Ucraïna, finals del segle XIX. Van establir les regles de l'ucraïnès modern. El país depenia de l'Imperi rus, però gràcies a les polítiques imperials socioeconòmiques liberals i, després de segles de guerra i conflicte, el país va viure una floració cultural i econòmica a través d'un període pacífic. Es va fundar la primera universitat en la capital i es va inaugurar el primer teatre d'òpera. El telègraf, el tramvia i moltes infraestructures van arribar per primera vegada, i en aquest context van regular la llengua. Una d'aquestes normes deia que el nom de la capital era el dels països de la regió, i que la seva forma llatinitzada, és a dir, que Kyiv era l'exónimo a utilitzar pels països occidentals. Però l'esforç ucraïnès no va tenir resultats i a l'estranger van continuar utilitzant-se principalment el nom de Kíev, que prové del topònim rus. D'una banda, Ucraïna mai va comptar amb un Estat propi i fins llavors va formar part dels Estats dominants del rus o el polonès. D'altra banda, a més de les polítiques socioeconòmiques obertes, el govern imperial va instaurar una estricta russificació als ucraïnesos, polonesos i jueus que vivien al país.

El 20 de novembre de 1917 es va proclamar la República d'Ucraïna, però la independència va durar poc temps per als ucraïnesos. En 1920 els soviètics van prendre el país i en les següents sis dècades el procés de russificació es va intensificar amb l'ús de l'exónimo Kíev.

Amb la recuperació de la independència en 1991, el govern va emprendre els esforços per a revolucionar el procés de russificació. En 1995 es van establir les lleis per a portar els topònims a l'alfabet llatí, i es va confirmar que Kyiv era l'exonimo oficial de la capital. Però la campanya no va tenir èxit fins que els conflictes polítics li van empènyer. Després de la crisi del Crimea en 2014 i la guerra de Donbass, l'ús de Kyiv en anglès es va estendre àmpliament. I recentment, a conseqüència de la invasió russa, s'està estenent a més llengües.

L'Organització de les Nacions Unides recomana l'ús de la forma Kyiv en anglès i castellà, a pesar que la Reial Acadèmia Espanyola faci costat a Kíev. Però fins ara la pròpia ONU ha proposat utilitzar Kíev en francès.

Tirant dels exónimos

Per als exónimos no existeix una norma o criteri clar, i moltes vegades es contraposen. Cal mantenir el costum o canviar els noms respectant l'origen? Cal prioritzar l'escriptura o la pronunciació? Cal utilitzar la mateixa forma en totes les llengües que utilitzen l'alfabet llatí o cadascuna d'elles l'ha de portar a aquesta?

París s'escriu igual en francès, anglès o basc, però es pronuncia de manera diferent. En canvi, la Xina, la Xina en castellà i Cina en italià es pronuncien de la mateixa manera, encara que no s'escriuen de la mateixa manera. A més, estan bastant allunyats de la pronunciació original en xinès; Zhongguo o Zhonghua seria la més pròxima fonèticament.

I quan estem a la Xina, com hem de dir-li a la capital? Pequín o Pequín? Peking va ser durant molt de temps el nom llatinitzat per excel·lència i d'aquí ve Pequín. Pequín està més prop de la pronunciació original i, per exemple, s'utilitza en anglès. No obstant això, en alemany, rus o castellà es manté la forma Pequín. Els italians ho criden Pechino.

També en basc tendim a venerar els principals topònims de la zona (Bordeus, Madrid, Barcelona...), però en això dominen els italians: A la capital francesa li criden Parig, a la ciutat de Frankfurt Francoforte…

Així, si no hi ha un criteri clar i unificat, prevaldrà Kyiv o Kíev el mantindrà? Continuarà sent Alemanya desenes d'exónimos (Germany, Allemagne, Saksa, Niemcy, Tyskland…) o s'estendrà l'original Deustchland? Algun dia li cridem a Hongria Magyarorszag? O més fàcilment a Finlàndia Suomi?