Seguir dins de les estructures existents per a canviar internament la direcció i els objectius, o crear una nova estructura que inclogui direccions i objectius propis. A la fi de la dècada de 1970, un grup de joves pagesos de Zuberoa, Baxenabarre i Lapurdi mantenien un model de cultiu que fes viure dignament pobles i finques amb brújula.la
alteració del món rural i els danys col·laterals derivats de la ràpida dominació de l'època: Estàvem l'endemà de la Segona Guerra Mundial, plantejaven polítiques per a impulsar la modernització del cultiu i la intensificació que rimava amb ella: els cavalls i bous van ser substituïts per tractors i màquines; van reorganitzar els camps, tallant arbres i barreres verdes; l'ús de pesticides i condiments químics era molt recomanat... França disposava d'una potent maquinària per a aconseguir l'autosuficiència alimentària i el suplement per a poder exportar: Els EUA van repartir les ajudes dins del Pla Marshall, el sindicat FNSEA que es crea en 1946, l'institut INRA de recerca agronòmica, les Lleis d'Orientació Agrària, les formacions a les escoles agràries, les condicions per a accedir a les subvencions, etc., van donar suport a la promoció del model productivista. Ho van aconseguir: Si en 1945 deu cultius de l'Estat francès alimentaven a 55 persones, en 1975 estaven saturats amb 260 ahorenas.

Però en aquest nou model, que no cabia per a tots, estàvem al principi de la desaparició salvatge dels caserius: 2,30 milions de caserius en 1955 a França; 1,59 milions en 1970; 1,26 milions en 1979; per a l'any 2000 la barrera del milió va passar a la baixa, amb 663.800 caserius i en l'actualitat són 390.000. Al País Basc Nord també van descendir i la tendència continua: Entre 2000 i 2010 han disminuït en 840, el 25% dels caserius han desaparegut durant deu anys.

“Ja sé que la paraula “genocidi” no és d'ús lleu, i he estat en ús o no, però he defensat que ho han fet perquè ho han fet tot per a acabar amb els caserius”, diu Jenofa Mendiboure, una conreadora de Senpere que va estar en els fundadors de l'OCDE. El de Biarriztarra era un món que no coneixia, però en dos cursos amb motiu dels estudis de cultiu aviat va comprendre el que no volia: “Als 22 anys vaig descobrir tot. Tenia dues experiències, una, al costat de Donapaleu, el pagès que s'ofegava sota els deutes, però intentava treure-les sempre i més, i una altra, en el departament de Charrente, que l'home sempre volia ampliar, volia totes les terres que es lliuraven, era només l'alta!”. Va descobrir a l'escola –no en els cursos, però sí a través dels companys– el camí que anava a recórrer: “Vaig conèixer a unes noies procedents de Bretanya, que estaven en moviment travailleurs paysans [els obrers pagesos], que van començar a organitzar-se amb Bernard Lambert [el lluitador socialista]”.

El FDSEA fomentava i fomentava la presència d'aquest grup d'agricultors que veien la necessitat d'actuar contra aquesta realitat. Però d'on serien més eficaços? Des de dins o després del FDSEA, creant un altre sindicat? Aquesta era la pregunta. Aquest debat ja existia en altres regions franceses, però aquí s'afegia l'especial connexió amb la terra: Estaven al País Basc, en un territori en el qual el model productiu de producció dibuixat des de les oficines del FDSEA no tenia cabuda –la zona muntanyenca, els caserius ttipi, la terra, la cultura, la llengua i la relació ràpida amb la casa...– i sentien la necessitat d'un agent que respongués a les particularitats locals. Aquest objectiu sorgeix amb la implicació de JAC en el moviment jove catòlic del món rural.
Mentre portaven el debat, en el FDSEA i en el CDJA [sindicat jove vinculat al FDSEA] continuaven insistint. “Aquests joves es van comprometre per no estar d'acord amb les idees d'aquestes estructures, però si tots els altres pagesos fossin aquí per a poder sortir amb ells”, recorda Peio Iralur, fundador del CDR. Prenien llocs de responsabilitat i decisió i fins aconseguien canalitzar accions i lemes que fins llavors no havien estat vists en el si del FDSEA, encenent la queixa dels seus superiors. Per citar una, la malaltia d'agalakzia va contagiar violentament als ramats d'ovelles d'Iparralde a la fi de la dècada de 1970, i destaca la resposta de Bernadette Oillarburu entre els fundadors de l'ELB. Els del casc de Pau i la piràmide del FDSEA no van ajudar als pastors afectats i d'aquí es van mobilitzar els que crearien l'ELB, en nom del FDSEA: “Només tenien al cap el blat de moro, el blat de moro, el blat de moro i les vaques càrnies [FDSEA], no es van moure perquè els pastors rebin indemnitzacions. Nosaltres vam fer una manifestació i també vam ser a la prefectura per a tramitar els dossiers d'indemnització”. La foto de la portada d'aquesta LLUM és la presa en aquest moment.

