Existeix la violència obstètrica?
Clar, no tinc cap dubte.

Què és?
La violència obstètrica és tota pràctica o comportament violent de les dones durant l'embaràs, part o puerperi, per acció o omissió. Aquestes pràctiques, siguin conscients o no, vulneren els drets de les dones. La violència obstètrica es manifesta fonamentalment en el masclisme i el paternalisme implantat en la societat en general i en la medicina en particular. Històricament les emocions i vivències de les dones han estat menyspreades en obstetrícia, infantilitzades i vulnerant el seu dret a la presa de decisions. En conseqüència, s'ha continuat amb l'intervencionisme forçat i les pràctiques innecessàries o discriminades, provocant sovint la violència física i emocional.

Les i els professionals sanitaris també sou víctimes de la violència obstètrica?També la
violència obstètrica és violència institucional i, en conseqüència, les i els professionals sanitaris també som víctimes del sistema que permet la seva aparició. L'escassetat de personal per a atendre adequadament, la impossibilitat d'oferir la protecció personalitzada que es coneix com one-to-one i que necessiten les dones, la falta de temps en les consultes, la falta d'espais i llits dignes o la càrrega de treball assistencial són, entre altres, les conseqüències indirectes de la violència obstètrica.

Per contra, l'Assemblea General del Consell de Col·legis Oficials de Metges va declarar a l'estiu la seva oposició a l'ús del terme “violència obstètrica”.El fet de no nomenar la
violència obstètrica pel seu nom, com sol ocórrer en medicina, només provoca un retard en el diagnòstic i en el tractament.

Diversos professionals es van mostrar en contra d'aquesta decisió. Treballa per les entranyes del sistema per a eliminar la violència obstètrica. Què és el més difícil de lluitar?
Sens dubte, com a obstetre, el més difícil va ser obrir els ulls i reconèixer l'existència de la violència obstètrica. Al principi volia posar un embenatge en la cara i buscava excuses o intentava remarcar coses que fèiem bé. Però una vegada llevat l'embenatge no hi ha marxa enrere. La violència és aquí, i des de llavors he vist que és present en el nostre dia a dia.

El primer pas per a erradicar aquest tipus de violència contra les dones és la seva acceptació per part del personal de la sanitat pública. Per què segueix la tendència a posar-se a la defensiva?
Perquè ens hem format en un sistema que som molts “herois” o “salvadors”. No hi ha més que veure el tracte que rebem els professionals sanitaris en la primera ona de COVID-19. Quan et posen aquesta tasca i després et denuncien per fer alguna cosa malament, a més amb la paraula violència, pots sentir-te agredit i dolgut. Sobretot perquè, com dic, són moltes les pràctiques heretades i inconscients.

Amb l'excusa de la pandèmia s'han vulnerat molts drets en els embarassos i en els parts. Com ho has viscut? Quan un sistema
sanitari saturat està ple de mala infraestructura i dubtes científics, és l'escenari perfecte per a la vulneració de drets. Tot val per la por a la incertesa. En aquest context, molts dels quals treballem per un part respectat denunciem el que no es feia correctament. I record amb orgull que vam fer una bona feina en els centres de Catalunya, per exemple, possibilitant l'entrada de parelles en el part, sense trencar mai el binomi mare-bebè; no canviem els protocols d'inducció o cesària electiva, augmentem la taxa de lactància materna i promocionem les altes anticipades, realitzant visites a les matrones.

Moltes dones que han sofert violència obstètrica decideixen després donar a llum en la seva llar. Què et sembla?
Si ho fan les matrones formades i acreditades per a això, està demostrat que el part a casa és segur i que satisfà millor l'experiència de la dona en molts casos.

Fins a quin punt la sanitat pública hauria de garantir el part en la llar?No conec les escletxes per a fer-ho possible
tant política com econòmicament, però si és factible per al sistema, sens dubte hauria de ser una oportunitat. Altres països garanteixen aquesta possibilitat i hi ha evidència pluriennal que en els parts de baix risc l'alternativa és molt bona.

Quin és el principal repte de les institucions públiques en relació al part respectat?D'una banda
, les institucions públiques han de fomentar la formació dels professionals no sols en l'àmbit científic i tècnic, sinó també emocionalment i psicològicament. A més, és necessari crear espais de treball compatibles amb aquestes necessitats. I, per descomptat, necessitem recursos perquè l'atenció sigui a la mesura de cada dona. Necessitem professionals sensibilitzats i formats. Només quan la dona triï les circumstàncies del seu part podrem garantir el part respectat.