Com es veuen les guerres des dels ulls de les periodistes?

Hem tractat de trencar les narratives prèvies sobre la guerra en general i sobre el paper de les dones en particular. Des de la dècada de 1990 les dones i els nens s'han representat com a víctimes, estem veient en la guerra d'Ucraïna que el discurs s'està perpetuant. Hem volgut trencar l'únic rol que tenen les dones amb el concepte d'estar en un camp de refugiats, únic contacte dels homes periodistes amb la realitat de les dones en el context patriarcal i musulmà d'Orient Mitjà i del Magreb. El 50% de la societat no estava representada.

Què us ha permès acostar-vos a aquestes realitats?

La meitat dels membres del llibre són periodistes locals i els altres internacionals, però amb una llarga trajectòria a Orient Pròxim. No som paracaigudistes. Coneixem el teixit social i el llenguatge, com a eina fonamental per a generar un clima de confiança. Passem de la primera línia a la rereguarda, espais privats generalment reservats a dones. Confirmem que les dones no són víctimes. Uns són membres radicalitzats de l'ISIS, reclutats per altres dones; uns altres són estudiants universitaris que volen ser econòmicament independents...

Es tractava de canviar el prisma.

Calia mirar cap enrere, girar. La sang és vermella i les calaxnikovas són iguals a tot arreu. Les dones sempre han estat aquí, en les guerres que Occident no volia imaginar com a herois, perquè la independència de les colònies europees eren guerres. Per tant, sí, hi ha hagut molts anys de falta de recursos per a arribar a les dones, però també d'interès.

Heu comprovat que la violència sexual continua sent una arma de guerra. En aquestes entrevistes és especialment important el paper de les periodistes, no?

Durant les guerres els cossos de les dones es converteixen en camps de batalla. Destrueixen a dones per a destruir un poble. En el context de la violència sexual, mirar als ulls i parlar en la seva llengua genera un clima de serenitat i confiança que és necessari. Aquest tipus d'entrevistes no poden ser realitzades pels homes, primer perquè són homes i segon perquè són estrangers. Quan hi ha una altra persona, ja sigui traductora o fixer, en aquestes entrevistes es perd el vincle entre dues persones imprescindible. Et compten coses molt dures i personals, temis tabús.

No podem parlar de dones i de guerra sense parlar de sexualización.

Occident no sap què fer quan veu a una dona amb una arma. Els kurds estan avorrits amb el fusell a la mà quan el periodista estranger acudeix a fer fotos. Per descomptat, reproduint els estereotips de bellesa occidentals. El llibre recull un cas molt significatiu, Àsia Ramadà era milicià en 2015, una bella dona que va ser batejada pels mitjans com “Angelina Jolie d'Orient Pròxim”. Quan va morir lluitant contra l'Estat Islàmic, un periòdic britànic va titular “Ha mort Angelina Jolie d'Orient Pròxim”... No té cap valor informatiu.

També han reflectit que en temps de guerra la vida continua inexorablement.

El que anomenem normalitat oasi sol sorgir en conflictes armats. Hem abordat aquesta narrativa diferent en els reportatges: bodas, borratxeres, danses, orificis de morters convertits en piscines infantils, classes de tango o parkour pels carrers reduïts... Són escasses normalitats que ajuden a humanitzar als ciutadans que sofreixen la guerra i ajuden als ciutadans a no perdre el sentit.

El llibre escrit per tres periodistes locals i altres tres internacionals es diu Bales per a totes. Per què?

En honor a totes les dones lluitadores que he trobat. Sempre guardaven una bala per a evitar l'ús dels cossos de les dones com a camps de batalla; així, abans de ser capturats per l'ISIS, es dispararien a si mateixos. No volien caure en el concepte de víctima en absolut. D'un mode o un altre, encara que metafòricament, tots guarden una bala en la recambra. En honor a totes les dones que no són passives, perquè en la guerra tots participen, tots sofreixen, hi ha dones.