La sala d'exposicions d'Alhondegi sembla un espai més. Els murs s'han aixecat allí i aquí transformant l'espai, s'han vestit de moqueta negra i il·luminat únicament amb els fars de la construcció. Al llarg de la història hem de viatjar sobre una figura històrica amb ombres més que llums: Catalina d'Erauso. Antonio, més ben dit, va ser enterrat a Mèxic en 1650.

Cabell/Carceller tenia moltes ganes de treballar entorn d'aquesta figura. És un personatge apassionant. És la primera figura històrica que podem considerar trans i la seva vida, almenys la que coneixem gràcies a la seva autobiografia, està composta per milers d'anècdotes: va ser monja i guerrera; l'assassí de Maputxes; tenia dret a vestir-se com a home gràcies a una butlla del Papa; va ser un faldiller i convuls creador. El seu és el primer retrat d'una persona trans allunyada de la monstruositat.

L'exposició juga amb les ombres de la història i la realitat trans per a construir un discurs incomplet i inassolible. Omplen una sala amb retrats de dones que representen les icones masculines del cinema per a enaltir el caràcter masculí que ha estat condemnat en lesbianes. La gent s'ha posat a ballar al voltant d'un text de Judith Butler i els cossos no binaris s'han posat a desfilar per les institucions acadèmiques per a crear esquerdes en aquests espais.

A la vista de l'exposició, les preguntes que ens sorgeixen sobre aquest espectre que ha viatjat al llarg dels segles són onze: podríem dir que va ser el primer home trams? Home trans heterosexual? Dona travestí i lesbiana? Un personatge ple d'ombres pot ser font d'inspiració? Aquestes preguntes les fem sempre amb la mirada actual, perquè estem obstinats a veure amb els nostres ulls els foscos passadissos de la història. També hem jutjat al mateix personatge: Va actuar així perquè volia, perquè la seva veritable naturalesa era aquella? O va ser una tècnica de supervivència? La masculinitat és un constructe, sempre ha estat, i nosaltres hem tornat a qüestionar aquestes preguntes.

Catalina/Antonio Eraus va aconseguir el reconeixement en la societat patriarcal de l'època, en unir-se totalment a la masculinitat de l'època, vestida de violència colonial, i posar-la al servei del poder. Si hagués estat en contra, seria igual la història? Segurament no, però tornem a jugar amb les creences. Una vegada més passem els foscos passadissos de la història amb les llums guies actuals. Hem invocat als fantasmes i, segons la nostra visió, estem parlant amb ells per a entendre la nostra llengua.