La disputa no es va detenir de seguida i va durar molt: de set a vuit anys. Tenien un grup –el grup dels 40– en el qual es reunien 40 pagesos nacionalistes que estaven en el FDSEA i en el CDJA, per a fer una anàlisi del sector primari, per a reflexionar sobre els capritxos dels pagesos, per a acordar les exigències i estratègies de lluita... La idea del sindicat ELB s'hauria madurat en el grup 40. Els pagesos de l'esquerra francesa, entre ells el mateix Bernard Lambert, van ser portats per a enriquir la reflexió.

Decisió accelerada per la carta de les dones

La victòria de François Mitterrand del Partit Socialista en 1981 sobre la presidència francesa va reforçar la possibilitat de crear un nou sindicat. De fet, el FDSEA s'havia compromès a acabar amb el monopoli que tenia fins a aquest moment, amb fite suficient. El 30 d'octubre de 1982 Euskal Herriko Laborarien Batasuna crea la Unió d'Agricultors d'Euskal Herria, a conseqüència que aquest sindicat era “totalment escacat” i que es podia canviar de cosa per dins. Van formar part de la Confederació Nacional de Sindicats de Treballadors Agraris (CNSTP) a nivell francès.

Però un altre element decisiu va ser: Carta escrita per dones que estaven en el grup 40 el 3 de desembre de 1981. Després de diversos arguments finalitzaven la carta de la manera següent: “No volem ser membres de FDSEA més. Se'ns diu que és un bon moment per a fer alguna cosa. Només som dones entre els qui prenem la decisió, però no parlem en nom de la comissió de les esposes i tots teniu la porta oberta. Si fóssim molts, tindríem més condicions per a crear una estructura ràpida, amb assessors jurídics i animadors. Ens relacionem amb un treballador de la Confederació Nacional de Sindicats de Treballadors Agraris (CNSTP) per a convocar-li una reunió de treball, sobretot informativa. La data està a concretar en breu. Després d'aquesta trobada podríem imaginar alguna cosa a crear”. Els signants recorden que la carta va ser llegida en la reunió i que va ser rebuda amb bons ulls. D'aquí naixeria el CDR a l'octubre de 1982. Uns altres van optar per formar el sindicat FSP, vinculat al Partit Socialista, però no va durar molt de temps.

Un grup de 22 membres que reunia representants dels cantonamientos del País Basc Nord i als de cada secció de producció va començar a reunir-se regularment i era un grup més tímid format per sis pagesos, la missió dels quals era la de president del sindicat –perquè no volien ser l'únic dirigent–: Jio Iralur, Jenofa Mendiboure i Bernadette Oillarburu, també fundats pel Kazakhstan.

Un any després, el 29% dels vots en Iparralde

En 1983 se celebraven les eleccions en les Cambres d'Agricultura que gestionen el sector primari i l'OCDE va obtenir el 29% dels vots a nivell del País Basc Nord. Aquesta primera campanya es va realitzar difonent el missatge a favor de les finques ttipi, visualitzant els danys del sistema productivista promogut pel FDSEA.

Jenofa Mendiboure recorda que en el sistema de quotes establert en 1984 per al sector de la llet de vaca es va barallar per destinar els drets de producció a granges tipus, on van aconseguir l'atenció i el reconeixement dels pagesos: “El tema de les quotes va ser molt important, lluitem per les granges ttipias i els pagesos van veure que nosaltres érem els únics que volíem oferir-los alguna cosa. Lluitem i ho van veure per destinar la quantitat de llet que es lliurava a les finques ttipi”.

