argia.eus
INPRIMATU
Quan demanes “detenir la guerra” pots ajudar a: Vladimir Putini, al món, a l'OTAN, als ucraïnesos...?
  • Malgrat les protestes contra la guerra d'Ucraïna en molts llocs, les mobilitzacions contra la guerra estan lentes en el món. Els ciutadans no s'espanten de la devastadora guerra a Europa? Esperen que tot acabi en un parell de setmanes? O estan bloquejades les imatges difoses per la televisió i les xarxes socials amb destrosses? Potser ha paralitzat els debats de repartiment de responsabilitats i culpes?
Pello Zubiria Kamino @pellozubiria 2022ko apirilaren 27a
Iruñeko karriketan apirilaren 9an “Intsumisioa, gerrei!” eta “Putin ez, NATO ez” aldarrikatu zuten. Argazkia: Ekinklik.
Iruñeko karriketan apirilaren 9an “Intsumisioa, gerrei!” eta “Putin ez, NATO ez” aldarrikatu zuten. Argazkia: Ekinklik.

A Pamplona, el 9 d'abril, un parell de persones es van reunir per a reivindicar “Insubmissió, gerrei!” i “Putin ez, NAT ez”. Van recordar a Unai Salanueva, un insubmís que es va suïcidar abans d'entrar en la presó en 1997: “Els qui ens oposàvem a entrar en l'OTAN i al servei militar obligatori hem de sortir de nou contra la guerra”. És a dir, que en 1991 i 2003 els antimilitaristes venien amb els esperits que havien sortit contra la guerra per a enfrontar-se a la guerra d'Ucraïna, en concret amb les reivindicacions de no incrementar els pressupostos militars, no enviar armes a Ucraïna, ajudar als ciutadans colpejats per la guerra, ajudar els desertors que han renunciat a participar en el crim i als quals, com a Ucraïna, sofreixen desobediència i sense repressió dels guerrers a Rússia.

En aquest parell de mesos en què la guerra d'Ucraïna ha monopolitzat tots els informatius, poques veus han defensat l'objecció i insubmissió a la guerra. Un altre ha estat el papa catòlic Francisco: “Sento vergonya amb els estats que incrementen la despesa militar al 2%, són bojos! La resposta real no hi ha més armes, més càstigs i més aliances polític-militars”.

“Europa aplaudeix l'enviament
d'armes
a Ucraïna, però
les armes no
ens salvaran”
Carmen Magallón

No obstant això, a nivell mundial les feministes s'han mobilitzat contra la guerra dels més destacats, des de diferents plataformes. A Euskal Herria, el grup Dones contra la Guerra ha parlat en ARGIA sobre el patriarcat i el capital, amb el document Aliança criminal. A nivell mundial, l'Associació Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILFP en les seves sigles en anglès) és l'exemple més prestigiós. Les Armes signades per Carmen Magallón, líder de la WILFP, no ens salvaran l'article que ha tingut una gran repercussió: “Vist com s'aplaudeix la decisió europea d'enviar armes a Ucraïna, escolto la meva veu dissident: les armes no ens salvaran. En el seu lloc, ens introduiran en un remolí per a matar-nos”.

Magallon ha citat les obres del pintor alemany Käthe Kollwitz contra la guerra. Kollwitz, pel que sembla, va impulsar a dos dels seus fills I. Lluitar i perdre's en la Guerra Mundial. “Des d'aquest asfíxia va sorgir a la dona el quadre Les llavors no s'han de moldre en el molí, on diu als homes que desertin. Els joves són llavors. La seva missió no és matar, sinó viure”.

La resistència feminista a la guerra és un altre document referencial a nivell mundial que s'ha estès amb la signatura de personalitats feministes com Nancy Fraser, Verónica Gago, Teresa Rodríguez, Iaio Herrero, Keeanga Yamahtta Taylor… “Damos continuïtat –diuen– al corrent feminista que ha participat històricament contra les guerres reaccionàries, com en 1914 [I. Enfront de la Guerra Mundial] Rosa Luxemburg, acampada en Greenham Common en 1980 contra armes nuclears o Moviment de Dones de Negre contra la guerra”.

Condemnen clarament la invasió d'Ucraïna pel règim de Vladimir Putin, culpen també a l'OTAN d'aquesta guerra, i al mateix temps “rebutgem les decisions que s'han pres aquests dies a favor de l'aprofundiment en l'espiral de la guerra, fiquem més armes en el conflicte i augmentem els pressupostos de les guerres”. A Rússia se sumen al treball que porten alguns grups feministes i reivindiquen també la cancel·lació de deutes a Ucraïna.

