argia.eus
INPRIMATU
Ainhoa Resano. Fotògraf
“Hereten històries familiars, però també silenci”
  • Ainhoa Resano (Pamplona, 1974) ha realitzat trobades amb l'última generació de dones que conserven àlbums fotogràfics en els barris alts de Bilbao. Amb la generació de dones que “han viscut molt però han comptat poc”. A partir de les fotos, ha volgut portar la superfície de memòria no escrita. Superant clixés i estigmes del barri, de la intimitat al col·lectiu, reivindicant la memòria i la identitat.
Leire Regadas @leireregadas 2022ko apirilaren 27a
“Emakume guztiek esaldi bera errepikatzen dute hasieran: ‘Nik ez daukat kontatzeko ezer’” (Argazkia: Hodei Torres)
“Emakume guztiek esaldi bera errepikatzen dute hasieran: ‘Nik ez daukat kontatzeko ezer’” (Argazkia: Hodei Torres)

A través de les fotografies de casa, el projecte ELLES recull la història de les dones dels barris alts de Bilbao (San Francisco, Bilbao La Vella i Zabala). Com ha succeït?

S'ha donat de forma molt natural. Hem realitzat trobades a les seves cases i a través dels àlbums fotogràfics de la casa hem arribat a les seves vivències. De tots aquests relats hem volgut formar un atles de memòria. Un nou àlbum, un àlbum col·lectiu; crear un punt de trobada per a activar la memòria.

Qui són aquestes dones?

Hi ha moltes vides connectades en el mateix lloc, en aquests barris, en els barris alts de Bilbao. Són tants, que tots som ELLES. A través de les seves fotografies fem un recorregut pels moments històrics i socials que han travessat el barri. Botigues, bars, cinemes i escoles s'entrecreuen en la memòria de cadascun d'ells, tots han passat per la botiga de dolços de Merche. En barrejar aquestes fotografies, creen un nou àlbum de memòries col·lectives que bolquen clixés i estigmes que supervisen la història i el present dels barris alts i que revelen les vides de les dones anònimes locals. Residents en el centre però marginals, amb fortes identitats i estratègies de supervivència.

Quina relació té l'oblit l'existència de dones i veïns de barris històricament estigmatitzats?

Hi ha dos tipus de silenci. Silenci autoinpuesto, que és un exercici de llibertat, mantenint en silenci el que no es vol recordar o dir; i oblit imposat que actua com a opressió social. Les històries i veus de les dones no estan en la història hegemònica, és una cosa que es dona a nivell global. En els barris alts se sumen a la condició femenina altres opressió, com la classe i la raça. Per això són tan representatius els seus testimoniatges, perquè en aquests barris s'uneixen estigmes, clixés i tabús en les vides de totes aquestes monges, puta, gitanes, trans, immigrants, militants i jugadors de pòquer.

Fotografia: Hodei Torres

Com han pres el projecte?

Les trobades amb tots han estat apassionants. Hem creat espais de confiança per a accedir a cuines i salons i compartir fotos i històries viscudes. Hi ha una frase que es repeteix al principi com un mantra: “Jo no tinc res a comptar”. Crec que a aquesta generació de dones la societat ha de fer-los sentir protagonistes de les seves vides i donar importància a les seves vivències. Però també devem a tots els que vinguin després. Perquè les històries familiars succeeixen, però també el silenci. Ells estan encantats i cada vegada són més els que volen participar en el projecte.

Ha portat fotos i històries de dones de l'espai privat al públic. Quina és la importància del salt de la memòria individual a la memòria col·lectiva?

Vaig portar les fotos recollides a l'espai públic en ple confinament de 2020. En les persianes de locals que no s'utilitzaven en el barri vaig incorporar fotografies de gran format amb un codi QR que permetia escoltar les veus de les dones a través del codi. La integració d'aquestes memòries individuals en el col·lectiu posa de manifest realitats no esmentades, deixa de ser una història individual pròpia, assenyalant llocs comuns. Molta vida i el mateix barri, i la condició de ser dona sempre present.

En els barris alts de Bilbao també s'està donant el procés de gentrificació. Davant l'homogeneïtzació, la despersonalització i l'expulsió dels veïns, què suposa aquest projecte?

Vivim un moment social i cultural urgent, és molt important escoltar els relats de les dones que viuen en ell. És un barri en constant canvi, amenaçat per la falta de memòria. El reconeixement de la història és fonamental per a mantenir la identitat dels nadius.

Ara tens a les teves mans la publicació d'un llibre. Què ens pot avançar?

Es tracta d'una publicació que recollirà el caràcter viu del projecte. Un ampli àlbum on podrem veure i escoltar els protagonistes. Sent més coherent que les dones puguin escoltar des de la seva veu, Alberto de la Falç està treballant una peça sonora per a incorporar-la al llibre a partir de testimoniatges de més de 30 hores. Creuant les seves veus reconstrueixen els seus records íntims i personals, i units en un diàleg coral es crea un nou testimoniatge col·lectiu, un relat inèdit. Porto set mesos immers en un procés d'edició i construcció, al costat de l'editor Federico Paladino de la Bassa. Estic desitjant tenir i compartir!

Guardat per àlbums de fotos

“Després de moltes hores escoltant les històries dels àlbums fotogràfics dels veïns Carmen i Puri, vaig fer el meu primer projecte documental: Escala 17. Després de vint anys al carrer Succint, ens van acomiadar de l'edifici i en traslladar-nos a l'altre costat del riu vaig conèixer a Savina Lafita, antropòloga, investigadora dels processos de memòria i gènere. El projecte ELLES comença amb una simple pregunta: què passaria si demanem a les dones del barri que mostrin els seus àlbums?”