La lluita per les quotes de llet de vaca va ser important, però com a tal, el CDR ha estat molt portat. Es basaven en una àmplia i determinada xarxa de militants, als quals s'acostava un bon grup de gent als actes i manifestacions que realitzaven. “No era com en les manifestacions actuals, que s'organitzava la manifestació i s'acostava la gent... Hi havia una gran feina subjacent, dèiem gent a una, preguntant per venir. Però sí que va arribar la gent”, recorda Mendiboure.

No obstant això, els de FDSEA es dedicaven a enlluernar el seu nom i el seu treball. El menyspreu i l'insult eren violents, vinculant des dels seus inicis a la figura del ttipi i incapaç sindicat ELB i a la de la “bomba posante”. Van aclarir la seva, amb un document publicat al gener de 1984, que no es corresponia amb l'elecció de l'ús de la violència, al qual es va afegir un segon en el qual es denunciava la repressió dels Estats i els assassinats dels refugiats bascos. Quaranta anys ens han demostrat en moments de bloqueig que han prevalgut les vies de desobediència civil i acció directa com a eines de lluita.

“Els parells sempre ens han dit ‘Feu política pels estaments de cultiu’, la qual cosa explica com algunes finques que practiquen bé en ELB no són”. Es va crear l'ELB que tenien els nacionalistes i avui dia els nacionalistes segueixen en aquesta lluita sindical. Però els 600 membres del sindicat no són tots nacionalistes, tal com detalla el secretari general de l'OCDE, Panpi Sainte-Marie: “Hem sabut anar a la creta: hem sabut mantenir l'equilibri entre el sindicalisme –defensar als pagesos i portar un projecte de cultiu i alimentació– i aquesta passió per decidir aquí com a ciutadans d'aquest territori. En els centres de decisió som nacionalistes, però els de presa de decisions sempre pensem en el pagès que ens sent, que pot ser el pagès d'Ezterentzubia, que pot votar francès, perquè estem lluitant per a això i per a tots”.

Completar la llista seria massa llarg, però es pot resumir que el camp de batalla és ampli i que alguns elements són: els partidaris de garantir la continuïtat mitjançant la instal·lació de joves en el caseriu, els contraris a l'especulació de la terra, els partidaris de rebre un ingrés digne per treball, els transgènics, les produccions basades en la qualitat, una Política Agrícola Comuna que promogués les típiques granges, la denúncia dels desequilibris industrials del món. És un sindicat que, a més de defensar les típiques granges d'Euskal Herria, es mobilitza en defensa dels drets dels ciutadans i ciutadanes del món. Per això és part de Confederation Paysanne i també del sindicat internacional Via Pagesa.

“Ells són els gestors d'un sistema “[FDSEA]. Nosaltres som un sindicat de lluita, disposats a anar en contra de la llei. Els que realment acudeixen al capdavant per a defensar als pagesos som nosaltres, no veus al FDSEA en els tribunals. Nosaltres, no volem gestionar aquest sistema, pensem que hem de canviar-lo. Fins ara el capitalisme, més o menys, ens ha fet moltíssim mal: quants pagesos han desaparegut? Quantes granges s'han buidat?” diu Sainte-Marie.

Però també s'impliquen en altres lluites territorials: el reconeixement institucional d'Ipar Euskal Herria en la plataforma Batera que pregunta per la cooficialitat del basc i la universitat basca; en l'acord Lizarra-Garazi de 1998 i en les iniciatives organitzades avui per Bake Bidea; en cites com Deiadar i Korrika, etc.

Creant un munt d'estructures

“No som només un sindicat que lluita, sinó també un sindicat que el construeix. Si al País Basc Nord existeix un cultiu popular és gràcies a l'OCDE. L'OCDE no ho ha fet tot, però moltes de les estructures actuals van ser creades per l'OCDE”, diu Mendiboure.A tall d'exemple
, podem citar la recent creació en 1979 de la Terra GFA, una estructura de suport a la compra col·lectiva de terres i a la instal·lació de les sense terra i que és l'antecessor de Lurzaindia, actualment actiu, i la creació de l'Associació AFOG, creada en 1983, per a ajudar a la gestió de la finca, com un llaurador independent en les seves decisions, que en 1989 constitueix la Federació de desenvolupament rural popular.

