argia.eus
INPRIMATU
El nostre fam
Katixa Dolhare-Zaldunbide 2022ko irailaren 13a
Antton Olariaga

Quan escric aquesta columna, el curs no ha començat, encara estic de vacances. En pensar a entrar, la imatge que m'ha arribat a la ment és la salutació del primer dia de treball i una pregunta inevitable: “Llavors, heu passat boniques bakanzas?”, i caldrà dir la veritat: sí, he passat un bon estiu amb els de casa, a la muntanya. En Bizkitarte, la tragèdia en el nostre entorn ha colpejat amb rapidesa: un d'ells ha mort bruscament, l'altre s'ha suïcidat, li ha aparegut un càncer de nou... en un ambient generalitzat i aterridor. Les amenaces de guerres i fams són aquí, a les portes d'Europa, comencem a adonar-nos que el barbarisme se'ns ha deixat. No sé si m'hagués agradat que hagués gaudit de les relacions amb el nen, amb el meu veí, amb les meves famílies i amb els ciutadans que veig a poc a poc, cuidant l'hort, fent música i llegint, tractant d'educar pors i incerteses. No sé si tindré la postura de mantenir durant molt de temps, d'escapar al remolí explosiu de l'època laboral, però, almenys, miri, sí, he passat un estiu agradable.

El meu major plaer ha estat llegir-me alguns llibres que no coneixia i mesurar la seva repercussió en el meu interior. La col·lecció de poesia d'enguany Hatsa i el llibre de poemes Lepardo japonès de Lizar Begoña ens conviden a descentrar-nos. Marie Alin publica el mes d'abril passat Els Bouffeurs anonymes (Hali anònim), una distopia especial que explora els plaers i les regles del menjar. En aquesta novel·la, un Estat autoritari té garantida la seva legitimitat en la protecció de la salut i el benestar dels ciutadans, i la seva dictadura es basa especialment en el control de l'alimentació. El protagonista és un crític gastronòmic que es dedica a difondre les regles que inventa l'Estat. A poc a poc, es veu obligat a reflexionar sobre la ingesta de bestiar humà, reflexiona sobre les relacions entre naturalesa i societat i formula preguntes clau: què menjar, com i com gestionar l'apetit físic i moral de la gent amb el creixement que la naturalesa i les organitzacions polítiques poden oferir?
El que he llegit a continuació és teatre, del txec Karel Čapek, de 1937: La Maladie blanche (Malaltia blanca), volta enguany al francès. De manera absurda i grotesca, el dramaturg inventa que des de la Xina s'ha estès una malaltia molt contagiosa que provoca milions de morts. A Europa, els investigadors es veuen més en zoos buscant capellans, els governants aprofiten la situació per a obrir mentides i manipular mitjans de comunicació... Alguns veuen una parada somiada en aquesta situació per a encendre la guerra, imposar l'autoritarisme, en una estreta solució. Però allí apareix el metge Galén, tothom ha fregat la seva ment! No obstant això, adverteix als Estats líders que si decideixen que denunciarà el secret de l'atenció, no facin més guerrers... Ah, si els caps de les empreses vacunals contra el COVID 19 ho han llegit i ho han fet seu!

Finalment, he llegit l'altre llibre de l'escriptor Karel Čapek, traduït l'any passat al francès: L’Année du Jardinier (“L'any de l'horta”). En aquesta obra filosòfic-poètica, l'autor al·ludeix als deures, esperances i pors de l'horticultor, deduint que l'ésser humà ha de romandre humil enfront de la naturalesa: la naturalesa no pot controlar-se, el concepte de propietat no pot pressionar. L'hort i el món no es poden limitar i apropiar-se. D'acord amb aquesta lliçó hauríem de mesurar les nostres accions cuidant solidàriament el nostre fam i sacietat.