Què és el Bosc de la Vida?

En essència, un monument funerari d'art modern. Té una història curiosa. Quan jo vaig arribar a la Facultat de Medicina, en 1979, em va sorprendre que no hi havia cadàvers per a utilitzar-los en algunes de les assignatures que s'ensenyaven en primer i segon curs. Només hi havia restes de quatre cadàvers, res més. Així, comencem una campanya en premsa perquè la gent donés els seus cossos. Era una qüestió a llarg termini, perquè no sabem quan morirà el donatiu que fa avui. Jo estava de la Universitat de Saragossa i li vaig demanar a un catedràtic d'allí que prestés un cadàver. Amb això comencem a fer les pràctiques.

Va tenir èxit la campanya?

Sí, va tenir molt bon acolliment. De seguida van començar a cridar des de les residències de persones majors dient que alguns residents de la mateixa havien sol·licitat el seu trasllat a la Facultat de Medicina després de la defunció. I també van venir els joves donants. Vam establir una condició per a donar, tots havien d'acceptar que després d'haver utilitzat el seu cos per a la docència o la recerca, calia incinerar-lo. Ningú es va negar.

Per què incinerar?

La conservació d'un cadàver requereix l'embalsamament i l'embalsamat mai es podreix. D'altra banda, jo no estava a favor de deixar els cossos en fosses comunes, com es feia fins llavors. Perquè pensava que donaven un servei tremend a la societat, i jo crec que havien d'estar en un lloc que els donaria reconeixement social.

Aquest lloc és el Bosc de la Vida, però no es va inaugurar fins a l'any 2003. Mentrestant, on van estar les cendres d'aquells morts?

En la meva oficina. Al principi un, després dos, després quatre… I al final uns 200. Els visitants quedaven impressionats.

Sortir d'allí.

Sí. Jo volia que la universitat fes un esforç i construís un panteó o un altre lloc on dipositar les cendres. Finalment, es va fer alguna donació, es va fer més sensible a l'administració… i es va recollir una quantitat bonica. Jo li va proposar al llavors rector, Pello Salaburu, que fes una idea de concurs. Van ser gairebé 50 concursants i gairebé per unanimitat triem el que avui és el Bosc de la Vida.

Tornarem al bosc, però dir: abans de demanar donacions, com s'obtenien els cossos? D'on venien aquests quatre cadàvers que vostè ha esmentat el principi?

Eren de morts que ningú reclamava. Per cert, vaig anar unint correctament les restes i les seves cendres van ser les primeres que vaig guardar. Un d'ells era un noi que va arribar amb vaixell a Bilbao. D'aquí a la Facultat de Medicina i després al Bosc de la Vida.

Com és el Bosc?

Està format per vint arbres d'acer i en el centre hi ha una olivera d'uns 2.000 anys. Dins dels arbres d'acer hi ha buits per a dipositar les arquetes de cendres. No tots els donants estan en el Bosc de la Vida, però la majoria s'han quedat aquí.

Quantes cendres de cossos hi ha actualment?

De més de 300 persones. I els donants, els que encara estan vius, són més de mil, perquè fa cinc o sis anys vam haver de dir que no podem acceptar més, de moment.

Com s'utilitzen exactament aquests cossos?

Pots imaginar un arquitecte que ha acabat d'estudiar i mai ha vist un edifici? Perquè els metges passaran tota la seva vida treballant amb el cos humà i, de fet, amb el cos humà malalt, una versió degradada del cos humà sa. Els metges han de conèixer aquest cos, com és i com funciona. La malaltia es produeix en canviar la forma o funció.

S'estudien els cossos sans?

Bé, menys sans, perquè han mort. En analitzar afirmem el diagnòstic de la causa de la mort o, a vegades, el desmentim. No obstant això, l'important és que els nens, els futurs mèdics, vegin amb el seu ull l'anatomia humana.

És necessari complir algun requisit especial per a donar el cadàver?

Per exemple, no haver mort per una malaltia infectocontagiosa, alumnes, embalsamadors… per a evitar el risc de contagi. Perquè la legislació exclou expressament a aquests donants. Aquest és un dels pocs límits. Sense grans deformacions.

Durant quant temps s'utilitza cada cadàver en la facultat?

Normalment durant dos anys. Es conserven durant molt de temps, però el seu ús acaba deteriorant-se. Per tant, se solen incinerar després de dos anys d'ús. I després es traslladen al Bosc de la Vida, en una cerimònia anual.