Sempre és plaer gaudir d'una òpera de Mozart. En l'ampli repertori del compositor de Salzburg hi ha autèntiques pedres precioses i no sols des del punt de vista musical. Aquest és el cas de La clemenza di Tito, una obra singular, de caràcter introspectiu des del punt de vista psicològic i amb passatges musicals apassionants.
L'obra compta drames amorosos de personatges de ficció, units entre si i amb un fons polític. Curiosament, el treball es va compondre per a la coronació del rei Leopoldo II d'Àustria, però es va estrenar en la Revolució Francesa. És a dir, la monarquia absolutista vivia a nivell global en un moment difícil.
Doncs bé, en l'òpera La clemenza di Tito, al contrari de les tradicions i mites absolutistes, ens trobem amb un emperador que mostra la pietat del que li han traït. El que semblava una tragèdia tremenda es converteix en llum moral amb l'àmplia visió de Tito, que creu més en el bé comú del seu imperi que en la freda i fugissera venjança. Una assignatura absolutament aplicable als nostres temps.
Una vegada col·locada l'obra i el seu significat, hem de dir que la posada en escena en el Palau Euskalduna va ser un autèntic èxit. En primer lloc, va destacar l'excel·lent escenografia de Gary McCann, extraordinàriament elegant, lluminosa i que va saber confondre l'ambient de l'antiga Roma, molt estilitzada, semi-contemporània, semi-onírica. Era una fusió entre la realitat i la irreal, el passat i el present. En qualsevol cas, de gran bellesa visual.
Al marge de la visió visual, vam tenir excel·lents solistes. Les dues dones protagonistes, les dues basques, van fer molt bones interpretacions. Vanessa Goikoetxea, en el paper de Vitellia, a més de mostrar seguretat oral i delicadesa –magnífics registres de mitjans i gravis–, es va moure en l'escenari amb una gran cura i credibilitat. Itziar d'Unda, en el paper de Servilia, va mostrar el seu timbre càlid i bon feina, encara que amb una projecció de veu relativament petita.
Els dues mezzosopranos que van desenvolupar dos rols masculins també van tenir una bona actuació. Tant Veta Pilipenko, en el paper d'Annio, com Daniela Mack, en el de Sestao, van fer una bona feina. I quant al protagonista, Paolo Fanale, va fer el paper de Tito amb eficàcia i bon frasejo. Això sí, va tenir dificultats en les autoritats. Els va salvar amb dignitat però sense lluentor. I la projecció de la seva veu va ser una mica escassa. L'Orquestra d'Euskadi va destacar en tot moment amb delicadesa i bon so.