Sempre hi ha hagut conflictes o posicions contradictòries entorn dels projectes impulsats pel Govern i rebutjats pels ajuntaments, les discrepàncies formen part de la vida política. Però sembla que últimament s'han multiplicat en la CAPV: projecte d'extracció de gas del sòl a Vitòria-Gasteiz, abocadors en Lezama o Azkoitia, planta de Corrugats en Azpeitia... En Azpeitia està EH Bildu en l'alcaldia, en els altres tres ajuntaments el PNB.
Igual que en els casos anteriors, els alcaldes es posicionen amb freqüència en contra dels projectes que es volen implantar des d'instàncies jeràrquiques superiors. A vegades amb convicció, unes altres amb temor a perdre els vots tàcticament. Quan els governants de l'Ajuntament i, en aquest cas, del Govern són membres d'un mateix partit, poden sorgir tensions que perjudiquen el partit. La Llei Tàpia pot ajudar a desactivar aquest tipus de tensions, ja que permet a l'alcalde posicionar-se ‘fermament’ contra el projecte davant els seus ciutadans, amb la tranquil·litat de saber que una vegada declarada IPGP no és la seva competència. A Vitòria, Javier Maroto, del PP, ho va fer amb la central nuclear de Garoña, convertint el supòsit nu que podria resultar contraproduent en font de vot. Per descomptat, la Llei de Tàpia també pot ser font de conflictes en el mateix sentit, ja que tant els alcaldes partidaris com els de l'oposició s'encarregaran de cobrir el mal alè de la imposició.
"Què passaria si el Govern hagués nomenat IPGP a la fàbrica Corrugats i a les ‘ocupacions’ i ‘riquesa’ que portava amb si? Què passaria en un context de major pobresa i desocupació?"
També podem imaginar un ús més tendenciós de la Llei de Tàpia. El Govern pot assegurar la ‘pau’ a les ciutats o pobles que governa i considera estratègics, evitant plantejar projectes controvertits. O pot provocar una ‘guerra’ als ajuntaments que volen perjudicar l'oposició governada, portant projectes que no volen l'ajuntament però que poden suscitar actituds de favor i en contra entre la ciutadania –amb una adequada ‘col·laboració’ dels mitjans de comunicació–. Què passaria si el Govern hagués nomenat IPGP a la fàbrica Corrugats i a les ‘ocupacions’ i ‘riquesa’ que portava amb ella? Què passaria en un context de major pobresa i desocupació?
Sense anar més lluny, el PNB ha presentat als fons europeus Next Generation, que se centren en la transició energètica ‘verda’, la universitat privada AHT i EUNEIZ, o les obres de la molla de càrrega i descàrrega del Corte Inglés de Vitòria, amb l'objectiu de “revitalitzar el comerç local” i “acabar amb la fam”. Quin projecte no pot denominar "interès públic superior" o "urgent" en nom d'energia, economia o llocs de treball? Fins i tot en èpoques més pròsperes Petronor, la indústria militar o la turificación massiva a penes han generat contradiccions perquè donen en la societat ‘empro’ i ‘riquesa’... Què podem acceptar els ciutadans en temps d'empobriment, col·lapse i por?
Existeix el risc que la Llei Tàpia sigui una eina per a la imposició d'un model socioeconòmic i per a l'activació i desactivació dels conflictes de dalt a baix i per a convertir-la en una palanca per a qüestionar el model de governança i societat.
* Aquest article forma part d'un reportatge d'altres tres articles:
- Llei Tàpia: El Govern més poder, els ajuntaments menys.
- Eudel sobre la Llei Tàpia:"Els PGIP s'imposen als municipis sense tot just participació".
- Preocupació pels moviments populars: "En Bergara podrien aplicar la Llei Tàpia per a imposar la incineradora".