Adán va emmalaltir en el segon hivern de la pandèmia, i la tos, amb mal de cap, febre de trenta-nou, com li va donar Magdalena –i tots els que van perdre el cotilló de la nit de cap d'any–, i va cridar “soc positiu” corregint Evagana, “haurem de confinar, amant; Caín m'ha contagiat, segur, tenia símptomes”.

Eva va pensar que “encara sort que estem vacunats”, i no es va sorprendre res d'aquestes paraules, positives, confinades, contagiades, sintomas vells, d'una llengua coneguda, i les va fer moltes vegades entre els llavis fins que li va semblar que no les entenia, positiva, confinada, contagiosa, símptoma. Per a llavors Adán ja estava curat i estava encantat.

Aquest primer episodi de la segona temporada hivernal de Pandèmia va tenir una llarga successió i, a més de les anteriors, van haver d'utilitzar les paraules ja antigues, positives, confinades, contagiades, símptomes, Adán i Eva, pcr, petjades, incidències, videotelefonades i altres onze, autotest, plorar, flurona, salut pública; amb el creixement del vocabulari, la pell es va anar arrugant.

En Adán es va envellir per complet, va sentir a prop l'hora de la mort i li va sorgir el desig de mantenir un diàleg profund amb Eva, que li va dir “Eva”, “no va ser un desastre que es produís la pandèmia; el dolor, el dolor, el dolor, la desgràcia del nostre Abel, que va matar Caín, clar, per les discrepàncies en relació amb les vacunes, ha estat el que hem viscut, la vida, en el sentit més suau”.

A la porta de la tomba d'Adán es van tancar llàgrimes normals, de sal i aigua, que en caure a terra no havien donat gra de hiazinto o rosa, i va ser Kain qui, paradoxalment, es va trencar plor violentament, després Eva va recordar amb un somriure senzill el primer COVID-19 d'Adán i així, es va anar a casa, es van rentar bé les mans, es van rentar bé, s'havia pres la calor i s'havia calat.