Suport a la resistència armada. “Si Rússia abandona la lluita, es va acabar la guerra. Si Ucraïna abandona la lluita, es va acabar amb Ucraïna” ensenyant el cartell durant una manifestació a Nova York. Fotografia:Katie Godows.

En concret, l'economista feminista Catherine Samary i la IV que es nega a signar aquest manifest feminista. El membre internacional recull en el meu escrit les raons per les quals no he signat el manifest feminista contra la guerra d'Ucraïna algunes de les claus dels bloquejos i controvèrsies que viu avui a Occident. “Com els vaig dir als que em van oferir per a signar el manifest –diu Samary–, jo respecto igual a les dones ucraïneses que fugen del país per a protegir els seus fills i a les quals s'han quedat en la defensa desarmada o armada del país. Això implica reconèixer que la resistència armada allí és una guerra justa, una guerra defensiva, que és la que fa un poble que Putin ha qüestionat clarament la seva condició de poble. (…) Rebutjar la resistència armada ucraïnesa i fer una crida a la pau i a la negociació és en la pràctica demanar als ucraïnesos que s'inclinin als desitjos de Putin”.

“Demanar a Putin que s'inclini
per
rebutjar la resistència armada a Ucraïna i fer una
crida a la


negociació” Catherine Samary

Més enllà de la divisió del feminisme, tothom de l'esquerra està agitat pel debat sobre com actuar davant la guerra d'Ucraïna, potser més concretament davant l'atac de Rússia. Per citar un altre de mil escrits, des del moviment Europe Solidaire, Mark Johnson i Pierre Rousset han tractat de resumir les reaccions que consideren a l'esquerra europea i occidental: “Com en els conflictes anteriors, la socialdemocràcia i els Verds s'han convertit en els principals acòlits de l'OTAN. Des de la invasió ucraïnesa, alguns progressistes s'han tornat encara més favorables a la Unió Europea i a l'OTAN. D'altra banda, part de l'esquerra anticapitalista és incapaç de situar-se en un conflicte que ha provocat un imperialisme no occidental.

Els membres de la banda no s'atreveixen a anar més enllà d'una crítica tèbia de la invasió russa, estan poc inclinats a mostrar la solidaritat també a Ucraïna i diuen, contra tota evidència, que l'OTAN és l'únic o principal culpable, que Ucraïna és el titella d'Occident o un estat proto-faccista i que la veritable víctima és Rússia. La seva posició és acampadora: Protegeixen automàticament als qui van en contra de la classe dominant occidental. (…) El punt de partida de la solidaritat ha de ser la defensa dels pobles víctimes d'una guerra. El corrent acampador no és capaç de solidaritzar-se amb el poble ucraïnès per les seves idees desviades sobre la geopolítica”.

En la mateixa línia, ha escrit Santiago Alba Rico, ben conegut en l'hispanófono esquerre: “La paradoxa és que la invasió s'ha convertit en guerra gràcies a la resistència ucraïnesa. La independència és una guerra. És prioritari evitar l'entrada de l'OTAN en la guerra; és prioritari defensar i assegurar la independència d'Ucraïna. El límit de la nostra cintura ha de ser evitar el conflicte internacional i la guerra nuclear; reafirmar el límit de nostra pacifisme, la justícia i el dret internacional”.

A la vista de la calor del debat, pot pensar-se que entre les esquerres occidentals Ucraïna provocarà els mateixos trencaments i taques que van provocar les invasions hongareses en 1956 i les de Txecoslovàquia en 1973. Però, mentrestant, a Ucraïna es veuen poques mobilitzacions per a instar d'alguna manera i de manera immediata la implantació d'un alto-el-foc i la pau. Aquests no es reforçaran molt si els aliats dels seus anys d'esquerres també els retreuen que demanar la pau és proposar que es rendeixi davant Putin.
Durant els dies de redacció d'aquestes línies, des de diferents corrents de l'esquerra mundial s'està fent un esforç per l'alto-el-foc i la solució negociada, Ucraïna: La pau ara! Sota la direcció de Noam Chomsky, Jeremy Corby, Rafael Correa, Yanis Varoufakis, Pablo Iglesias i altres personalitats. Aconseguiran saltar del paper a la mobilització als carrers?

Mentrestant, la majoria de la població veu la destrucció d'Ucraïna en la televisió i en les xarxes socials, consumint-la com un porno militar. Oblidant que els vists abans a l'Iraq, Síria, Líbia o Iemen estan ocorrent ara mateix.

Manifestació a Bucarest el 24 de febrer, dia de la invasió russa. "En la guerra no hi ha vencedors", diu l'escrit de la dona central. Foto via twitter.