Vaga de treballadors del sector del metall. Metre de Bilbao. Residències de Guipúscoa. Els tres exemples són les vagues més evidents que s'han posat en marxa en l'últim mes, posant de manifest la disposició del personal a millorar les seves condicions laborals. Davant ells, la patronal i l'administració pública, que denuncien la violència i la intransigència dels treballadors, volen silenciar el conflicte de classe.
Émile Pouget va definir clarament els principals mètodes de lluita de la classe treballadora: vaga, boicot i sabotatge. Són exemples d'acció directa que els poders han volgut relacionar amb la violència. El sabotatge està molt criminalitzat i l'administració ha intentat desmuntar jurídicament el boicot. A tall d'exemple, en 2014 l'Autoritat Basca de la Competència va imposar una multa de 800.000 euros als transportistes del port de Bilbao per la promoció del boicot. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc va suspendre la multa, però en un moment de conflicte, el xoc que afecta promotors i participants pot paralitzar l'acció. El dret a la vaga també està molt limitat. En el cas de la legislació espanyola, són il·legals les vagues rotatòries, les vagues de responsabilitat, que es realitzen en sectors estratègics, entre altres. Són il·legals les vagues per raons polítiques, de solidaritat i altres formes. A això caldria afegir la utilització de serveis mínims per part de les administracions públiques per a trencar vagues.
"La caixa de resistència no és un remei màgic, però pot ser un element imprescindible per a fer front a la deterioració de les condicions de treball. També per a mantenir l'ocupació"
Malgrat els obstacles, en el nostre territori es produeixen vagues: En 2021, el 47% de les vagues del Regne d'Espanya es van produir al País Basc peninsular. Com es pot explicar llavors l'exercici d'un dret tan limitat? Les estratègies de vaga són fonamentals, com van analitzar Les Heras i Rodríguez en un article de 2020 (Striking to renew: Basque Unions’ organizing strategies and usi of the Strike Fund). Els autors van assenyalar, entre altres factors, que el model del sindicalisme de contrapoder és un factor important que situa el conflicte en el centre de les estratègies d'innovació i que pot ser representatiu del nombre de vagues realitzades. Aquesta estratègia organitzativa no vol mobilitzar als treballadors per a “generar il·lusió de força”, sinó per a aconseguir una mobilització que vagi cap a un model sindical més cohesionat i dinàmic. En aquesta estratègia competitiva, la caixa de resistència és un recurs decisiu de poder organitzatiu que es reuneix del poder adquisitiu dels afiliats al sindicat per a ajudar als membres militants més necessitats.
Així, les organitzacions sindicals que segueixen el model del contrapoder tenen les caixes de resistència en vigor o estan en discussió per a la seva implantació. Les empreses utilitzen estratègies per a no tenir cap mena de responsabilitat davant els treballadors i, en un procés violent de precarització de les condicions de treball, és imprescindible comptar amb el major nombre d'eines possible; la caixa de resistència pot ser fonamental per a resoldre conflictes a favor dels treballadors. Més encara en un context en el qual el cost de la vida puja i s'endureix la crisi interminable que vivim.
La caixa de resistència no és un remei màgic, però pot ser un element imprescindible per a fer front a la deterioració de les condicions de treball. També per a mantenir l'ocupació, i per què no, per a estendre l'ocupació de qualitat. Aquestes qüestions s'exclouen de l'anàlisi econòmica convencional, però aporten molt al benestar de la societat, ja que la majoria som treballadors.