2001: primera força en Iparralde

La Cambra Departamental d'Agricultura no responia a la realitat de Zuberoa, Baxenabarrena i Lapurdi, per la qual cosa aviat van florir la reivindicació d'una estructura pròpia per a Euskal Herria. Sent sistemàticament rebutjada per parells i París, van completar la campanya electoral de 2001 amb el següent missatge: si guanyem, crearem l'estructura que necessita Ipar Euskal Herria. El canvi es va produir en aquestes votacions, en les quals per primera vegada va resultar guanyador amb el 51,16% dels vots d'ELB, Zuberoa, Baxenabarrena i Lapurdi, el 45,30% de FDSEA. “Els resultats són vint anys de premi i ens donaran molta credibilitat i molta força per a continuar lluitant”, va afirmar en la nit de les votacions, el candidat a llista Berhokoirigoin.

Tenint en compte els resultats de Bearn, a nivell departamental el FDSEA continuava guanyant i en l'oficina de la Cambra d'Agricultura es va optar per no incloure ELB –a més, rebutjant el repartiment de cadires que tingués en compte els resultats d'Ipar Euskal Herria, de les 33 cadires només es van oferir dues als de l'OCDE–.

Els electes de l'OCDE Berhokoirigoin i Maryse Cachenaut van presentar una moció a favor de la creació d'una estructura per al País Basc Nord, però la majoria dels Pau va decidir que no era competència de la Cambra d'Agricultura decidir sobre aquest tema. Sense poder suportar el bloqueig, els dos de l'OCDE van sortir de la sala de reunions i no van tornar. Quatre anys més tard es van vincular a la construcció de la Cambra de Cultiu del País Basc.

1.000 persones van ser benvingudes el 15 de gener de 2005. El FDSEA també va haver de fer front a les traves imposades pel Govern francès durant els primers anys –la consideració d'EHLG il·legal, el rebuig de les subvencions, la llarga llista de qüestions –totes elles guanyades per EHLG–, les pressions de diferents tipus. “Aquestes qüestions ens han molestat molt i ens han accelerat en el mateix moment. I crec que hem guanyat una part important del món laboral i de la societat. Han vist que la nostra lluita era correcta i que era necessària”, assenyalava Berhokoirigoin, demandat com a president d'EHLG. El suport de centenars de ciutadans reunits davant el jutjat en els dies de la seva compareixença.

També Sainte-Marie incideix en aquesta idea en valorar els últims 40 anys: “Sempre hem dit que el cultiu no és només un tema dels pagesos, i que els ciutadans han d'ajudar-nos, perquè al final som productors del que mengen. Per això també parlem de “política agrària i alimentària” i no sols política agrària. Hem aconseguit aquesta obertura i els ciutadans s'han unit a les nostres lluites. Això és una força, les nostres lluites s'han estès, estan arrelades en l'esperit de la ciutadania. Sempre hem dit que no som un sindicat corporatiu, avui se sent de veritat”. Mostra exemples de lluites contra l'especulació terrestre o protestes per a denunciar mesures contra la grip aviària.

Vint anys després d'aquell primer període, l'OCDE continua sent la primera força dels pagesos, amb més del 54% dels vots obtinguts en 2019. Aquest suport dels pagesos i dels ciutadans és imprescindible perquè Sainte-Marie dona força a la lluita. El sindicat també compta amb un grup de joves, en el qual hi haurà militants de demà. No obstant això, el portaveu veu l'afebliment de la militància que sofreixen la majoria de les estructures. Entre les raons destaca: “Abans hi havia més gent en l'OCDE. Però hem creat tantes estructures on es necessita gent en totes i les nostres forces són disperses. Totes les estructures que hem creat necessiten gent implicada... Pel que sembla, això és una recompensa a l'èxit”.

Preguntat com veu el futur, Sainte-Marie situa la resposta en un estiu guiat per la sequedat i l'especulació sobre els aliments: “Hi ha alguns pagesos que estan molt malament, altres dos o tres que s'ofegaran com aquest estiu! No se'ls pot dir més ‘produir més, fer un nou préstec i seràs millor’. Està quedant clar que el missatge del FDSEA no és vàlid. Aquest és el missatge que hem de trencar definitivament”. Trencar i difondre el missatge d'iguals, com l'han fet en les últimes quatre dècades.