argia.eus
INPRIMATU
Nerea Arriola Urberuaga. Nas vermell
“L'humor hauria de ser lliure, però la societat no és lliure”
  • Nerea Arriola Urberuaga (Donostia-Sant Sebastià, 1988) diu clarament: “No entenc la meva vida sense teatre, és l'únic exercici que m'ofereix llibertat, és l'únic espai que obtinc una concentració absoluta”. Estudiada la Infermeria i les Arts Escèniques, reconeix que amb el “sou” que li ofereix el primer pot abordar el segon. La Zurriola es va submergir a l'Escola de Teatre en la seva infància i segueix la volta de les seves ones, fent exercicis sobre l'escenari i fent classes de clown als nens.
Aitziber Zapirain Etxaniz @ZapirainEtxaniz 2022ko urtarrilaren 26a
"Kulturak badu eraldatzeko gaitasuna. Egoera bat irudikatu edo probokatu dezakezu haren bidez. Kulturak erreproduzitzen du edo eraldatzen du eta, kurioski, eraldatzen duenean ez da erosoa". (Argazkia: Irantzu Pastor)

Ofereix monòlegs sobre l'escenari, però també imparteix cursos de clown a l'Escola de Teatre de la Ikastola Zurriola de Sant Sebastià.
Em van cridar per a fer classes de clown als de quart de primària, i com jo he crescut allí i encara segueixo allí, no podia dir que no. Zurriola Antzerki Eskola ha estat un espai de formació important per a mi. El meu primer nas vermell és d'aquella època. Encara que ens donaven un a l'escola, un dia de Sant Tomàs em va comprar la mare Tere en la fira de Gros. Record bé que en un petit lloc hi havia un home amb una maleta plena de nas. “Quin és el teu nas?”, em va preguntar i jo de seguida vaig triar un, amb ganes. És de goma i ja està molt dissolta, però ho tinc guardat. És molt especial per a mi. Ara intento ensenyar l'après. Estic a l'altre costat i la memòria ha estat un exercici molt potent per a mi. Estic fascinat!

Com s'ensenya a ser clown?
Ser clown és connectar amb el costat ingenu de cadascun. L'exercici és molt emocional. Hi ha moltes tècniques, jocs, mètodes… Al cap i a la fi, cadascun tenim el nostre clown i aquesta és la clau, trobar el seu, treballar.

Connectar amb la innocència no és un exercici senzill, especialment en l'edat adulta. Però als nou anys encara som ingenus. L'edat és bona per a endinsar-se en aquest món. La imaginació és aquí, i la veritat és que estic sorpresa amb els alumnes. Al principi els costava mirar-se i sorprendre's, però a poc a poc. Ho fem tot a través del joc. És un exercici de gran desenvolupament personal. És bell veure com els tímids comencen a aixecar de sobte la veu, comencen a interioritzar també l'ocupació de l'espai, a desenvolupar la personalitat... “Feix tot gran”, ens deia el professor Joserra Facado, “el de l'última fila també t'ha d'escoltar i veure”. Ara soc jo qui diu això. Nosaltres vam aprendre a través del joc i jo utilitzo el mateix camí.

Són nens, però els estereotips que imperen en la societat ja són presents en aquesta edat.
Sí, amb el clown aprenem a transmetre diferents sentiments. Alegria, tristesa, empipament… Això també és molt personal, perquè no tots ens enfadem igual, per exemple, però les formes d'expressió de noies i nois ja estan marcades per a aquesta edat. Els nois, per exemple, quan demano que es mostri empipament, recorren immediatament a l'expressió corporal violenta. Les noies, no obstant això, no. També és sorprenent veure quines diferències gestionen les situacions. Recentment he tingut l'oportunitat de donar un curs de clown a majors i en molt poc temps la pressió sobre l'aparença física augmenta enormement: “Jo no soc maca, no soc bonica”, diuen. Ens esforcem a afrontar-ho.

Pot la figura de Clown ajudar a bolcar això?
Jo crec que a aquesta edat no són molt conscients d'això. El teatre en general i el clown ens proporciona eines per a desenvolupar aquesta comunicació, per a parlar d'una altra manera. Són altres habilitats comunicatives molt importants en la vida. Jo, per exemple, en l'edat adulta m'he adonat dels recursos que m'ha ofert aquest món ampli.

La cultura té capacitat de transformació. Pot representar o provocar una situació amb ella. La cultura la reprodueix o transforma i quan ho transforma curiosament no és còmode. El mateix ocorre amb l'humor. Alguns tipus d'humor no són ben rebuts perquè suposen un desafiament. No obstant això, és impossible fer l'humor que tots agraden. Sempre hi haurà algú que no estigui d'acord, però també és bo i necessari. Si el debat es porta bé i això implica desenvolupament, està bé. Es tracta de qui fa humor, quin discurs és hegemònic, a què li dones plaça… I això també està canviant.

Jo soc molt conscient de la meva blancor. Sé que hi ha temes que no puc tractar. I si ho faig ho faré d'una manera molt conscient i concreta. Que l'humor hauria de ser lliure? Sí, però alhora la societat no és lliure. A més, crec que les fronteres avui dia són més tancades que en el passat. Tots tenim l'oportunitat d'opinar a través de les xarxes socials. Però cal diferenciar la destrucció de la mera emissió d'opinions.

Ha estat un regal poder oferir un curs de clown?
Sí, estic molt contenta. És un exercici que faig amb molt de gust i el rebo tant com he donat. Treballar amb nens pot ser màgic. Gràcies al curs Clown aprenc a escoltar-me, a estar damunt de la tarima, a respectar els torns... Els ofereixo una motxilla plena i jo també retorn a casa amb molts materials tots els dies. Estic molt contenta.

El millor de l'escenari
va ser crear “Superchope [secció web] gairebé sense pensar res. Si hi havia guió, jo no vaig encertar res. Va ser molt divertit, vam fer el treball amb molt pocs recursos. L'exercici va ser fresc. Davant la cambra em vaig sentir rar. Treballem directament amb el públic, perquè això és treballar enfront de la cambra. No estava acostumat, jo soc de tablado. Encara que em diverteixo i el format és interessant, m'agrada treballar en equip. Perquè tampoc estem solos a l'hora de fer els monòlegs, el grup sempre està darrere”.