Recentment he participat en un màster universitari sobre el sistema internacional de protecció dels drets humans. En ella apareix una terrible paradoxa. D'una banda, l'anomenat sistema universal de les Nacions Unides ha aconseguit, almenys a nivell normatiu, el màxim grau possible, és a dir, a nivell mundial tenim suficients codis, normes, institucions i comissions que ens permeten analitzar i posar en solució tot conflicte, injustícia, opressió o injustícia que es produeixi en el nostre planeta. Però la pròpia Organització de les Nacions Unides no té el comandament suficient per a posar en vigor aquestes normes correctes.
Immediatament després d'aquell horror, conegut com la Segona Guerra Mundial, es va formar a nivell internacional, inexorablement anomenada Organització de les Nacions Unides, per a evitar una guerra devastadora d'aquest tipus en el món.Va arrencar el mateix any 1945 i va establir el Defensor Internacional dels Drets Humans o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de manera que es resolguin pacíficament i democràticament els conflictes i conflictes més greus tant a nivell internacional com nacional. Però han passat ja 75 anys i no podem dir que hem avançat molt. Ningú vol confessar-ho així, però pocs poden negar que aquests dies podem estar a les portes d'una tercera guerra més oberta i fins i tot destructiva.
"Reivindicant drets, però imposant l'anomenat pragmatisme. L'àmbit de la política s'ha convertit en escenari d'incoherència, fins i tot dins de la llar"
Què ens passa als éssers humans? Ens sentim orgullosos dels passos donats en aquesta regulació dels drets, de les normes internacionals com a model de civilització i de civisme, com a model de democràcia del nostre Estat. Però la trinxera de drets a conductes és cada vegada major. Els mateixos drets que s'exalten verbalment es deterioren, de manera evident, sense estralls o dissimulis. El que sembla ser el temple de la democràcia es converteix en el regne de la injustícia per a l'angoixa de tots.
Reivindicant drets, però imposant l'anomenat pragmatisme. L'àmbit de la política s'ha convertit en un escenari d'incoherència, fins i tot dins de la llar. Els principis democràtics són proclamats en dies assenyalats, independència o sobirania, nacionalisme o euskaldunización, república o pluralisme, Korrika o Euskaraldia, però a tots ells els donem un cop d'ull davant l'oferta d'una temptadora aliança tàctica. I així la conducta exclou el dret, deixant-lo per a una altra ocasió. Diuen que tenim dret a decidir, però ens sumem a les decisions dels altres.
Potser hem oblidat un principi bàsic, que encara que els drets siguin universals, el seu exercici ha de ser concret, concret, particularitzat. La democràcia mai serà una realitat metafísica, un pacte sagrat al marge de la pràctica d'una comunitat concreta. La comunitat democràtica necessita un solar concret, material, concret. Cadascú necessita la seva pròpia casa com a base de l'organització democràtica. La nostra casa és Euskal Herria, i sobre ella hem de construir un sistema democràtic de nació. Construcció interna i internacionalització.
L'anomenat pragmatisme polític, al nostre país, oblida aquest concepte científic bàsic i es confon en les construccions acabades dels altres, sense intentar traslladar la nostra pròpia casa dels plans a la realitat.I en aquesta confusió posa en perill diversos pilars que haurien de fonamentar la nostra pròpia casa: el basc, el territori, la república, la correspondència específica. Perd nostra vasquidad en la traducció.