argia.eus
INPRIMATU
Resistència als Jocs Olímpics, símbol del capitalisme " de la festa", des de les hortes d'Aubervilliers
  • Les institucions del lloc pretenen formigonar les terres conreades des de 1935 i convertir-les en piscines per als Jocs Olímpics que se celebraran en 2024. La desobediència i l'ocupació lluiten contra aquest megaprojecte. D'una ciutat a una altra, d'un joc a un altre, es repeteixen els mateixos fenòmens: destrucció d'espais naturals, alteració salvatge de la ciutat i com no, destinar una enorme quantitat de diners públics a la seva organització. Jules Boykoff, esportista i investigador estatunidenc, defineix el fenomen amb el terme “capitalisme de la festa”.
Jenofa Berhokoirigoin @Jenofa_B 2022ko otsailaren 24a

El que va passar a París sap el que s'agraeix dels boscos, els parcs o les ribes dels rius que apareixen sobtadament en el remolí d'aquesta ciutat. En ells es troben les hortes col·lectives d'Aubervilliers. 26.000 metres quadrats de terreny a la disposició dels ciutadans. Van començar a conrear-se en 1935 i, com diuen, ho han fet des de llavors, travessant la Història: “Front Popular, Segona Guerra Mundial, industrialització i desindustrialització, maig del 68, construcció de la línia metre, barricades del 2005, crisi de subprimes del 2008, coronavirus... Perpetuarem la metròpoli de París?”.

Amb motiu dels Jocs Olímpics de 2024, les autoritats volen formigonar-se i fer una piscina olímpica. La resistència augmenta i s'endureix: ocupacions, accions i bloquejos de màquines. Nolazpait, la batalla de Lekaroz a París. El JAD Jardins à défendre (hortes a defensar) es va posar en marxa el passat estiu, ocupant la zona dia i nit. “Aquest lloc és màgic, és una joieria situada en el centre d'un espai cada vegada més urbanitzat. Seguint la seva lògica, què ens queda d'aquí a deu, vint anys? Necessitem espais verds, sobretot en una ciutat de París” diu un jad-ista al periodista de Reporter.
L'Organització Mundial de la Salut assegura que una ciutat necessita almenys 10 m² de naturalesa per persona per a ser habitable, caminant a uns quinze minuts. Tenen 1,42 m² d'Aubervilliers. Els activistes van ser expulsats el 2 de setembre de l'any passat per a començar les obres. Sense cedir, el 2 de febrer vuit activistes es van lligar a les màquines fins que van ser detinguts pels policies. També estan pel camí de la justícia intentant frenar el megaprojecte. Encara que no és el triomf definitiu, aquest mes de febrer han rebut la primera victòria perquè el projecte no respecta el document urbanístic PLU. El col·legi Plaine Commune té quatre mesos per a elaborar el document.

Tractant d'organitzar la resistència a nivell internacional

L'any passat van estar a Tòquio els Jocs Olímpics d'estiu, en 2016 a Rio de Janeiro, en 2012 a Londres, en 2008 a Pequín... Els d'hivern, enguany a Pequín, en Pyeongchang en 2018, en Sochin en 2014... i així cada quatre anys, fins als primers d'Atenes en 1896. Els dels pròxims deu anys estan consolidats: París (2024), Milà (2026), Los Angeles (2028) i Brisbane (2032). Aquí no hi ha res que detingui l'emergència climàtica, el Consell Internacional de l'Olimpico (JJGG) té intenció de seguir en la festa.

“A nivell internacional estan organitzades les promotores de l'olimpisme, hem d'organitzar-nos de la mateixa manera” saccage2024.noblogs.org. Els dies 21 i 22 de maig se celebraran en Seine-Saint-Denis, zona de París, trobades internacionals contra els Jocs Olímpics. Perquè els mobilitzats a París volen aprendre d'experiències anteriors. Perquè es repeteix el mateix en tot moment: distorsionen la ciutat per complet, deduint els mateixos danys socials, econòmics, culturals i ecològics.

No obstant això, els Jocs no sempre tenen aquest efecte. Amb l'accés de la televisió a totes les cases i en el context de la Guerra Freda, es va donar la corba: “L'esport es va convertir en un camp de batalla per a la Supremacia global”, segons Jules Boykoff, esportista i investigador estatunidenc. Integrant el mateix enfocament capitalista, Juan Antonio Samaranch, president del NOBEL, va posar en marxa la dimensió del que avui coneixem en els Jocs de Los Angeles de 1984. Va ser llavors quan les empreses privades van començar a subvencionar la cita. En tot cas, canalitzant des de les institucions públiques una enorme quantitat de diners: Per als de París destinaran 1.500 milions d'euros, el 20% del pressupost, als quals caldrà sumar les despeses no comptabilitzades.

Com la noció de “capitalisme del desastre” de la periodista Naomi Klein –aprofitament de temps de crisi, guerres, emergències o confusions per part dels grans governs i empreses per a saquejar les vides dels ciutadans i els serveis públics–, Boykoff utilitza el terme “capitalisme de la festa”. Tots dos tenen el mateix objectiu, malgrat el desastre i de l'ambient festiu en un d'ells: “Obren el camí als polítics i als seus aliats econòmics per a posar en marxa unes polítiques que en una situació normal no podrien ser orientades, i això passa per sobre del procés democràtic”. En un i en un altre, el paper de l'Estat és diferent: si el capitalisme de la catàstrofe suposa l'afebliment de l'Estat i l'acceleració del neoliberalisme, el de la festa és fonamental perquè l'Estat rebi diners per a l'organització de la festa. “Es complementen, comparteixen grup, encara que cadascun tingui el seu moment: el capitalisme de la festa obrirà el camí al capitalisme del desastre i vice et versa”.

Els Jocs només augmenten el forat dels comptes públics, ja que superen amb un 179% de mitjana el pressupost previst. Rio de Janeiro va presentar un pressupost de 9.500 milions d'euros, però li van costar 16.000 milions d'euros; Londres va gastar 4.800 milions d'euros i 10.900 milions d'euros; Pequín factura per 2.600 milions d'euros i 32.000 milions d'euros. Així, excepte a Los Angeles de 1984, l'única amb comptes equilibrats. L'article de Contrepoints Rio: els J.O els plus chers de l´histoire, stop aux excès (“Riu: els O.J més cars de la història, quedar-se amb l'excés”) ens explica que és el resultat d'una tendència “a la subhasta”, en la qual es tipifiquen els costos i se sobrevaloren les conseqüències econòmiques com a ciutat pròpia per a ser seleccionada.

Cada vegada són menys les ciutats que es presenten: Eren 11 per a 2004 i 5 per a 2020 i 2024. Cal destacar que per als de 2024 Boston, Hamburg i Budapest van haver de retirar la candidatura, sota la pressió dels ciutadans, limitant la competència entre París i Los Angeles. Igual per als Jocs d'enguany: St Morritz, Munic, Estocolm, Cracòvia, Lviv i Oslo van anul·lar la candidatura deixant la competència a Almaty i Pequín. La tendència és interessant: després, a causa de la crisi climàtica i socioeconòmica, les ciutats poden voler estar allunyades dels Jocs Olímpics, deixant-los sols en el mateix centre.