En realitat, l'esclavitud voluntària sembla un concepte contradictori, però a Mesopotàmia els ciutadans lliures podien treballar com a esclaus en un temps per a saldar els seus deutes. I en l'època de Babilònia, quan el deute es va convertir en un greu problema, aquesta opció es va utilitzar molt, massa. Abans, en l'era dels sumeris, els principals prestadors eren els temples religiosos, però quan van arribar temps més inestables i fragmentats, la majoria dels prestadors van ser privats. Segons l'escrit en tablillas, els temples cobraven un interès màxim del 3%, mentre que els nous prestadors van aconseguir el 22%. Els terminis van ser molt ajustats, i els de menys de dos mesos s'han anotat en els escrits. Malgrat els interessos més baixos per als rics i de terminis més llargs, de fins a cinc anys, els ciutadans endeutats de menor grandària no tenien més remei que recórrer a l'esclavitud.

Es tractava d'un pagotx per als prestadors que aconseguien grans interessos i mà d'obra gratuïta amb facilitat. A més, per a augmentar el pes de les carteres, els deutes es venien a intermediaris o a tercers, normalment ciutadans rics o altres prestadors. D'aquesta manera es va formar una bombolla a través del que avui diem “paquets de deute”. També comptaven amb els anomenats “deutes d'escombraries”, ja que era impossible pagar molts deutes. Per exemple, els esclaus voluntaris tenien l'oportunitat de tornar a demanar un altre préstec per a aconseguir la llibertat, i així cada vegada era més difícil sortir de la roda boja.

Entre 1922 i 1934, l'arqueòleg Sir Leonard Wolley va realitzar excavacions a la ciutat d'Ur. En la capa que corresponia al final de Sumer i a l'inici de l'era babilònica va trobar un nou barri, separat de la ciutat antiga per un canal. No existia un bell palau de la família reial o de la noblesa, però sí edificis de diverses plantes, lavabos i altres luxes que no es trobaven en els barris pobres. Era el barri dels “nou-rics”. Allí vivien l'empresari Dumuzi-Gamil i el soci Shumi-Abiya. A més del negoci de forns i aprovisionament de blat, també actuaven en préstec. A casa del primer van trobar la comptabilitat dels negocis i un munt de cartes, recollides en tablillas, d'on s'extreuen la majoria de les dades aquí esmentades.

Sistema de condonació de deutes

El que per als nous banquers era una bona màniga, era molt dolenta per a l'economia babilònica. Els esclaus voluntaris endeutats havien de deixar el seu treball habitual: els pagesos deixaven les terres sense conrear, els artesans no produïen i els petits comerciants trencaven els negocis… i a més els deutes quedaven sense pagar. Uns pocs s'enriquien artificialment en detriment de la majoria. I, com avui dia, la bombolla econòmica no podia perdurar per sempre.

Com ja s'ha esmentat en el portal, Hammurabi va prendre mesures per a controlar la situació, limitant el termini de l'esclavitud voluntària. Però les autoritats també van adoptar mesures més dures fins a la cancel·lació dels deutes. Així ho va fer, per exemple, el rei Rim-Sense de Larsa, que va controlar diverses ciutats de Babilònia, fins que el propi Hammurabi la va conquistar. Rim-Sine va establir un rigorós sistema de condonació de deutes, amb conseqüències immediates per als nous “banquers”. El ric barri descobert per Wolley fa un segle en O va sofrir una important decadència, com demostren les restes arqueològiques.Malgrat
les diferències, la bombolla de l'antiga Babilònia presenta característiques similars a les actuals, però també una diferència important: la resposta de les autoritats. Aquells vells reis de fa quatre mil·lennis no van ser rescatats als banquers.