunicacions, amb la finalitat de mantenir la credibilitat acadèmica d'una banda i publicar suposades editorials per a augmentar els dubtes en un públic més ampli.

Jean-Baptiste Fressoz, historiador de les ciències i les tècniques, treballa la transició energètica i els temes de percepció climàtica, i en una entrevista publicada enguany cita com a anècdota significativa a Edward E, director del departament de R+D de la companyia Exxon. David va enganyar el climatòleg James Hansen de la NASA en una conferència sobre el clima en 1982. Deia a Hanseni que, clar, l'efecte d'hivernacle era conegut des de fa molt temps, que era perillós i que això ja no era objecte de discussió científica, sinó que era un veritable debat sobre quin s'anava a desenvolupar més ràpidament: el desastre climàtic o la transició energètica. I, per descomptat, li advertia que el sector energètic havia de ser conscient del repte de la transició. En Hans no es va adonar del frau i ho va agrair per la seva coherència. Pocs mesos després, David va anunciar en un cim d'empreses del sector energètic que els combustibles fòssils i especialment el carbó continuarien sent un gran lloc en el segle XXI. David va impulsar en 1979 un ambiciós projecte per a la recollida de mostres de CO₂ de la mar i l'atmosfera a través d'un vaixell de transport de la companyia Exxon, amb l'objectiu de millorar la modelització climàtica. Quan es va retirar signava els pilars que menyspreaven la importància del canvi climàtic, negant la necessitat de “descarbonizar” l'economia.

Fressoz subratlla que expressions com “la nova presa de consciència de la necessitat de protegir l'entorn” s'utilitzen com un truc, com si fins llavors no ens anéssim conscients del problema, com si el problema del clima es basés en un buit a cobrir, i no en un ordre econòmic a reformar. En essència, encara que cada any implica els seus propis desastres meteorològics, aquesta “consciència” va començar a desenvolupar-se fa temps. En opinió de Fressoz, aquesta consciència s'ha reivindicat massa temps perquè serveixi de res i en el pitjor pot ser una absolució al servei dels contaminants.

Dubtes comercials

El grup de Bonneuil flama agnogesis, l'organització de la ignorància de la mà de sectors socials –ignorance as resulting from the organized work of social actors o “la ignorància derivada d'un treball organitzat per agents”). Fa una dècada, els historiadors de la ciència Naomi Oreskes i Erik Conway van publicar la seva recerca sobre aquest tema, titulada Merchants of Doubt ("Dubtes Venedores"). En ell es descrivia com l'estratègia dels sectors que no volen canviar el seu model de negoci davant diferents problemes de salut o entorn globals (tabac, pluges àcides, forat de la capa d'ozó, etc.) s'ha alimentat de manera sistemàtica, generant incerteses i confusions, amb la finalitat de destruir el consens científic obtingut. En cada situació es posava en marxa la mateixa tàctica: llevar credibilitat a les recerques científiques, ampliar la informació falsa, alimentar la confusió i el dubte. Tots dos historiadors, entre ells Bill Nierenberg, Fred Seitz i Fred Singer, els tres físics i els que treballen com a sicaris per als interessos de les grans companyies del sector del tabac, la química o el petroli.

El periodista de Mickael Correia Mediaparte, en el seu llibre Criminels climatiques ("Climes criminals"), se centra en tres grans empreses: Saudi Aramco, la Xina Energy i Gazprom, cadascun amb vincles molt estrets amb el seu estat. Correus explica les empreses, estats i bancs de combustibles fòssils i els sistemes de portes giratòries entre els tres, mostrant com se socialitzen els seus efectes negatius. Les principals conclusions són la necessitat d'acudir a la justícia contra les incerteses venedores, desenvolupar estratègies per a bloquejar les seves infraestructures i crear aliances amb els treballadors de les indústries fòssils.

En els pròxims anys és possible que la tasca dels venedors de dubtes vagi en augment.